Cada estiu la Família Real al complet es converteix en un anunci ambulant de grans multinacionals. Més tard arriba la recompensa en format Maserati o últim model d'Audi. Cal sobreviure. Si el negoci es fot, com li va passar a Iñaki Urdangarín (fill d'un membre del Partit Nacionalista Basc), amb l'escàndol de la seua empresa Instituto Nóos a Palma de Mallorca, no passa res. En un mes se'l col·loca en Telefònica amb una nòmina d'un milió d'euros anuals i ací pau i després glòria. El cas de Jaime de Marichalar és l'antònim. Es divorcia i comença a perdre cadires en consells d'administració.
Però els Maseratis o l'amabilitat de La Caixa colocant laboralment a Cristina de Borbón són detalls sense importància. La clau està en les comissions que, com recordava el senador del PNB Iñaki Anasagasti, el rei ha reconegut haver cobrat. És la intermediació informal i amigable que practica el monarca per a negocis estratègics de les empreses espanyoles al món. Així, els vaixells Fortuna (i ja van tres: un regalat per Aràbia Saudita i la resta per empresaris mallorquins) es converteixen en un instrument de treball. Quan el rei conversa a Palma de Mallorca amb el seu amic Nursultan Nazarbayev, president de Kazakhstan (una espècie de dictadura neoliberal postsoviètica), i li comenta que tal empresa espanyola vol fer tal i qual cosa i més tard Indra i Repsol obtenen negocis milionaris a Kazakhstan, ho fa debades? En realitat no tindria importància, ja que, segons l'article 56.3 de la Constitució Espanyola, “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. I si cobra, què? Constitucionalment, fins i tot podria menjar-se a tres xiquets mallorquins emparat en la immunitat penal.
