Per la Intersindical-CSC la voluntat del govern espanyol és que, sense crear cap nova modalitat de contracte, s’introdueixin modificacions que incentivin l’ús d’aquelles modalitats ja existents i que són més precàries que el contracte indefinit ordinari.

Per la seva banda, Endavant considera que el que es pretén és retallar fins a eliminar les prestacions socials i l'escassa protecció laboral existents després de 30 anys de contínues reformes. "Fer pagar, en definitiva, la crisi, a aquells que l'estan patint, i que no l'han provocada: els i les treballadores".

El passat divendres, el govern espanyol va fer públic el seu full de ruta en matèria de reformes laborals i el va presentar als sindicats i patronals espanyoles, amb qui l’haurà de consensuar, malgrat que de bon principi ja l’han vist amb bons ulls.

Tot i que les promeses de l’executiu espanyol anaven cap a una altra banda, el document base amb què treballa suposa un increment notable de les facilitats i rebaixes per a les empreses, a costa dels drets laborals i dels comptes de l’Estat, sense cap contrapartida mínima fixada.

Així, es pretén incrementar el pes dels contractes de foment de la contractació indefinida (que rebaixa la despesa de l’acomiadament improcedent dels 45 dies per any treball als 33, malgrat que actualment està reservat a un conjunt de determinats col·lectius que es podria augmentar), incentivar el contracte a temps parcial (malgrat que, segons l’Enquesta de Població Activa, un 50% de les persones que actualment disposa d’un contracte d’aquesta modalitat preferiria tenir-ne un a temps complet, tot i que la proposta del govern de Zapatero és flexibilitar-lo i reduir les despeses de contractació mitjançant pressupost públic) i promoure el contracte de formació (bàsicament per a la gent jove, amb despeses de salari i acomiadament més baixos, tot i que ara es proposa que les empreses petites no hagin de donar la formació teòrica que se li pressuposa), així com motivar els acomiadaments procedents en els contractes indefinits ordinaris (els quals tan sols donen dret a cobrar 20 dies per anys treballat).

De fet, el propi document accepta que “les mesures de tot ordre adoptades des de fa anys per corregir aquesta disfunció del nostre mercat de treball [entre contractes temporals i indefinits, que és considerat el principal problema a afrontar] (...) han resultat ineficaces” i, tanmateix, les noves propostes plantejades aprofundeixen en la generalització de contractes precaris i més barats per les empreses que fins ara tan negatius resultats han aportat.

De la mateixa manera, es pretén fer col·laborar les empreses de treball temporal i les agències privades de col·locació amb els serveis públics d’ocupació (avançant en la privatització plena de la intermediació en la recerca de feina), flexibilitzar la negociació col·lectiva (reduint la protecció plena que actualment pot garantir, segons la situació de l’empresa), impulsar programes extraordinaris d’ocupació per a joves, basats en la formació i en col·laboració amb les comunitats autònomes (quan un dels grans problemes de molts/es joves és la sobrequalificació i, a més, es dóna el cas que la conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya va retirar la setmana passada les ajudes per a formació d’aturats/des sense formació i amb risc d’exclusió), s’emmiralla en les polítiques neoliberals de flexiseguretat i ni aporta novetats en l’estratègia per acabar amb les desigualtats de gènere, ni tan sols esmenta les dificultats afegides d’un col·lectiu especialment precaritzat com l’immigrant.

Fins que el govern espanyol no accepti que el principal problema de l’actual crisi i, de fet, del mercat laboral no és la seva excessiva rigidesa o despeses empresarials, sinó precisament la manca d’estabilitat i de poder adquisitiu d’una majoria de la població, derivades de les creixents desigualtats socials, no s’afrontaran correctament els elements centrals a debatre i tan sols es debatrà en quina mesura precaritzar encara més les vides de les classes treballadores, sense més conseqüència per l’economia que l’enriquiment a curt termini dels i les de sempre. Per aquest motiu, des de la Intersindical-CSC, rebutgem contundentment les mesures que preveu l'executiu espanyol i es reafirma en què precisament el que ara pertoca és repartir el treball i la riquesa i avançar cap un model d’ocupació plena i de qualitat, mitjançant les 10 propostes que ja fa temps que van presentar.

El Govern espanyol manté la seua ofensiva contra la classe treballadora (Comunicat d'Endavant)    

En els darrers dies, el Govern espanyol ha anunciat la reforma del sistema de pensions, així com una nova Reforma Laboral. Aquesta és la solució que el govern socialdemòcrata busca per tal de solucionar la crisi capitalista que amb tanta virulència està afectant la classe obrera des de 2008: retallar fins a eliminar les prestacions socials i l'escassa protecció laboral existents després de 30 anys de contínues reformes. Fer pagar, en definitiva, la crisi, a aquells que l'estan patint, i que no l'han provocada: els i les treballadores.

1. El Govern espanyol pretén augmentar l'edat de jubilació dins als 67 anys. D'aquesta manera, caldrà treballar molt més per tal de poder gaudir d'una mísera pensió, que en els Països Catalans no arriba als 700 euros de mitjana. Així, davant l'actual situació de crisi la única alternativa possible que ens planteja el capital al conjunt de les treballadores és augmentar el temps de treball i, per tant, la nostra explotació. Això sí, Francisco González, president del Consell d'Administració del BBVA, cobrarà en la seua jubilació la modesta quantitat de 85 milions d'euros. Vet aquí per a qui governa la socialdemocràcia.

2. La reforma de les pensions del govern Zapatero també proposa restringir de forma important la prestació de viduïtat, augmentant els requisits d’accés, baixant les quanties i limitant els beneficiaris. Davant la crisi, doncs, la única alternativa possible que proposa el capital és reduir les pensions de les vídues dels treballadors.  

3. La nova Reforma Laboral aprofundirà en l'ús de les modalitats contractuals que estableixen les indemnitzacions per acomiadament en 33 dies per any treballat, en formes de contractació juvenil (contractes de formació), que no cotitzen i que tenen una reduïda retribució salarial, i en la incentivació de la contractació a temps parcial. Davant la crisi, doncs, la única alternativa possible que ens planteja el capital és abaratir l'acomiadament,  

4. Les reaccions de les cúpules dels sindicats CCOO i UGT, a l'igual que les de la patronal, han estat la de valorar com a positiva aquestes iniciatives, si bé amb una oposició cosmètica a la reforma del sistema de pensions. D'aquesta manera patronal, Govern  i les cúpules sindicals tornen a formar un bloc consolidat en defensa del gran capital, on cadascú juga el seu propi paper, sent essencial el dels buròcrates sindicals: frenar la consciència de classe, impedir l'organització obrera i aïllar les protestes que s'estan produint.

5. Al mateix temps que s'acceleren aquestes noves agressions a la classe obrera, l'atur continua imparable als Països Catalans. Les dades de l'Enquesta de Població Activa relatives al quart trimestre de 2009 són ben clares: 1.331.500 treballadores es troben registrades a l'atur, amb una taxa del 19'7%. La constatació que la crisi capitalista és estructural, i que està creant un gran exèrcit d'aturats, es veu confirmada per les dades macroeconòmiques, amb un descens del 3'6% en el PIB i del 4'8% en la demanda.  

6. Des d'Endavant (OSAN), finalment, ens emplacem a continuar en la lluita política per organitzar les respostes obreres a l'actual crisi capitalista, així com a avançar en la lluita ideològica per tal de construir l'alternativa socialista als Països Catalans. 


Per a saber-ne més:

Apunts recremats al voltant de la nova llei de jubilació - Toni Cucarella

Gossarros malfaeners, sangoneres, criadors d’ouera… polítics - Toni Cucarella