Carta d'en Martí Majoral, soci del Però no em vull queixar de les maneres (almenys no aquest cop) en que s’ha respost la proposta de la “Crida”. Entenc que és força evident que amb un acord clar al si de la CUP de no presentar-se al Parlament i alhora usar les seves sigles predisposa a que les reaccions siguin força viscerals.
Personalment vaig adherir-me al mateix temps a la “Crida a la Unitat Popular” i a la “Candidatura Anticapitalista” impulsada per Revolta Global. Vaig considerar com una bona solució, i així ho vaig proposar a un company impulsor de la “Crida”, la possible confluència de totes dues iniciatives. Ras i curt: la “Crida” no és la CUP però la gent que hi ha són “nostres”, de l’Esquerra Independentista, vàlids i massa valuosos per al moviment com per bandejar-los amb un parell de simples desqualificatius. A l’altra banda, Revolta Global posa en joc una candidatura, orgànicament aliena a l’Esquerra Independentista, però molt propera a nosaltres en quant a contingut i propostes. Una iniciativa tossuda en materialitzar de totes totes una en llista al Parlament regional i farcida de gent també molt vàlida, capacitada i amb experiència en molts àmbits de treball.
El que veu l’independentista d’esquerres
Ja veurem com avancen aquestes dues propostes, com evolucionen o com arriben a la contesa electoral a la que considero que no tenen cap opció de treure representació. En tot cas, però, expressen pel sol fet d’existir, que en mig de l’explosió de candidatures sobiranistes disgregades, patriòtiques regionalistes, poc dignes, laportistes, que ni sumen i més aviat resten... l’independentisme d’esquerres no hi està gens còmode i mira d’intercedir en aquesta evolució cap a la independència regional i ultraliberal que molts donen com model únic.
La “Crida” doncs, esdevé una candidatura més en l’univers de crides sobiranistes sorgides després de l’escissió d’en Carretero. Una més, ja que no té el suport oficial de l’Esquerra Independentista, especialment la CUP. Però la “Crida”, i si és al costat de Revolta Global millor, apareix en aquest llistat que en fan ja alguns periodistes com la iniciativa provinent del món de l’EI i que representa la no conformitat del seu electorat militant i potencial a l’oferta neo liberal diversa que hi ha a hores d’ara. És a dir, amb la humilitat imposada per la manca de mitjans, apareix una opció d’esquerres i independentista disconforme al discurs únic de la regió principatina integrada a la UE, a la OTAN i a la fe vaticana.
I és aquí on rau la gosadia d’uns quants a llançar-se a fer candidatures del “rotllo”. A mirar de donar un contrapès, a intentar pujar a l’escenari, en aquest lamentable escenari de la “política real”, on hi impera la mediocritat i l’estafa i on nosaltres hi hem d’aparèixer, per ser vistos per fi, com el que som, sincers, treballadors, disposats a l’esforç sense lucres, pel bé del país i la classe treballadora.
El que veu el militant de l’Esquerra Independentista
Aquesta urgència en aparèixer, en dir-hi la nostra, és compartida per la majoria dels companys militants amb qui he tingut oportunitat de discutir. Però si bé és cert que la majoria cedeixen tota iniciativa digna de ser atesa al que pugui sortir del forn oficial de la CUP, alguns intuïm la urgència cada cop més gran que l’Esquerra Independentista defineixi el camí cap al Parlament regional, i cap a la política nacional, amb estratègia pròpia, amb crides pròpies, amb eines pròpies.
La majoria varem entendre, i acatem, que la CUP ha de prioritzar la tasca municipal, d’on ha sorgit, on tant hi té a oferir i on tant camí hi té per córrer. I sabem que el proper repte electoral de l’Esquerra Independentista no és a l’octubre sinó al maig vinent on les valentes de Mataró, Girona, Sabadell, Sant Cugat, Vilafranca, Vilanova... trauran excel·lents resultats.
Però ara per ara, no hi ha cap senyal que passades les municipals del 2011 no ens trobem un cop més en la inacció del 2007. Llavors, passat el relatiu èxit electoral, no varem ser capaces d’aprofitar l’oportunitat, l’empenta del moment, per definir el salt quantitatiu i qualitatiu que moltes trobem a faltar i passat un debat d’un parell d’anys varem decidir, no concorrent a les eleccions regionals, quedar fora de l’escenari d’aquella que en diuen “política real”.
Pot semblar molt agosarat anticipar-se al que pot succeir d’aquí tant temps però em permeto assenyalar escenaris futurs perquè el que hi veig no m’agrada. I temo que les raons que han dut unes quantes persones “nostres” a endegar “Crides” paral·leles seran, d’aquí quatre anys, molt més escoltades que no ho seran pas ara. Serà igualment molt fàcil criticar-los per haver-se sortit de mare, si és el cas que l’Esquerra Independentista insisteix en no concórrer a les eleccions al Parlament del Principat. Però més important que criticar als altres és criticar-nos a nosaltres mateixes per haver permès aquestes situacions. I aquí és on vull anar a parar, perquè si la situació donada amb l’actual “Crida” ja ha molestat a molta gent, confio que sabrem aprendre la lliçó i començarem a treballar des d’ara mateix, o com a molt tard, però amb fermesa i determinació, just després de les municipals del 2011. I com que sé que perquè al si de la CUP hi hagi aquest treball per definir eines i camins per arribar a les eleccions del 2014 amb garanties, caldrà abans que Endavant i l’MDT hagin assolit un acord de mínims que ho faci possible. Per tant, cal que des d’ara ens adrecem a aquestes organitzacions exigint-les l’acció necessària, d’acord amb les seves responsabilitats vers el moviment.
Per a l’MDT, l’eina de l’Esquerra Independentista per encarar polítiques regionals en escenaris electorals i institucionals és la CUP. Seria l’expansió d’un partit per ara estrictament municipalista cap a l’escena parlamentaria. Amb els mateixos òrgans i potser algun de nova creació per preparar l’equip que ficarà la cara en la contesa electoral. L’aposta de l’MDT, crec jo, està més o menys clara.
No tant la d’Endavant amb qui comparteixo però l’anàlisi d’aquells aspectes que no desitjo per a la CUP del futur. Assenyalen un seguit de riscos que poden dur la CUP (o l’eina creada per a concórrer al Parlament) a generar una inversió de l’ordre de presa de decisions que no s’adequa amb l’assemblearisme del nostre moviment. Aquesta situació vindria donada per una acceleració del ritme de treball i presa de decisions a què l’ens parlamentari es veuria avocat a adoptar. En definitiva tot un llistat de riscos potencials que amaguen un greu perill cap al projecte de canvi que representa l’Esquerra Independentista. Altres esquerres han deformat el seu ideari en transformar bases militants per elits i crèdits bancaris. Ara bé, Endavant no ha sabut encara respondre a aquests riscos i definir el model alternatiu d’estructura política que ha de treure l’Esquerra Independentista del voral en el que s’ha volgut aturar. Vist l’enroc que patim, és Endavant, segons el meu parer, qui li pertoca definir el model d’estructuració electoral i, fins i tot, de manera indestriable, l’estructuració global del moviment que ha de guiar l’Esquerra Independentista els propers anys. De no fer-ho, la inèrcia ens podrà. I tancarem debats per anar a les eleccions del 2014 un any abans, sense convèncer gaire, poc preparats o, com enguany, no anant a les eleccions, fent veure que no van amb nosaltres.
En resum, en l’escenari actual, més fàcil d’analitzar, el que hi trobo a faltar és el mea culpa d’Endavant, i de l’MDT també, per tenir-nos a totes, sense més propostes d’avançar cap a la unitat d’acció que la inexistència de propostes. On és fàcil deixar anar ràpid el desqualificatiu cap als qui es surten de les línies del moviment sense voler recordar els centenars de persones vàlides i “nostres” que hem perdut pel camí, que ja no militen. On la manca de línies de treball concretes permeten que altres, amb les nostres sigles, s’atreveixin a fer el que nosaltres no hem sabut, no per no voler-ho fer, sinó perquè no hem estat capaces de trobar la fórmula per fer-ho, amb prou temps, amb prou sinceritat i claredat.
Provocativament,
Martí Majoral, soci del Casal Independentista de Sants.
