«L'autonomisme en aquesta part del país ha quedat fora de combat»

El portaveu nacional de la CUP ens apropa la visió que l'independentisme d'esquerra i combatiu català manté davant els importants esdeveniments que estan tenint lloc al seu país en els darrers temps, així com els reptes futurs.

Com valora la CUP l'actual situació creada després de la sentència sobre el Estatut?

Ha deixat fora de combat i amb el discurs esgotat l'autonomisme en aquesta part del país. La sentència ha posat sobre la taula la contradicció fonamental entre la voluntat del nostre poble i els límits que imposa l'actual marc jurídic i polític, i això està obrint moltes mentalitats fins ara tancades en esquemes autonomistes o federalistes. Sectors del PSOE català o de la dreta regionalista parlen ja de recuperar el pacte amb l'Estat o d'apuntar ara cap al Concert Econòmic. Ells saben millor que ningú que el pacte amb l'Estat només es pot reeditar des d'una posició de submissió i que el Concert per a Catalunya faria inviable el projecte espanyol. Estan veient com creixen els independentistes entre les seves files. Antics dirigents del PSOE català estan abraçant ja l'independentisme com a projecte i, més important encara, ho fan des de posicions progressistes. Per tant, mentre les estructures dels partits majoritaris proposen solucions inviables, augmenten els que veuen en la independència l'única solució.

Què és la CUP?

És una organització assembleària de l'esquerra independentista que cerca estructurar un espai d'unitat popular. Estem convençuts que des de l'àmbit local, des dels ajuntaments, es pot estructurar la construcció nacional. Enllacem, a més, amb la tradició històrica de l'independentisme dels vuitanta i, després «el desert» dels noranta, aconseguim articular un moviment relativament important al voltant de les eleccions municipals de 2003, que es va incrementar el 2007.

Som com una bassa d'oli que es va expandint i, encara que és evident que la nostra implantació és desigual al país, som conscients de la nostra capacitat per augmentar la nostra presència actual.

Recentment la CUP ha decidit no participar en les eleccions autonòmiques al Principat previstes per la tardor ...

La decisió es va prendre abans de les consultes i cal contextualitzar-en aquest moment. Optem per centrar tots els nostres esforços electorals a les municipals de 2011. Arribem a la conclusió que podia ser massa aviat per prendre part en les autonòmiques, encara que som conscients que anem avançant, a poc a poc, cap a una organització nacional, en el seu moment, aquest tipus de consultes caldrà prendre en consideració.

L'auge de l'independentisme, almenys en clau social, és una realitat innegable en la societat catalana.

Després de quaranta anys de feixisme, hem tingut vint-i-de pujolisme, i el que ha vingut després ... Hem suportat tot això en forma de Constitució, Estatut, autonomisme ... i sembla que la gent va despertant.

A més, s'ha començat a perdre la por; molta gent estava d'acord amb la independència, però temia la reacció de Madrid. Les mobilitzacions de febrer de 2006 o de desembre de 2007 van mostrar clarament els símptomes d'esgotament de la societat respecte al model de tots aquests anys. En aquest context es podria afegir la celebració de més de cinc-centes consultes per la independència abans d'aquest estiu.

Evidentment, el perill podem veure-ho després de les eleccions autonòmiques, ja que alguns buscaran tancar la porta que s'ha obert, i la CUP, i el conjunt de la societat catalana, ha d'evitar que la porta torni a tancar. A partir d'octubre no es pot tancar, l'hem obert entre tots.

Quin paper juguen les consultes en l'activació d'aquest creixent potencial independentista?

Les consultes serveixen bàsicament, per a tres objectius: organitzar a la gent, creure que l'autodeterminació és possible i fer front a l'Estat espanyol. D'altra banda, és evident que les consultes estan deixant un important fons de democràcia participativa, de participació popular, cosa inusual en el món actual. A més, queda per tot el territori gent organitzada en defensa de l'autodeterminació, i això suposa un important capital polític.

No es corre el perill, després de l'èxit de les consultes, que en materialitzar aquest moviment sorgeixin diferències i pugnes personalistes que facin fora per terra el treball unitari?

Madrid es posa a tremolar quan la població catalana es mobilitza conjuntament i intentarà aprofitar les discrepàncies per ampliar les esquerdes d'aquesta mobilització i suport popular.

D'altra banda, la gent no s'ha deixat acovardir pels oportunistes de sempre que volen buscar protagonisme quan el riu baixa ple. Aquest perill sempre hi és, però es tracta en la mesura del possible de sumar forces al procés i, a més, la democràcia directa no ha estat controlada «pels de sempre».

Tanmateix, la realitat ens ha demostrat que el cansament cap l'autonomisme i la posterior crisi econòmica mundial han propiciat que la gent decideixi situar-se per sobre de les tàctiques partidistes. La majoria de la gent no milita en partits polítics; pertany a associacions de veïns, clubs esportius ... En definitiva, la gent ha complert el paper de l'Estat, organitzant les consultes, animant a la participació i no fent campanya pel sí o pel no.

Com s'afronta la qüestió de la territorialitat dels Països Catalans, cosa que pot semblar aparcat per alguns actors polítics?

Cal distingir entre el sector que representa les posicions de centre-dreta, que s'ha apuntat a l'independentisme i que fa una aposta per una part de la nació, el Principat, i el model socioeconòmic és neoliberal, i els sectors independentistes populars, de esquerra, que tenen una proposta totalment diferent i per als quals la territorialitat està molt clara: els Països Catalans. Encara que això no és obstacle per reconèixer la possibilitat de diferents ritmes, deixant palès que la configuració de la República catalana haurà de ser definida en el futur.

Com ha dit una destacada figura de l'independentisme català, caldrà dotar de contingut a la independència.

Evidentment, i així apostem per vincular el fet nacional amb el social. La CUP entronca amb aquesta tradició i busca la seva aplicació en el segle XXI, des dels ajuntaments, però també en altres espais. Som conscients que la construcció del socialisme del segle XXI és una cosa que ens afecta a tots ia totes els que formem part del moviment independentista d'esquerra i combatiu.

Quins són els reptes de la CUP?

A nivell electoral, el nostre proper repte seran les eleccions municipals de 2011, ia nivell de país, aguantar la porta oberta perquè no es tanqui o no ens la tanquin a la nostra nassos. En aquest context, hi ha un perill objectiu: l'autonomisme pot buscar renéixer. Utilitzant una frase molt gastada, «el vell no ha acabat de morir i el nou no ha acabat de néixer». Cal frenar la possibilitat que l'autonomisme torni, no podem repetir altres vint anys de mentides, de omplir-se la boca amb la paraula «país», però omplint al mateix temps les seves butxaques.

En vista de tot això, l'actual fotografia partidista i institucional podria veure's superada per la pròpia societat civil ...

La gent està percebent cada vegada amb més claredat que aquests partits polítics són una mena de «oficines de col locació», sense ideologia o projecte polític. Aquest era el país de l'autonomia, però la gent no és tonta i s'ha adonat del que s'amaga en aquest model, està començant a «despertar col.lectivament», a socialitzar posicions que en els anys vuitanta eren minoritàries.

Ara que el país està avançant col.lectivament cal evitar que els que pretenen reeditar l'acord amb l'Estat espanyol, que ja hi ha qui ho estarà pensant, ho puguin fer. L'Estat espanyol, quan es crea o es senti acorralat, buscarà als sectors que puguin pactar amb ell. Per això, un repte a mitjà termini és evitar que es produeixi aquesta situació.

També tenim un altre repte important, que és accentuar i aprofundir l'organització. Ara ja és evident que el país va despertant a poc a poc i cada vegada són més els que desemmascaren l'anomenat «oasi català» que, com va ser molt ben definit en el seu moment, no era res més que «aigües tranquil però putrefactes», una situació en la qual l'Estat espanyol estava còmode i on la població catalana havia de suportar la pudor que emanava d'aquestes aigües.