La recuperació de la memòria històrica no és un mer exercici de nostàlgia ni un caprici d'erudits localistes; és un acte de dignitat democràtica, de justícia i de respecte envers les arrels d'una comunitat. Una ciutat sense memòria és com un paisatge desdibuixat, on els carrers i els monuments perden el seu sentit originari i passen a ser simples contenidors d'asfalt i pedra. A Figueres, capital de l'Alt Empordà i cruïlla de camins històrics, hi ha encara deutes pendents amb el seu passat. Dos casos concrets ho palesen amb claredat: la restitució del nom de Martí Vilanova al nomenclàtor urbà i el reconeixement als independentistes cubans empresonats al Castell de Sant Ferran.

El carrer Martí Vilanova: la memòria esborrada per la dictadura

Durant el parèntesi de llibertat i modernitat que va significar la Segona República, el nomenclàtor figuerenc va batejar l'actual carrer de Sant Cristòfol amb el nom de Martí Vilanova i Purcallas (1896-1930). Amb l'arribada del franquisme l'any 1939, com va passar a la immensa majoria de pobles i ciutats, la dictadura va esborrar sistemàticament qualsevol petjada de tradició republicana, catalanista i independentista, tornant a la denominació anterior. Avui, dècades després del retorn de la "democràcia", que aquest carrer no hagi recuperat el nom de qui va ser un dels activistes més destacats del seu temps és un anacronisme incomprensible.

Martí Vilanova no va ser un personatge qualsevol. Nascut a Figueres, la seva jove vida va discórrer entre l'agitació política, el periodisme compromès i l'entusiasme intel·lectual. Company inseparable de Salvador Dalí (abans del seu canvi ideològic provocat en part per la repressió i en part pels favors que va rebre del règim franquista) i de Jaume Miravitlles —amb qui va fundar el grup marxista Renovació Social el 1921—, la seva figura encarna l'esperit d'una generació idealista i combativa. Dalí recordava a la seva autobiografia com Vilanova el va salvar d'ofegar-se en una galleda d'aigua mentre pintaven una pancarta.

Més enllà de l'anècdota, Vilanova va ser un dirigent clau d'Estat Català, col·laborador íntim de Francesc Macià —qui fins i tot li feu de padrí de noces a Cervera de la Marenda en la clandestinitat— i cap d'una de les columnes dels Fets de Prats de Molló el 1926. Empresonat a la Santé de París, exiliat i articulista rigorós sobre el marxisme i el fet nacional a L'Opinió, la seva mort prematura de pulmonia el 1930 va deixar un buit profund, plorat per figures com Ventura Gassol o Jordi Arquer.

Que la ciutat de Figueres mantingui en l'oblit el nom del carrer que la República li va dedicar és una assignatura pendent. Recuperar el carrer Martí Vilanova és tornar a connectar Figueres amb una de les seves ments més brillants i compromeses del primer terç del segle XX.

El Castell de Sant Ferran i la petjada cubana: Tomás Estrada Palma

El segon deute de Figueres amb la memòria històrica mira cap al Carib. El Castell de Sant Ferran, la fortalesa infrangible que domina la ciutat, s'associa sovint als episodis de la Guerra del Francès. Tanmateix, una de les seves històries més fascinants i menys conegudes és la seva condició de presó colonial per als independentistes cubans durant la Guerra dels Deu Anys (1868-1878).

L'any 1877, les tropes espanyoles van capturar Tomás Estrada Palma, que aleshores era el president del govern de la República de Cuba en armes. Deportat a la península, va ser tancat als calabossos del Castell de Figueres. Durant el seu captiveri a la fortalesa empordanesa, Estrada Palma va escriure part de les seves memòries, que porten un títol ben explícit: Desde el Castillo de Figueras. Anys més tard, el 1902, un cop aconseguida la independència de la seva pàtria, Estrada Palma esdevenia el primer president constitucional de la República de Cuba.

Estrada Palma no va ser l'únic. A les cel·les de Sant Ferran també hi van patir presó i deportació altres patriotes i revolucionaris cubans, inclosos molts dels anomenats ñañigos. El castell va ser, així, un escenari involuntari de les lluites d'emancipació d'Amèrica Llatina.

Col·locar una placa commemorativa al Castell de Sant Ferran que recordi la figura de Tomás Estrada Palma i dels independentistes cubans allà empresonats no solament enriquiria el relat històric de la fortalesa, sinó que crearia un pont cultural i de memòria compartida entre Figueres i el poble de Cuba.

Un deure de futur

La memòria històrica no pertany al passat; pertany al present i al futur. Les ciutats que s'estimen a si mateixes homenatgen els qui van lluitar per la llibertat i mantenen vius els relats que les connecten amb el món.

L'Ajuntament de Figueres i les entitats culturals de la ciutat tenen a les mans l'oportunitat de reparar aquests dos buits: d'una banda, retornant a la trama urbana el carrer Martí Vilanova; de l'altra, senyalitzant la presència d'Estrada Palma i els deportats cubans al Castell de Sant Ferran. Només així, fent parlar de nou les pedres i les plaques dels carrers, Figueres farà justícia a la seva pròpia història.