-Abans d’això no havíeu sentit a parlar d’EPOCA?
Ferran: Si, però sempre d’una manera molt difusa, com rodejada d’una nebulosa i un secretisme poc permeables. Ara bé, nosaltres som tots dos de Lleida i la pista lleidatana en el grup és força important, com també la berguedana, així que sempre, poc o molt havíem sentit a parlar-ne. Si que és veritat que més aviat sobre els episodis repressius viscuts per alguns dels seus integrants que no pas de la pròpia activitat armada del grup.
-Les fonts informatives d’aquest estudi han estat sobretot orals i vivencials, veritat?
Ferran: Si i això té els seus desavantatges, sobretot quan es narren uns fets que es remunten entre 30 i 40 anys enrere. La memòria és traïdora i tothom els recorda a la seva manera o potser simplement els ha oblidat, i el fet de no disposar de documentació escrita dificulta la contrastació de les informacions i la cerca de fonts altament fiables. En tot cas també té els seus avantatges, rebre la informació de forma directa sense filtres periodístics és bastant saludable.
Pau: A banda de les fonts provinents de persones que formaren part d’EPOCA hem parlat amb d’altres que participaren en, per exemple, el FAC o OLLA amb l’objectiu d’oferir una contextualització de l’organització. Ens ha sorprès descobrir els punts de contacte entre aquestes organitzacions i les seves relacions, sovint a nivell personal, però d’altres més orgàniques, que ens han permès tenir una idea mes global de les diferents organitzacions polítiques i armades.
-Algunes reticències dels testimonis d’aquesta experiència? Va costar molt encetar un tema tan ocult com aquest?
Ferran: Hi ha de tot. Hi ha qui et fa la confiança i t’explica el que sap, val a dir que pocs, hi ha qui no solta ni piu i hi ha qui directament no en vol saber res i ni tan sols et rep. Totes les postures però són respectables i cal tenir en compte que els fets que el llibre narra no tan sols van suposar una forta sacsejada social en aquest país, sinó que tingueren repercussions molt dures per a alguns dels seus protagonistes, que de ben segur no trobaren llavors l’acompanyament necessari.
Després hi ha l’herència i el record de com es van viure aquells anys, dels que sempre en queda alguna cosa, en aquest cas l’hermetisme. I té la seva lògica, un grup clandestí que s’enfronta a un règim autoritari, sinó és extremadament curós amb l’estricta clandestinitat, difícilment pot garantir la seva pròpia supervivència. I aquí cal afegir-hi que en Jaume Martínez ja havia tastat durant els anys cinquanta com les gastava el règim amb els activistes independentistes, i diguem-ne que va inculcar el secretisme al grup a consciència. Aquesta pot ser-ne una explicació. Hi havia temes dels que no se’n parlava abans ni entre els propis i dels que tampoc se’n parla a dia d’avui. Quan investigues fa ràbia, però és comprensible.
- Existien connexions personals i polítiques a l’òrbita del pujolisme o del PSC amb EPOCA. Unes connexions que no queden explicitades al llibre. Encara avui és un tabú?
Ferran: Bé aquesta és la clau de volta que no hem arribat a esclarir. Podrien ser-hi però també tot el contrari. Però, a no ser que algú d’aquests que cites badi boca és difícil de conèixer. En Jaume Martínez Vendrell, en Manuel Viusà i la resta dels independentistes que endegaren el projecte són morts i per tant ja no seran ells els qui ho expliquin. El llibre, però, deixa entendre que figures importants del catalanisme de finals del 60 i principis dels 70 tenien si més no coneixement de l’existència del grup. El grau de coneixença de les seves activitats o si hi havia quelcom més, segueix doncs sent un misteri i hi ha peces del trencaclosques encara per quadrar. En tot cas, resten fonts i documentació per conèixer i ser divulgades que potser hi poden aportar alguna cosa. No massa però, que d’aquests temes no s’acostuma a deixar-ne rastre.
Pau: Penso que hi ha una remor de la que tothom en parla que va en la línia de la teva pregunta, en tot cas, com ja s’ha dit, si fos així, molts dels qui ho saben ja no ho poden explicar i d’altres no crec que ho facin. Suposo que en un futur és possible que surtin noves dades que explicarien algunes parts encara no públiques.
-El caràcter hermètic d’aquest grup armat planteja alguns dubtes: per on començar, com destriar les dades de fonts personals, etc... Això us ha dificultat molt la feina?
Pau: Partíem d’unes relacions de confiança i de militància teixides al llarg de molts anys amb alguns dels protagonistes que ens han ajudat força a l’hora d’iniciar la nostra feina i definir les prioritats. L’estructura bàsica del llibre s’ha fet mitjançant entrevistes personals i val a dir que la major part de les persones amb qui hem parlat ens han ajudat força. Moltes d’aquestes creuen que ja ha arribat el moment que el país conegui aquests fets i per tant entenc que han vist en el nostre treball una bona eina. En tot cas, val a dir que sense l’esforç i l’ajuda d’algunes d’aquestes persones no hagués estat possible abastar tot el que fou EPOCA i no cal dir que els hi estem molt agraïts.
-A la introducció del llibre exposeu que no heu volgut ser imparcials. Sentiment d’identificació o coherència política?
Ferran: Abans d’això però, també vàrem decidir que no volíem escriure un pamflet sense cap rigor. Ens referíem a la dificultat d’escriure un text essent com som militants de la CUP i de l’esquerra independentista, i per tant inevitablement, malgrat el que puguem o no pensar d’aquells fets, hereus de projectes polítics com per exemple el FNC, que fou en definitiva i parlant clar, qui impulsà el grup armat. Es tractava de no anar de suposats historiadors imparcials, quan som un economista i un biòleg als que el que ens ha dut a escriure el text és precisament una inquietud fruit de la nostra militància política i no la desviació professional o que fos un tema immaculat per descobrir.
Pau: Hem intentat fer un llibre rigorós, hem contrastat totes les informacions amb els mitjans dels que hem disposat perquè, com diu el Ferran, no volíem fer un pamflet. El que si que teníem clar és que essent qui som i d’on venim no podíem esdevenir uns mers observadors imparcials d’aquells fets i del context històric en el que es desenvolupen, això es nota, per exemple, amb el llenguatge que fem servir en el text.
-No heu volgut entrar en “batalletes”, però en canvi expliqueu alguns fets fins ara gens coneguts, amagats a les històries sobre el Franquisme i la Transició.
Ferran: Hi ha una hipòtesi que si que defensàvem abans d’escriure el text i que creiem que amb el resultat final, però també amb l’aparició d’altres llibres com el recentment editat sobre el Front d’Alliberament Català (FAC) surt força reforçada. Creiem haver constatat que si bé el PSUC i els seus satèl•lits eren qui arreplegaven més gent en la lluita antifranquista i el combat contra el règim, fou l’independentisme d’esquerres qui més dur apostà i qui més arriscà en l’enfrontament al règim i per l’obertura d’un nou escenari polític postfranquista. I precisament per això, mentre alguns es repartien les butaques i l’escó, molts dels militants independentistes encetaren el nou període parlamentari carregant a les seves esquenes amb tortures, exili i molts anys de presó. Mentrestant però, i com ja ve sent costum, l’independentisme ultrafragmentat era incapaç de vertebrar-se com una alternativa política estructurada i cohesionada i oferir una alternativa de país i societat.
Pau: Quan ens vam posar a escriure teníem clar que no tenia sentit parlar d’EPOCA sense explicar el context polític en el qual es desenvolupà la seva activitat, així el llibre també ha estat una excusa per explicar aquest procés històric i per fer evident que existiren unes persones i organitzacions que, malgrat es vulgui silenciar, es van oposar a les renúncies que suposà la transició.
- EPOCA estava tan preparada que superava militarment les diverses ETA d’aquells anys?
Ferran: Bé això diuen alguns, de fet la premsa de l’època així ho arriba a relatar basant-se en fonts policials que ho sostenen. Potser no tant pel seu número d’activistes en efectiu, tot i que arriba a ser força alt, potser més aviat per l’alt nivell de preparació militar dels seus efectius i la sofisticació, quantitat dels recursos armamentístics i logístics desplegats i la capacitat operativa del grup.
Pau: EPOCA destina gran part del seu temps a entrenament i a realitzar acopi de material, pel que estaven, diguem-ne, ben equipats. Respecte de les relacions amb ETA crec que hi ha un fet curiós i significatiu que esmentem en el llibre i es que quan es feien els passos de frontera de membres d’aquesta organització cap a França aquests sempre ho feien desarmats al contrari que la gent d’aquí.
-Però en canvi, heu enfocat molt l’estudi en una contextualització d’aquesta experiència armada en relació a les existents a l’estat o a Europa....
Pau: EPOCA es desenvolupa en un context de gran agitació social tant a Europa com a l’Estat Espanyol, les lluites contra el règim dictatorial de Franco s’associen a les que defensen una transformació social que travessen tota Europa i part del món i que tenen diferents expressions com les protestes estudiantils l’any 1968 a la Plaça de les Tres Cultures de Tlateloco a Mèxic o la mateixa RAF a Alemanya o les Brigades Roges a Itàlia. Com ja hem dit, no podíem explicar EPOCA com una organització sense més sinó que creiem necessari imbricar-ho en el seu període històric
-Creieu que existeix un fil conductor de resistència nacional, provinent fins del segle XIX fins als nostres dies, que passa per EPOCA i Terra Lliure fins a l’herència actual d’aquestes expressions?
Ferran: Aquesta és l’altra de les hipòtesis prèvies que defensàvem i creiem que amb el text queden àmpliament acreditades. Són alguns dels vells combatents del FNC provinents de Nosaltres Sols!, d’Estat Català,... els mateixos que fan la guerra, col•laboren amb els aliats per vèncer el feixisme, tornen a l’interior per combatre el règim franquista a través del Front Militar del FNC i finalment, no es limiten a passar el relleu generacional sinó que a recer del propi FNC, impulsen una organització armada que posen a disposició del país i de les seves necessitats d’alliberament, quan aquest ja tocava a la seva fi, que segueix actuant tot i el canvi d’escenari polític i el traspàs del dictador.
Pau: Potser un dels objectius principals del llibre era evidenciar que existeix aquest fil conductor entre la gent que es van oposar al règim feixista des d’una perspectiva nacional i de classe fins als nous projectes que s’estructuren des de l’anomenada esquerra independentista arreu dels Països Catalans. No és casual que existeixi aquest desconeixement ja que com se sol dir la història l’escriuen els vencedors i aquests no volen que es conegui que no som un poble mesell com ens volen fer creure. La recuperació d’aquesta memòria resistent és necessària per veure que el que estem bastint no es crea avui sinó que parteix d’unes arrels profundes. Ens cal conèixer aquests projectes col•lectius per aprendre i construir un projecte d’alliberament nacional i transformació social sòlid.
