Primer ve la farsa. Fins fa ben poc, els dos partits de l'establishment (el de centre-esquerra PASOK i el de centre-dreta ND) predicaven que les seves polítiques econòmiques portaven Grècia d'un èxit a l'altre. Els seus leitmotivs eren una mica diferents i és clar que hi havia l'habitual picabaralla entre ells, però el missatge era de fet el mateix. La Unió Europea (UE) avalava totes aquestes fanfarronades. Era ben sabut no només a Atenes sinó també a Brussel·les que les dades gregues -tal com les d'Itàlia i molts altres membres de la UE- havien estat manipulades en el moment de la seva entrada a l'eurozona. La recent revelació (destapada primer pel New York Times) que Goldman Sachs ajudava al govern del PASOK a disfressar part del deute públic mitjançant intercanvis de divises equival a l'admissió pública d'aquest fet. (Com es comença a veure ara, Goldman Sachs també ha "ajudat" de forma similar molts altres governs europeus). Evidentment, la UE (i le spot`pencies dominants Alemanya i l'Estat francès) sabien perfectament el que estava passant. Però, van prendre la decisió política d'incorporar aquestes economies europees a l'eurozona. I aquesta decisió no es va fer per benevolència sinñó per mera cobdícia. Les seves economies i les seves companyies es van beneficiar molt d'aquesta incorporació. Els seus paquets d'ajuda, dels quals tant es vantaven, només són una petita part dels beneficis que han recollit d'aquestes economies dèbils. PEr exemple, Grècia tenia un superàvit comercial amb les altres economies europees abans d'entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Des de la seva incorporació, particularment des de la introducció de l'euro, ha desenvolupat un dèficit comercial.
Això va ser el primer acte de la farsa: Grècia, un membre de la UE, navegant cap a la prosperitat. El segon acte és molt més amarg. Des de les darreres eleccions, tots els portaveus polítics propagandistes del sistema han canviat de cancó. De sobte, es va descobrir que l'economia s'estava ensorrant i que tant el dèficit públic com el deute extern eren molt més grans del que es pensava abans. Sí que, per descomptat, hi va haver una picabaralla entre els PASOK i la ND, amb el primer culpant la segona d'aquesta fallida i fins i tot acusant-la de manipular les dades estadístiques. Això és una dejà vu. Fa sis anys, quan ND va succeir el PASOK al govern, també el va acusar de falsificar les dades i va anar a la UE a reclamar una revisió. Encara més, l'actual ministre de finances del PASOK, (que està acusant a ND de presentar dades fraudulentes) era secretari del mateix ministeri i membre del Consell d'Assessors Econòmics quan es van fer els tractes esmentats amb Goldman Sachs. Ara, d'acord amb la nova cançó -tocvada tant pel PASOK com per la ND, malgrat les seves petites disputes- és un "deure nacional" de tots els ciutadans estrènyer-se el cinturó i acceptar retallades de sou abans inconcebibles, la reducció del sistema de benestar, el deteriorament de les relacions laborals, o l'allargament de l'edat de jubilació.
I aquí ve la tragèdia. D'acord amb els experts tant forasters com grecs, el poble grec ha de patir una "devaluació interna". Ara aquest és un terme molt suau, que demostra que els think-thanks capitalistes són un prodigi de colorida imaginació. Com qualsevol persona mínimament sensible pot suposar, "devaluació interna" és una contradicció en els seus termes: mo pots devaluar una moneda a la teva butxaca esquerra en relació amb la mateixa moneda a la butxaca dreta. Però, com han confessat cínicament en ser preguntats, aquest terme és una màscara per a l'austeritat radial: ja que no pots devaluar la moneda, has de retallar els sous i pensions. Ara l'argument de la tragèdia ja és revelat. El poble grec, particularment la classe treballadora, ha de pagar per la salvació del capitalisme grec.
També hi ha uns apunts finals. La política econòmica grega s'ha posat ara obertament sota el control de Brussel·les; fins i tot les pretensions de sobirania nacional han caigut. En realitat, el país és en uan condició de sobirania limitada. Fins al punt que fa només uns pocs dies el PASOK encara proclamava que s'estava esforçant per salvaguardar el dret del poble a governar-se a si mateix, ara ha admès obertament que Brussel·les governa l'economia i que estem obligats a seguir les seves ordres. Recentment un comentarista ho va dir de forma ben encertada: això és una altra ocupació -com la nazi de la segona guerra mundial- però aquesta vegada econòmica.
Quina és la veritat radera tota aquesta lletja aparença? L'economia capitalista grega és en efecte en crisi no només a causa de l'actual crisi global del capitalisme, sinó també a causa dels problemes propis grecs. Al començament de la crisi tots els partits burgesos deien que es tarctava només d'un afer financer que no afectaria l'economia grega perquè el seu sector financer no estava exposat als actius io inversions tòxiques . Aquest mite s'ensorrà de seguida que la crisi va demostrar que no era només una mera crisi financeras sinó que té les seves arrels el l'economai real. Més encara, aquestes arrels són en la pròpia economai grega. A més de les tendències de crisi generals que també existeixen en l'economia grega, hi ha també certs problemes estructurals que els agreugen . El mé simportant d'aquests problemes és la participació de Grècia a la integració europea. Quan el capitalisme grec -un sistema capitalista de nivell mitjà amb el seu corresponent nivell d'activitats imperialistes- decidí participar en aquesta integració imperialista, també aspirà a pujar de nivell en la seva posició en la cadena imperialista. Tanmateix, aviat va resultar evident que aquesta participació suposà una pèrdua de competitivitat grega davant les economies europees hegemòniques. L'evidència més clara d'això és l'esmentada transformació de la balança comercial del superàvit al dèficit. L'obertura de l'economia grega portà al desmantellament de la seva estructura productiva que havia existit durant els "gloriosos 20 anys" (1950-1970) del capitalisme grec. Les activitats de serveis passaren a dominar l'economia i les empreses multinacionals assoliren el control dels segments principals de la mateixa. Això no vol dir que l'economai grega hagués esdevingut desindustrialitzada, com diu l'expressió popular. La indústria existeix i certs sectros de la mateixa són prou vius. Tanmateix, això no representa un estructura productiva coherent ni comptetitiva. El capitalisme grec intentà contrarrestar aquest deteriorament amb l'explotació imperialista brutal de les altres economies balcàniques. Després del col·lapse del bloc soviètic, les empreses gregues s'expandiren agressivament cap a les economies balcàniques i n'extragueren beneficis significatius. Així, des dels anys 1990s i fins a l'avinguda de l'actual crisi econòmica, el capitalisme grec obtingué grans beneficis de les seves activitats exteriors. Aquestes eren suplementades pels beneficis de l'explotació augmentada dels treballadors grecs. Grècia és una de les capdavanteres europees en sobretreball, una gran part del qual consisteix en temps de treball impagat. I més encara, una gran economia submergida i une srelacions laborals pràcticament desregulades van facilitar un gran increment en la taxa d'explotació de l'economia grega.
L'arribada de la crisi posà fi a aquesta festa. La fragilitat i les contradiccions internes del capitalisme grec emergiren. Al mateix temps, la crisi global també colpejà durament altres economies dels Balcans (especialment Romania). Això agreujà la compteició entre els capitals estrangers en auestes economies: els jugadors més potents -particularment aquells dels països dominants de la UE, però també dels EUA- n'apartaren a cops de colze el capitals grecs, escanyant així alquesta important artèria econòmica.
Mentrestant,l'estat burgès grec havia contribuït activament a l'augment dels beneficis capitalistes mitjançant subsidis directes i indirectes. És irònic que, sota una infame llei aprovada per un govern anterior del PASOK, l'estat grec subsidià empreses perquè es relocalitzessin a les altres economies balcàniques. Això significà el final de la indústria tèxtil al nord de Grècia a mesura que els capitals grecs agafaren els subsidis, tancaren les seves fàbriques, acomiadaren els seus treballadors, i les relocalitzaren a l'altra banda de la frontera on els sous eren molt més baixos. Quan les coses començaren a empitjorar, l'estat s'agafà a la corda de salvament i organitzà els cars jocs olímpics de 2004. Això donà el tant necessitat impuls a l'activitat capitalista i l'augment de beneficis. Per altra bandam totes aquestes mesures dispararen el deute públic. No només els capitals grecs s'havien beneficiat d'aquest malbaratament, Els capitals extrangers, en concret els de la UE, capturaren una gran par del pastís. Ja havien penetrat en l'economai grega extensament; i d'aquesta manera aconseguiren una gran part de les feines d'infraestructures i, és clar, la part del lleó dels garns contarctes dels Jocs de 2004. Així, el clam del les grans potències sobre els grecs de mà foradada balafiant els diners francesos i alemanys és, com a mínim, hipòcrita. Ells ja n'han tret molt més del que havien pagat en paquets d'ajuda comunitària en tots aquells anys.
La qüestió és, però, per què tot aquest drama de l'amenaça global d'una bancarrota grega? Al capdavall, no només Grècia, molts altres països capitalistes avançats han estat vivint amb grans dèficits i deutes públics . Encara avui, hi ha altres països que tenen percentatges més alts de deute en relació al PIB que Grècia (e.g. el 170% al Japó, el 114% a Itàlia). Els EUA tenen un problema similar, també: el deute s'estima que arriba al 90% del PIB, i es creu qe tardarà 10 anys per tornar a nivells "manejables". I a més, Grècia és uan economia petita mentre altres economies amb similars ratios de deute respecte al PIB són més més grans i per tant constitueixen un perill sistèmic molt major.
El que realment està passant és un joc de rivalitats imperialistes i una pressió dels imperialisme més forts per passar una part de la seva càrrega als més dèbils així com a les economies menys desenvolupades. El capitalisme modern ha après les lliçons d'anteriors crisis capitalistes globals. D'aquesta manera, des de l'arribada de la crisi actual, ha usat tota la seva artilleria pesada. Llençant els mantres neoliberals, ha relaxat la política monetària i fins i tot ha aconseguit considerables paquets fiscals. Aquestes polítiques monetàries i fiscals agressives han alleujat una mica els efectes de la crisi, donant aire a signes que apunten a una feble recuperació. Tanmateix, aquesta recuperació no és gens certa, particularment des que les mesures d'estímul han estat retirades o s'han exaurit massa aviat. Això deixa un problema important. Una recuperació forta és necessària de cara a recobrar el cost de finançar els paquets d'estímul (o bé la conseqüència serà la inflació combinada amb una repetida caiguda en l'estancament econòmic). Així, la crisi econòmica s'expressa ara com a crisi fiscal.
Les rivalitats inter-imperialistes en el Context de la UE. ës ben sabut que la UE no representa ua àrea monetària òptima, a causa de les grans divergències entre les economies que la constitueixen, que, alhora, la fan susceptible a "xocs assimètrics". Per aquesta raó l'actual crisi amenaá greument la cohesió de l'eurozona. Les potències europees hegemòniques en realitat ja havien decidit per avançat disciplinar les economies més endarrerides de la zona i alhora treure un important benefici de l'extorsió dels tipus d'interès. Així, el problema del deute ha estat exacerbat a consciència amb l'objectiu de:
1. forçar la reducció del cost del treball (fent així augmentar el benefici de les seves activitats en aquests països)
2. imposar tipus d'interès més alts (donant així un bonus considerable a les seves institucions financeres, que són els principals prestamistes)
3. reduir el volum de diners que hauran de pagar en cas que siguin necessaris paquest de rescat.
Irlanda va ser la primera a cedir a les pressions per forçar una "devaluació interna". Grècia és la segona encara que aquí la situació política i social és més complicada ja que l'esquerra és molt més forta. Altres estan a la cua esperant els mateixos conflictes. El capitalisme grec també juga amb aquest joc i intenta convertir les dificultats en oportunitats. Ha oposat només una feble resistència contra les esmentades pressions (encara que sap bé que la clau del problemaés la seva partiipació a l'eurozona) a causa dels seus equilibris interns i també a causa dels seus temors geopolítics (i.e. el conflicte amb Turquia). Així, acaba de cedir la política econòmica a Brussel·les i ha acceptat pagar una forta prima de risc als creditors estrangers. En conseqüència, està pressionant per profunds canvis estructurals pro-capitalistes augmentant mntre ploriqueja que ho està fent obligat per la UE. Així és com paga la prima o recàrrec als imperialismes europeus més forts mentre intenta passar la seva pròpia càrrega al poble grec.
Ésel cas d'un lladre (les potències europees hegemòniques) robant-ne un altre (la burgesia grega), i la darrera passant lacàrrega a la gent treballadora de Grècia. Aquesta és la part més tràgica de la funció. Al contrari del que diuen les diatribes dels mitjans grecs i internacionals sobre els grecs amb la mà foradada , les polítiques d'austeritat tenen ja una història d'almenys 30 anys a Grècia (des de 1985), i els nivells de vida de la gent treballadora s'han deteriorat ràpidament, particularment des de la introducció de l'euro (la inflació dels béns de consum massiu és remarcablement alta a Grècia). Pot aquesta gent aguantar un nou deteriorament? En les antigues tragèdies gregues, sovint hi ha un deus ex machina. L'únic possible deus ex machina d'aquesta obra és un fort moviment obrer que pugui canviar de cap a cap aquest lleig escenari.
*Stavros Mavroudeas (http://econlab.uom.gr/~smavro/ ) és Professor de Política Econòmica al Departament d'Econòmiques de la universitat de Macedònia. Ha publict entre altres "Convergence or Divergence: the Case of Greece"; 'Forms of Existence of Abstract Labour and Value-form"; "Regulation Theory: The Road from Creative Marxism to Post-Modern Disintegration"; "Periodising Capitalism: Problems and Method - The Case of the Regulation Approach"; "Overworked Greeks? Working Time Trends in Greece"; "A History of Contemporary Political Economy and Post-Modernism"; i "Grossmann, Kalecki and the Theory of Crisis: A Comment on Trigg"; "Henryk Grossmann's Falling Rate of Profit Theory of Crisis: A Presentation and a Reply to Old and New Critics".
