31 miners morts a Xile
Els 33 treballadors de la minera víctimes del reality show mediàtic van sobreviure. Però si l'objectiu de la televisió és fer ressò de les desgràcies del món per complir la funció social per la qual fou creada com és que "denuncia" la tragèdia dels 33 atrapats però no la tragèdia dels 31 homes que han mort només a Xile víctimes d'aquesta professió?
Aquest fet hauria de fer reflexionar sobre si de debò la televisió segueix complint la seva funció original o si s'ha desviat en actituds més properes a la grolleria amb un mer afany d'espectacularitat. 28 accidents laborals amb 31 morts no han merescut ni una dècima part del ressò que ha tingut el rescat de San José. 31 víctimes que no van gaudir de minuts a la televisió, de pàgines als diaris, de paraules d'un president que ara promet millores. 31 persones que van patir el trist esclavatge a què els sotmeten els empresaris amb set de diners que aprofitant l'espectacle mediàtic del rescat es van presentar com a patrons solidaris quan han estat, són i seran sempre maleïts explotadors.
En deu anys, 373 treballadors morts, 373 víctimes del capitalisme barroer que fins i tot morts han tornar a ser víctimes del capitalisme mediàtic que en destaca uns sí i altres no.
La mineria, una negoci infrahumà
Els 33 miners xilens són vius, però també podrien haver-se sumat a aquestes 373 víctimes mortals, ja que era només qüestió de temps que la mina de San José s'ensorrés. De fet, l'any 2007 va estar a punt de tancar-se per una explosió, però es va reobrir. Fins ara. D'això tampoc n'han parlat les televisions. Que s'hauria d'haver tancat per sempre.
Com tampoc van dir que els miners no estaven assegurats ni que la mina no complia amb les recomanacions de conformitat tècnica, com ara que la mina no tenia una sortida d'emergència amb garanties. O que l'any 2008 dos miners van quedar atrapats a la mateixa mina per un esfondrament, segons el diari La Alternativa, que repassa en un article totes les tragèdies de la mina.
Al contrari, les televisions exalcen els patrons remarcant les donacions que van fer en veure el caire internacional que agafava la tragèdia. Ara, res diuen de la situació en què obligaven a treballar els miners per poder sobreviure. No diuen que hi ha miners que moren, o queden mutilats de per vida o que viuen en unes altíssimes condicions d'estrès i d'insalubritat que els porten a patir severes malalties.
Només a Xile 373 morts en deu anys. Però és que a la Xina, que encapçala el que malauradament ja és un rànquing, l'any 1942 van morir 1.572 persones en una explosió a la mina de carbó Honkeiko. I el 2005 una explosió de gas a la mina xinesa de carbó Sunjiawan va deixar 214 persones mortes. I fa dos anys, un allau de fang causat pel col·lapse d'un dipòsit de deixalles d'una mina al nord de la Xina va provocar el decés de 254 persones.
Els perills que reporta la mineria per a la salut ja hauria de ser una raó de pes suficient per tal de prohibir aquesta activitat. Segons un estudi de la Revista Futuros que analitza els costos de la mineria com a activitat econòmica, entre les afeccions que es presenten en els treballadors exposats a aquestes substàncies tòxiques, les més freqüents solen ser les de l'aparell respiratori, que inclou pneumoconiosi, malaltia pulmonar obstructiva crònica, bronquitis industrial i càncer del pulmó desencadenant d'incapacitat laboral temporal o permanent.
Aquestes malalties respiratòries produïdes pels pols minerals constitueixen una important causa de morbiditat i mortalitat que en la majoria de les ocasions evolucionen cap a la cronicitat.
Una presentació de Tierra y Libertad conclou que "les zones mineres haurien de ser considerades com a llocs potencialment perillosos per a la salut". A més, afirma que l'únic que ha aportat la mineria a la humanitat és "degradació i destrucció dels ecosistemes". D'altra banda, afirma que "ni l'estat ni les pròpies empreses estan garantint protecció i garanties per salvaguardar el dret a la salut de les poblacions dels entorns de les operacions mineres", fet que posa sobre la taula la necessitat d'"investigar les responsabilitats de les autoritats que són còmplices o permeten la impunitat dels responsables".
Un altre estudi afirma que la contaminació del carbó afecta els principals sistemes d'òrgans del cos i contribueix amb quatre de les cinc principals causes de mortalitat als Estats Units, com malalties cardíaques, càncer, accidents cerebralvasculars i malalties cròniques de l'aparell respiratori inferior.
Un negoci macabre
La mineria és una explotació no sostenible que beneficia exclusivament les companyies transnacionals que l'executen. Els governs dels països del Tercer Món estan supeditats a les multinacionals, que aconsegueixen el que volen a través de mcanismes irregulars. Els governs els atorguen tots els beneficis per sobre del benestar de la població i violant les seves pròpies lleis.
A Llatinoamèrica la mineria va patir auge durant la dècada dels 90 per la disminució de la producció al Canadà i als EUA, per l'alça dels preus de l'or i d'altres metalls, la recerca d'alternatives de mineria de baix cost, l'existència de lleis que afavorien a les companyies transnacionals, la debilitat en la protecció ambiental i laboral, així com la desinformació i la limitada organització de la població que seria directament afectada. A més, cal destacar que als països del tercer món la població treballadora sovint ha de patir, a més de l'opressió de classe, l'opressió per qüestions d'ètnia fruit de la colonització estrangera i per culpa de la ideologia racista de l'Estat governant.
L'explotació minera no respon als interessos com a país, sinó als dels països desenvolupats que necessiten els metalls per la seva indústria i els seus mercats, i tenen limitacions per aconseguir-los en el seu propi territori. Limitacions perquè el cost de la mà d'obra en els seus països és molt alt, les organitzacions ecologistes són fortes i la legislació severa. I el capitalisme s'ha servit de la globalització per enfortir-se i aprofitar-se de la colonització del tercer món.
Alt cost ambiental
D'altra banda, cal destacar que la minera és una activitat
particularment agressiva per al medi ambient. Els seus impactes sobre la
naturalesa i l'home són visibles en totes les etapes del seu
desenvolupament.
Per obtenir els minerals és indispensable desforestar i remoure la capa superficial de la terra, que dóna vida a la flora i la fauna. A través d'aquesta destrucció s'arriba a extensos jaciments de minerals continguts en roques, els quals cal polvoritzar, aplicar cianur, aigua i zinc per precipitar l'or i la plata. Això requereix equips que les companyies importen sense pagar impostos. L'explotació minera modifica severament la morfologia del terreny, apila grans quantitats de material estèril, contamina les capa freàtiques, destrueix boscos, àrees cultivades, habitatges, etc.
A més pot alterar el curs dels rius, destruir la pesca i crear llacunes o pantans amb aigües tòxiques. L'aire és contamina per la pols, els combustibles tòxics i els vapors de gasos de cianur, mercuri o diòxid de sofre. El soroll produït per les explosions, trituració, generació d'energia i transport és un altre procés de contaminació. En l'explotació s'utilitzen enormes quantitats d'aigua, l'equivalent al consum d'aigua de 30.000 famílies. Aigua que no tenen cost econòmic per a les companyies, encara que provoca el dessecament de la zona circumdant.
Un assaig de Gabriel Bernat explica com ha estat l'extracció de metalls al llarg de la història al continent americà.
El Banc Mundial, l'eina dels Estats Units per dominar el món
El Banc Mundial (BM) va néixer com una de les principals fonts d'assistència per al desenvolupament del món. Segons diu, la seva meta principal és ajudar les persones i països més pobres. Utilitza els seus recursos financers, el seu personal i la seva àmplia base de coneixements per ajudar els països en desenvolupament en el camí cap a un creixement estable, sostenible i equitatiu.
Al BM, les decisions es prenen per votació i té més vots qui té més capital, és a dir els Estats Units. D'aquesta manera, els seus interessos són els que generalment determinen les decisions. Les polítiques del BM no contemplen els drets humans i el BM continua afirmant que el seu conveni constitutiu li impedeix abordar aquest tema. En més d'un terç dels seus projectes, que produeixen impactes sobre pobles indígenes, no han aplicat la política de salvaguarda, que implica el suport de la població al projecte i la inversió. De nou, la colonització, l'imperialisme i l'opressió, encara que sigui sota disfresses creades a mida.
La inversió actual en la mineria només consolida el model econòmic existent: explotador, opressor, discriminador, insostenible i inequitatiu.
El moviment popular que s'oposa a la mineria rebutja la naturalesa impositiva de les inversions mineres, ja que no es consulta a les poblacions de la zona tal com ho estableix la legislació internacional, en el Conveni 169 que indica que els governs "han de consultar als pobles interessats, mitjançant procediments apropiats i en particular a través de les seves institucions representatives, cada vegada que es prevegin mesures legislatives o administratives susceptibles d'afectar directament".
Els maies de Guatemala, país molt tocat pel negoci de la mineria, entenen la resistència "com mantenir la nostra forma de ser i de viure amb idees, amb propostes, amb diàleg i dignitat. És respectar a la Mare Terra i que la seva força ens digui què fer". I afirmen: "Aquests valors ens han permès sobreviure i resistir durant segles, i també ens permeten saber que tenim capacitat i coneixement per a defensar-nos".
Explotació... també infantil
Per si fossin poques les perversions de la mineria, no es pot passar per alt que és una activitat que sempre ha anat molt lligada a l'explotació infantil, sobretot a Amèrica. Actualment, un de cada sis nens al món està implicat en alguna forma de treball infantil, realitzant treballs que perjudiquen el seu desenvolupament psicològic, físic i emocional. Aquests nens treballen en diverses indústries, i en moltes parts del món. A Llatinoamèrica, al voltant d'un milió i mig de nens i adolescents treballen en la mineria artesanal.
L'Organització Internacional del Treball (OIT) ha llançat una campanya per eliminar el treball infantil a les mines i pedreres i que al cap de 10 anys es pugui retirar a un milió de nens de les mines i portar-los a l'escola, perquè es forgin un futur, i per poder crear estructures que garanteixin que no tornaran a ser sotmesos a aquesta perillosa forma de treball i d'explotació. Un greu fenomen d'explotació infantil passa a Llatinoamèrica, on existeixen al voltant d'un milió i mig de nens i adolescents que treballen en la mineria artesanal, els que mai no poden anar a l'escola, els es veuen obligats a desenvolupar un treball pesat, insalubre, sense cap seguretat, els que estan sumits en una infantesa d'analfabetisme i misèria. Segons l'OIT 650.000 més estarien en risc d'ingressar a aquesta perillosa activitat. I això l'any 2010. La condició de pobresa de les famílies, la limitació en l'accés a serveis de qualitat en educació o salut, la manca d'alternatives per a l'ús del temps lliure, els factors culturals i les escasses oportunitats de millora d'ingressos serien les principals raons de l'existència i l'augment del nombre d'aquests petits treballadors.
Ningú sap realment quants nens i adults han fet d'aquest treball un mode de vida. La mineria de petita escala i artesanal empra aproximadament 2,5 milions de persones a tot el món, un milió dels quals són nens que no arriben als 15 anys. Aquest número està augmentat atès que la tendència actual és de treballar més en la mineria de petita escala que en les grans mines dins del sector formal. Al Perú, per exemple, molts petits comencen ajudant a les seves mares en tasques "senzilles" de selecció de desmunt miner o "batent" al riu durant llargues hores a la intempèrie. Després comencen a donar suport l'extracció del mineral en els túnels, el transport a la superfície i el seu processament, procés en el que s'exposen a explosions, ensorraments, asfíxia i contaminació amb substàncies tòxiques com el mercuri, cianur i altres àcids.
Cada any moren 38.000 nens en accidents relacionats amb l'explotació laboral, el major nombre d'aquests són menors de 15 anys que treballen, 1,5 milions es troben a la regió d'Àsia i el Pacífic i la major proporció de nens que treballen es troba a l'Àfrica, gairebé un terç són nens menors de 15 anys. Actualment, un de cada sis nens al món està implicat en alguna forma de treball infantil, realitzant treballs que perjudiquen el seu desenvolupament psicològic, físic i emocional. Aquests nens treballen en diverses indústries, i en moltes parts del món. La gran majoria exerceix les seves activitats en el sector agrícola, en el qual és possible l'exposició a productes químics i equips perillosos. Altres són nens del carrer, que es dediquen a la venda ambulant o fan encàrrecs per guanyar-se el pa. Alguns treballen en el servei domèstic, es prostitueixen o treballen en fàbriques.
El xilè, un govern filofeixista
El president de Xile, Sebastián Piñera, ha estat un dels principals impulsors -sumant-se al circ mediàtic nord-americà i europeu- del xou mediàtic del salvament de 33 miners xilens. Tot quan moren miners dia sí dia també i quan les presons xilenes estan plenes de desenes d'indis maputxes que protagonitzen vagues de fam combatives per demanar justícia. Alhora, mentre desenes de milers de joves lluiten contra la "llei antiterrorista" que el govern ha imposat a Xile per empresonar tots aquells que protestin i lluitin pels seus drets.
Amb tot, Piñera, continuador del pinochetisme, ha estat més llest que Fox a Mèxic quan l'any 2005 va preferir deixar sepultats 65 miners a Pasta de Conchos enterrats a només 120 metres de la superfície. Segons Gloria Muñoz, la llei antiterrorista fou promulgada durant la dictadura militar de Pinochet "per perseguir i desintegrar als grups armats (i no armats també) d'esquerra que constitueixen una amenaça per al Govern" i ara és usada com a eina per sufocar i perseguir els grups de comuners maputxe que, en reivindicació dels seus drets, van començar a realitzar actes de protesta, algunes vegades violents.
Rebuig internacional
Davant la contaminació humana i ambiental que comporta la utilització de
cianur, internacionalment ha hagut acords i prohibicions d'aquesta
activitat. Per exemple l'any 2005, cinc anys després de la signatura de
la Declaració de Berlín contra la mineria que utilitza cianur, 22
organitzacions de la societat civil internacional van cridar els governs
i les companyies mineres a respectar els drets humans i a suspendre la
seva violació amb les irresponsables pràctiques mineres i la destrucció
de l'ambient.
Costa Rica va anul·lar la concessió a Indústries Infinit, SA, subsidiària de la canadenca Vanness Ventures, que pretenia extreure 656.000 unces d'or en 10 anys. A l'Argentina, durant la ratificació de març de 2003, el 81 per cent dels votants del poble d'Esquel, es van oposar a la MCA de la Meridian Gold, companyia canadenca. El novembre de 1998 la població de l'Estat de Montana dels Estats Units va rebutjar la MCA ia partir de 1999 va quedar prohibida.
D'altra banda, els miners també s'organitzen per exigir millores i
condicions de vida dignes. En aquest sentit, han protagonitzat nombroses
vagues de fam, com ara a Lleó, al Perú, a Xile. A Lleó, fins a 2.500 miners van començar una aturada laboral perquè no els pagaven.
A nivell internacional existeixen lleis i manifestacions que promouen el respecte dels drets dels pobles i prohibeixen les pràctiques mineres que atempten contra la població i contra els seus territoris. Als pobles afectats per la mineria de metalls els correspon organitzar, resistir a nivell nacional i defensar la nostra territorialitat. Així mateix, han de coordinar-se i mobilitzar-se internacionalment per impedir que els que dominen el capital continuïn aniquilant la terra i amenaçant la vida dels que no han nascut i tenen el dret de viure dignament.
