La qual cosa, per cert, no és aliena a la històrica presència empresarial dels grans grups mediàtics espanyols en l'estructura de propietat dels mitjans a Colòmbia. Uribe, un autèntic assassí en sèrie, triturador sistemàtic dels drets humans i vinculat directament als elements més foscos -començant pel paramilitarisme i el narcotràfic- de la sinistra classe dirigent colombiana era el candidat, en sentit literal, de les multinacionals espanyoles amb presència a Colòmbia: Endesa, Prisa, Iberia, Telefónica, BBVA, Cepsa. (Ai, la Responsabilitat Social Corporativa...)
Si el poder té un àmbit especialment fosc, impune i discret, aquest és el de la política exterior associada a la projecció internacional (per dir-ho sense eufemismes: al neocolonialisme econòmic) de les grans multinacionals de capital majoritari espanyol. Fosc perquè alimenta alguns dels règims més corruptes i sanguinaris del món: la dictadura d'Obiang a Guinea Equatorial, la monarquia cleptomedieval a Aràbia Saudí, la cleptomonarquia marroquina, la dictadura neoliberal a Kazakhstan i, no cal dir-ho, la democràcia narcoparamilitar colombiana, entre molts altres. Impune perquè comet delictes en un marc jurídic internacional o inexistent o indefinit, com és el cas dels delictes ecològics (Repsol a l'Amèrica Llatina) o, per què no?, econòmics (com la participació espanyola en el robatori quasi complet del sector públic argentí). I discret perquè la premsa -la mateixa premsa que s'erigeix en garant de la salut de la democràcia amb la independència (?) per bandera- silencia (és a dir, censura) allò que incrimina (a vegades inclús penalment) els quatre o cinc banquers i empresaris que controlen els mitjans de comunicació espanyols. És a dir, als vertaders caps que marquen la línia editorial.
La predisposició mediàtica a maquillar o manipular la realitat colombiana arriba al paroxisme amb el cas de les operacions de desestabilització política que els serveis d'intel·ligència colombians teixiren per tal de desacreditar l'oposició civil a l'uribisme arreu d'Europa i, especialment, a València. Recentment María Inmaculada Iglesias, titular del Jutjat d'Instrucció nº46 de Madrid, ha admés a tràmit una querella presentada per víctimes d'aquesta autèntica guerra bruta política, documentada i denunciada per la mateixa Fiscalia colombiana. Perquè fou la Fiscalia colombiana qui va escorcollar, després de múltiples denúncies, la seu del Departamento Administrativo de Seguridad (DAS), els serveis secrets colombians adscrits directament a la presidència. La documentació obtinguda, en la qual es basa l'informe de la Fiscalia, mostra com es va executar una operació de desprestigi per tal de “neutralitzar les accions desestabilitzadores de les ONG a Colòmbia i el món”. Amb aquest objectiu, el DAS també comptava amb mitjans com “el sabotatge a partir del terrorisme explosiu, les amenaçes i el xantatge”. I també mostra l'espionatge patit per periodistes, activistes, exiliats i advocats dintre de les fronteres de l'Estat espanyol. Resulta cridanera la importància atorgada pel DAS a les activitats completament legals que la Coordinadora Valenciana de Solidaritat amb Colòmbia desenvolupava a la nostra ciutat. Fins i tot enviaren al seu agent a Europa, Germán Villalba Chávez (actualment empresonat a Colòmbia), a espiar les activitats crítiques amb Uribe que es feien a València.
La premsa espanyola silenciava els seus crims, les empreses espanyoles apostaren públicament per ell i les institucions espanyoles el premiaren (l'Ajuntament de Cádiz li atorgà l'any passat el premi Cortes de Cádiz a la Libertad). Ell, Uribe, responia enviant agents secrets a cometre activitats delictives. Ací, quan es descobreix la trama, ningú mou un dit. I és que la permissivitat total cap a l'autoritarisme desenfrenat de l'expresident Uribe és exactament proporcional al tamany del pastís colombià del qual participen Endesa, Cepsa o Prisa. Però si Uribe acaba davant la Cort Penal Internacional, algun dia també caldrà demanar explicacions a aquestes empreses. I preferentment en seu judicial.
