Dins el magma obscurantista que envolta les àrees de poder dels nostres dies el fonamentalisme d’estat hi té un paper molt important. Tot l’edifici ideològic construït pels estats dominants al llarg dels segles s’aguanta per una mena de fanatisme exacerbat que ha anat complementant (i, en alguns casos substituint) el paper reaccionari de les religions i els mites ancestrals que han estat durant molts anys la ‘ideologia de la desigualtat’ fonamental.

Avui dia les tortures practicades sense vergonya per la Inquisició eclesiàstica i les execucions a la llum del dia que exhibia impudorosament l’Antic Règim ja no són possibles perquè la imatge pública demana el manteniment d’unes formes que fa que les tortures s’hagin de practicar en el secret de les comissaries de les policies i forces estatals auxiliars, davant la ineficàcia còmplice del poder judicial en la majoria dels casos. Sense la Inquisició activada, els nostres inquisidors actuals, el poder monàrquic espanyol i el poder républicain- chauvin francès, han anat generant un aparell ideològic que es pot anomenar a dreta llei fonamentalisme d’estat perquè és de fet una mena de creença fanàtica per la seva capacitat de sacralitzar i mitificar tot un entorn que no té res a envejar a la religió més reaccionària quant a capacitat de funcionar com una ideologia justificadora de l’opressió.

En què consisteix aquest fonamentalisme d’estat?

L’esquema bàsic és molt simple. Aquest fonamentalisme és:

-Una pàtria inventada damunt un territori delimitat per la conquesta de les armes.

-L’imperialisme (i la guerra) com a mètode per a decidir sobre l’abast del poder.

-Una sacralització de la Llei, com a marc inamovible de normes imposades.

-I una violència estructural que serveix per a ‘relligar-ho tot’.

Si el paper de la religió ha estat, al llarg del temps, una ideologia bàsica per a fer acceptar la jerarquia social i la desigualtat que en resulta [1*], la implantació del capitalisme ha trobat en els instruments que ofereix l’estat (en la seva forma d’estat absolut) un referent molt més eficaç i compacte que les estructures religioses que s’han anat afeblint (però sense desaparèixer del tot, com sabem).

El fonamentalisme d’estat és important perquè és la ideologia que permet el manteniment de la majoria dels poders que regeixen el món amb mà de ferro i que comanda, per tant, els precaris equilibris internacionals. Històricament s’ha format amb l’aparició de l’aparell de dominació de les monarquies absolutes una estructura de poder que s’ha perllongat després, en molt bona part, en molts dels règims parlamentaris (molt especialment en les ‘monarquies parlamentàries’) i en les dictadures que avui controlen els diferents Estats del món.

L’eix ideològic del fonamentalisme d’estat és l’autoritarisme que s’ha gestat a recer del militarisme una pràctica repressiva que ha ocupat les estructures de poder que, com és sabut, s’ha reforçat amb el recurs a l’imperialisme al llarg dels segles. És el fonamentalisme d’estat el que permet els abusos del poder i concretament la pressió permanent per a intentar fer desaparèixer la gestió democràtica de les contradiccions existents  en les societats i en l’escena internacional.

--- --- --- ---

[1*] v. en aquest portal i a La Veu de Poble Lliure, l’article precedent del mateix autor: “La República laica”.

--- --- --- ---

Com s’ha reforçat i com pot desaparèixer el fonamentalisme d’estat

Sabem que el fonamentalisme d’estat es va anar reforçant amb la monarquia absoluta i els imperis a mesura que la vida social s’anava secularitzant; i va anar prenent forma sobretot després de la Primera Guerra Mundial quan la desaparició d’un cert nombre de monarquies va portar les oligarquies capitalistes a ‘modernitzar’ les estructures de dominació en el conjunt dels aparells estatals.

No és pas un fet casual que l’ofensiva imperialista europea arreu del món rebés una embranzida important al llarg del segle XX; però la revolta antiimperialista internacional [2*] i els conflictes entre les diferents potències van anar fent entrar en crisi la dominació dels estats i, com a conseqüència, les bases del fonamentalisme d’estat es va anar endurint, de manera que tot i les tendències a impedir la generalització de les guerres [3*] el fonamentalisme d’estat ha sabotejat l’aplicació del dret d’autodeterminació i ha anat mantenint guerres i intervencions armades de caràcter imperialista arreu del món.

En aquella conjuntura un dels elements que va acabar de configurar el fonamentalisme d’estat fou el desenvolupament del feixisme com a instrument complementari del poder de l’estat capitalista en tant que element bloquejador del moviment popular portant a terme accions fora de la legalitat democràtica i, a l’extrem, interrompent mitjançant dictadures aquells règims democràtics que podien amenaçar el poder de les oligarquies dominants. El feixisme, des del punt de vista sociològic, no és més que l’expressió de les formes de govern del despotisme promogudes per persones que han viscut i viuen a recer de l’estructura de poder de l’estat. Són, de fet, les forces de xoc de l’estat al servei dels poders oligàrquics. La base ideològica del feixisme és la magnificació de la violència i de l’abús del més fort, que ha produït principis polítics tan anacrònics i estrafolaris com el famós ‘dret de conquesta’ que no és res més que l’exaltació per escrit de la força bruta contra la població sotmesa.

El món es troba avui controlat per la predominança d’una ideologia estatalista que s’esforça per a frenar qualsevol mena de progrés democràtic, beneeix les aliances reaccionàries de les democràcies parlamentàries amb règims despòtics islamistes i combat els moviments democràtics arreu del món. És per aquesta mena de principis estrafolaris que els organismes internacionals tendeixen tan sovint a frenar l’avanç dels moviments favorables al dret d’autodeterminació i són tan indiferents a les injustícies socials i polítiques de tota mena tan presents arreu del món. La proclamació internacional de manera explícita d’aquest dret d’autodeterminació (per l’ONU, per exemple) ha servit per a frenar possibles noves conquestes i annexions de territoris, però no ha intervingut en les annexions de territoris ‘metropolitans’ o menystinguts pels tractats internacionals establerts entre els estats imperialistes (com en el cas del Kurdistan) de manera que, en aquests casos preval l’irresponsable ‘dret de conquesta’ que permet l’abús trepitjant els drets democràtics bàsics necessaris per al manteniment de la democràcia, la justícia i la pau internacionals.

L’estat despòtic modern ha desenvolupat diferents mecanismes de control i desactivació de les lluites: la propaganda, la corrupció política, el control dels mitjans de comunicació, el control individual de la població i l’ofegament de la protesta.

--- ---

[2*]. Les reaccions antiimperialistes tenen una llarga trajectòria però es pot considerar que s’acceleren de resultes de les lluites anticolonials promogudes per l’onada comunista i d’alliberament nacional-popular que es va accelerar e aquesta època (Cuba, Vietnam, Algèria etc.) iniciada a Rússia l’any 2017.

[3*]. L’Organització de les Nacions Unides va ser creada l’any 1945 amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. 

--- ---

En aquesta descripció general es pot afegir, anant a casos concrets i pròxims, que la  formació de l’estat despòtic a Espanya té un caràcter clarament reaccionari car s’ha reforçat sobretot en dos tipus de règims polítics, la Monarquia i la Dictadura, incloent-hi la monarquia parlamentària dels darrers temps. D’altra banda, la formació de l’Estat a França té un altre origen i una altra evolució però arriba a situacions comparables pel que fa a l’exercici de la dominació damunt realitats lingüístiques i nacionals heterogènies.

Fets concrets: El bloqueig del PP-PSOE a la investigació dels crims dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i a Cambrils; i les negació a condemnar els crims del franquisme o les morts recents perpetrades a la tanca de Melilla etc. són fets prou explícits per a veure com funciona la impunitat dins la ideologia del fonamentalisme d’estat. Per la seva banda, el menyspreu de l’estat francès envers els drets lingüístics i socials que s’ha anat posant en evidència en els darrers temps; i les matances esgarrifoses protagonitzades en el context de les guerres colonials mostren per aquesta altra banda, quins són els fonaments del fonamentalisme que comentem.

El fonamentalisme d’estat només podrà acabar quan les oligarquies que el promouen i el mantenen hauran estat expulsades del poder. I aquest objectiu és un repte que té avui un abast internacional.

Demòcrates a escala humana contra oligarques fonamentalistes

Malgrat el que escampen un bon nombre de mitjans de comunicació, com a veritables lloros de repetició, la confrontació política fonamental del moment present no és entre uns suposats demòcrates (que, de fet, són oligarques que no defensen els drets fonamentals nacionalment ni internacionalment) i el papu d’una extrema dreta que ve (que actua sovint en connivència amb el poder i és tractada amb una permissivitat escandalosa per les forces repressives dels estats despòtics) sinó que s’estableix avui entre demòcrates i oligarques. A un costat tenim les classes populars i les nacions sense estat o de mida mitjana (molt sovint estats independents des de dates relativament recents). I a l’altre costat les potències capitalistes i imperialistes, dirigides per oligarquies autoritàries mogudes per un fonamentalisme d’estat clarament reaccionari.

El fonamentalisme d’estat només desapareixerà amb l’afebliment del poder absolut de les oligarquies i de les estructures que el sostenen (com ho són el monopoli de la violència i la seva prolongació administrativa i feixista). Per al nostre cas, l’objectiu és erosionar tant com sigui possible el poder de les oligarquies d’estat, a un costat i l’altre de la frontera que avui encara separa, per la força, el nostre poble.

Un vot antioligàrquic i per la República Catalana Independent

Com a cloenda, una consideració que es desprèn de tot el que hem comentat. Davant les eleccions municipals que hem d’afrontar podem fer un pas important en el nostre objectiu mitjançant un vot de contingut antioligàrquic, segons uns criteris clars com els següents:

Pel que fa a la CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya): 

1.Només es poden votar els partits que siguin favorables obertament al dret d’autodeterminació i al referèndum del primer d’octubre del 2017, i ho manifestin explícitament en la seva propaganda oral i escrita. Donar suport especialment a les candidatures independentistes arrelades al territori i sensibles als interessos populars.

2.No s’ha de votar cap partit del bloc monàrquic espanyol actual (que es pot simplificar en el PP i el PSOE, les seves sucursals i els seus satèl·lits que hi han col·laborat i pactat), que són defensors de l’oligarquia que manté aquest règim. 

3.Si no hi ha cap candidatura que es pugui votar, tenint en compte les condicions exposades, cal servir-se del vot políticament, per a manifestar la nostra protesta. La manera més conscient i efectiva de manifestar aquesta posició és el VOT NUL (escrivint a la papereta qualsevol escrit de rebuig o reivindicatiu) o el VOT EN BLANC. L’abstenció no té un reflex polític clar i mostra més aviat un desinterès. És una actitud que afavoreix el poder de l’oligarquia.

I per al cas del País Valencià i les Illes:

1. Donar el nostre vot només a aquelles candidatures (municipals i autonòmiques) favorables als drets nacionals i socials del nostre poble i que defensen la llengua i la terra. Un vot que impedeixi el retorn de l’espanyolisme i el classisme mafiós i desfermat (PP i annexos, com Vox etc.),  representatiu més directe de l’oligarquia del règim monàrquic espanyol, és en aquests moments necessari.

2. Prioritzar el suport a les candidatures i persones que miren més enllà i que defensen la condonació del deute, serveis socials efectius i treballen per al reforçament de l’organització popular arreu del territori; i que denuncien l’espoliació fiscal i la massificació turística insostenible tot implicant-se en el teixit associatiu. Només l’enfortiment de l’organització i la lluita permetran de fer el canvi en profunditat que el país necessita.

***

Cal orientar el nostre vot afavorint els sectors que lluiten activament contra l’oligarquia i contra el fonamentalisme d’estat, tot expressant massivament la nostra posició política i la nostra protesta. Per uns Països Catalans Independents i Socialistes.