Cal art d’ara

Per Laia Terol, membre de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Badalona

En un mon globalitzat les institucions tendeixen a separar-se de la gent i el mon de l’art que s’ha rendit al cosmopolitisme, esta contribuint en aquesta acció.

Els models socials, econòmics i polítics tendeixen a diluir-se en la mundialització i així els elements tradicionals i identitaris tendeixen a separar-se i diluir-se de la gent, fent que aquesta tingui una manca clara de referents i un estat permanent de desorientació.

Amb Perejaume però, podem trobar el paradigma d’aquesta situació on clarament en la seva obra podem destacar reivindicacions per la llengua catalana, retenció de les marques locals i clars referents de la cultura catalana portats al present, fent una revisió de la cultura tradicional literaria i artística.Tot així, amb el risc de comprometre la seva exportabilitat pel camí pres, el treball de Perejaume te una presència internacional des dels anys vuitanta. I gràcies a ell,  personatges “internacionals"[1] coneixen i elogien parts de la nostra cultura catalana.

La seva definició de quadre parteix de: “si la pintura és el marc, el marc és el paisatge”,  i així Perejaume treballa aquest marc del quadre anant cap en fora d’ell, aprenent a mirar d’una altre manera[2]: “La xarxa de la vida és immensa i, encara que les seves malles siguin amples, res se li escapa. Esta en tot, esta per tot” [3]

[2]: “La xarxa de la vida és immensa i, encara que les seves malles siguin amples, res se li escapa. Esta en tot, esta per tot” [3] Fa una reinterpretació del paisatgisme[4] i la reflexió sobre la relació entre la natura, la vida humana i l’art formen part essencial de la seva obra plàstica i poètica: “Deixeu que brillin, que esclatin les coses entre si, que esclatin, molt a prop, amb  múltiples motlures. Com ho fa la vida tan gran i alhora tan poc conscient percebuda”[5]                                    

              D’aquesta manera els quadres deslligats del seu paper passiu d’objecte observador, passen a intervenir activament en la construcció de l’espai que ocupen. La relació del llenç amb el seu contingut temàtic apareix trastocada, de forma que el paisatge es presenta com a contenidor del seu propi suport físic.[6]Una altre forma de mirar, tot adoptant referències teatrals, ja que ell considera que el teatre és com la pintura; una representació que es torna real al representar-la. L’obra de Perejaume  ha trencat el marc, no només d’internacionalitat sinó  de la forma de relacionar-se amb l’entorn.  Les galeries[7] no contenen la seva obra, vers el contrari aquestes son contingudes per ella.

Perejaume demostra com és possible fer una obra que estigui arrelada al país i lligada a la societat sense perdre la vocació universal.   En el mon de l’art cal art d’ara[8], des de la universalitat, amb identitat de país que serveixin per tornar a tenir referents propis i una nova orientació i visió al mon des d’una identitat catalana. Cal que aquest model sigui agafat com a compromís d’altres artistes i és necessari  que aquest, sigui potenciat des de les institucions culturals del país per tal de contribuir des de l’art al reforçament de la identitat i la cultura pròpies.  I des de la cultura i la identitat pròpies l’art pugui assumir el seu camí a seguir per la  transformació social.  

Lippard. Lucy R. Seis Años: La desmaterialización del objeto artístico de 1966 a 19722. Madrid: Editorial Akal, S.A. 2004

Perejaume, Durar i daurar, inclòs en el llibre catàleg “Retrotabula” “Retable Territorial”.

Serrahima, Lluís. Ens calen cançons d’ara.Revista "Germinabit", núm 58, gener de 1959  

Webs:

Hemeroteca de La Vanguardia:

Edició del 12 de març de 2003

Cultura La Vanguardia del 31 de març de 2004 

www.mediatecaonline.net

[1] John Malkovich es desfà en elogis per l’arquitectura de Jujol, gràcies a les obres de Perejaume. Informació extreta de l’article de Carles Guerra a La Vanguardia escrit el 31 de març de 2004.

[2] Postmodernitat de Resistència: més progressista, més crítica, exploradora. Analitza la modernitat per sotmetre-la a un judici crític.

Analitzar la modernitat per rescatar els dispositius polítics que és poden rescatar. La modernitat no és una autoritat, pot ser criticada.

[3]Afirma Perejaume en el text “Durar i daurar” inclòs en el llibre catàleg “Retrotabula” “Retable Territorial”

[4] Perejaume a realitzat accions i instal·lacions als propis cims de les muntanyes. L’excursionisme te un paper important a la seva obra ja que el relaciona amb una part del patiment, i això ho fa servir com a mètode per poder expiar la seva desviació urbana. De la mateixa manera que utilitza les seus propis poemes per resistir la temptació de l’obra.

[5] Escriu Perejaume

[6] A la sèrie de les Pinacotecas de finals dels vuitanta, Perejaume imagina i representa un mon totalment recobert de pintures, imatges emmarcades. Pintava sobre fotografies de fragments de parets de museus en les quals es podien veure els quadres emmarcats, on les seves imatges interiors eres borrades, anul·lades o repintades. Després és el mon sencer en que esdevé una pinacoteca inacabable, infinita.

[7] L’art radical d’avui només seria possible fora del museu, a la intempèrie. Però, és en els espais protegits, en museu, centres d’art, galeries, on és possible la pràctica i el goig de l’obra d’art. En aquesta complexa paradoxa i contradicció ontològica es situa l’obra actual de Perejaume (comenten a l’aparta de cultura de La Vanguardia), ja que és el front on s’ha de tenir la batalla.

 [8] Ens calen cançons d'ara

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?

Lluís Serrahima

Revista "Germinabit", núm 58, gener de 1959