Creiem (ens fan creure) que aquest debat és recent, però ja a finals del segle XIX l'administrador britànic a Egipte, Lord Cromer, es va erigir en emancipador de les dones egípcies en afirmar que la societat i la religió islàmica estaven endarrerits i eren clarament inferiors a la cultura europea. Com a signe d'aquesta inferioritat va evocar l'ús del vel i la situació de les dones a Egipte. Aparentment sense grans contradiccions, mentre a la seva colònia es presentava d'aquesta manera com el defensor dels drets de la dona, a Londres va destacar activament en la seva tasca com a president de la Lliga dels Homes Contra el Sufragi Femení [Nash, 265].
Va ser Leila Ahmed, rellevant feminista egípcia, que denunciaria un segle després la contínua fixació occidental contra el vel, com a símbol evocador del suposat retard cultural i de privació de les dones àrabo-musulmanes. Una mirada deformada, que constitueix una única lectura sobre el vel, negativa i de subalternitat. Una obsessió, a més, falsa que no provoca problemes ni en els països d'acollida ni en els d'origen, excepte per l'estímul que suposen les declaracions xenòfobes de la classe política i els seus esforços legislatius per generar tensions allà on no existien. Perquè el que és evident és que l'ús del vel pot tenir nombrosos significats, però han preferit ignorar així com altres múltiples manifestacions de la cultura i la dinàmica social musulmana.
El cas de Turquia és paradigmàtic d'aquesta situació. Fa uns dies Mayte Ciriza, directora de la Fundació Ibercaja a Logronyo (i esposa del conseller de Presidència del Govern de La Rioja, per a més senyes), afirmava en un article (Sota el burca) que "a Turquia, on estava prohibit el vel a les universitats, en aixecar la prohibició, hi ha hagut una enorme pressió sobre les noies que no el portaven perquè l'hi posessin ". El problema no és la ignorància de qui l'escriu, la qüestió és que aquest tipus de discurs arrela precisament gràcies a la mentida. Si bé el febrer de 2008 el Parlament turc va aixecar la prohibició que pesava sobre el vel a les universitats-una iniciativa d'altra banda el suport de molts intel·lectuals liberals laics, la majoria de la població i associacions de drets humans internacionals-, quatre mesos després el Tribunal Constitucional d'aquell país va anul.lar la disposició. Va ser precisament durant el tràmit parlamentari d'aquella fallida llei quan el ultracatòlic president de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (APCE), l'holandès René van der Linden, va assegurar que Turquia podria ser expulsada de l'organisme paneuropeu si obligava als seus ciutadanes a portar el mocador islàmic, i va convidar a les dones turques que es veiessin obligades a posar-se aquesta peça a denunciar el seu cas davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. Algú hauria d'explicar-li que permetre no és sinònim d'obligar (un altre ignorant?). Curiosament van der Linden, que es defineix com «un catòlic devot» encara que sense permetre «que la religió interfereixi en la política», havia impedit mesos abans que es debatés a la institució que presidia un informe sobre els perills de l'ensenyament del creacionisme, ja que ell mateix defensava el respecte a aquesta creença i, igual que el Papa Benet XVI, considerava que la teoria de l'evolució "no és més que una hipòtesi". Al seu país, Dinamarca, el govern liberal-conservador també analitza la conveniència d'elaborar una llei que prohibeixi el vel integral a la via pública, les escoles o els tribunals. Prohibir, prohibir i prohibir, sembla ser la màxima del ultracatolicismo radical.
Però tornant a la proposta francesa d'incrementar la prohibició (perquè el vel islàmic ja estava prohibit a les escoles públiques des de 2004), caldria recordar que tampoc estem davant d'una iniciativa tan nova. Ja ho van intentar contra Algèria a la dècada dels 50 del passat segle XX, i el resultat va ser que el mocador va passar a convertir-se en bandera de la resistència anticolonial com va assenyalar el pensador antiimperialista Franz Fanon. Llavors, la vestimenta femenina es va convertir en una demostració de cohesió identitària i de lluita contra l'imperialisme francès [Fanon, 65].
Algú els va preguntar a elles?
Els ben pensants homes blancs han decidit autoproclamar-defensors de la democràcia, la llibertat i els drets femenins (¿sense preguntar a les dones?) Subjugats per la síndrome de Lord Cromer. Falsejant el debat cap a les disjuntives Islam-Democràcia, imposició del vel-llibertat de la dona.
Des de la perspectiva de les dones àrabo-musulmanes l'ús del vel pot ser tributari de decisions molt diverses: resistència, reafirmació identitària, estratègia de mobilitat, i també de submissió o com a símbol de l'islam polític. En paraules de la feminista iraniana Valentine Moghadam:
L'envelament voluntari no és necessàriament expressió de filiació amb, o de suport a, un moviment islàmic polític, sinó més aviat de manera paradoxal representa el rebuig de l'autoritat parental o patriarcal entre dones joves rebels. Aquest pot ser de manera especial el cas de les joves de famílies no tradicionals-per exemple, palestines, algerianes o tunisianes-que en posar-se el hijab aspiren a una autonomia personal i una aparença més seriosa, sobretot en escoles mixtes. [Moghadam, 149]
Hi ha milers de dones musulmanes que vesteixen hijab i que estudien, treballen i militen en formacions d'esquerra. És el cas de Ilham Moussa, estudiant de 22 anys que es presenta com a candidata per l'esquerrà NPA, que lidera Olivier Besancenot, en les eleccions regionals de març a Provença-Alps-Costa Blava. «Es pot ser laica i feminista portant el vel», reivindica.
Però la proposta de Nicolas Sarkozy suposa anar més enllà, i prohibir el vel integral en qualsevol espai públic, inclosa la carrer. Sorprèn tanta activitat i propaganda desplegada ¿hi havia alarma social? ¿Problemes de convivència? Segons el ministre d'Interior, Brice Hortefeux, dels més de cinc milions de musulmans que viuen a l'Estat francès només 1.900 dones porten vel integral. Quan deixaran de pensar i legislar per elles?
Antonio Costa és corresponsal de Premsa Llatina a Turquia
http://estambul.wordpress.com/
Referències bibliogràfiques:
- Mary Nash, Mujeres en el mundo. Historia, retos y movimientos. Alianza editorial, Madrid 2004
- Frantz Fanon, A dying Colonialism. Grove Press, Nova York 1967.
- Valentine Moghadam, Modernizing women. Gender and social change in the Middle East. Lynne Rienner Publishers, Londres 1993.
