Editorial de La Véu núm. 90

La manera com l’Esquerra Independentista ha abordat fins ara les consultes per la independència permet constatar els avenços i les mancances del conjunt del moviment. Com a avenç es podria assenyalar el fet que la majoria de l’Esquerra Independentista ha vist la necessitat d’implicar-se a fons en la seva preparació, és a dir, d’estar amb el Poble amb majúscules. En alguns llocs fins i tot s’ha assumit el paper de ser al capdavant de la mobilització. En aquest sentit, doncs, es pot dir que el moviment, especialment la CUP, ha sabut reaccionar davant l’envit que suposa aquesta mobilització de masses per la independència sense precedents.

Aquest avenç, però, no ens ha de fer oblidar algunes mancances. Començarem per la menys important: encara existeix una part del moviment que amb graus diferents veu amb recel el moviment democràtic per l’autodeterminació i, en alguns casos, fins i tot l’hi nega el pa i la sal. Entre d’altres raons, aquests sectors addueixen que aquest moviment corre el perill de ser instrumentalitzat per CiU o ERC (i nosaltres hi afegiríem Carretero). Aquest perill, però, no és nou i existeix sempre que hi ha una mobilització de masses, és a dir, una de protagonitzada per gent que no pertany al nostre cercle militant i simpatitzant. No fa gaires anys les mobilitzacions contra la guerra o contra el transvasament de l’Ebre van ser aprofitades electoralment pel PSOE o ERC, però no vam assistir a cap exposició pública de dubtes o recels cap a aquestes protestes. A ningú no se li va ocórrer escriure articles qüestionant la validesa d’aquestes mobilitzacions per avisar, talment com si fossin una reencarnació de Cassandra, que serien instrumentalitzades per les forces reformistes de torn.

Perquè la qüestió fonamental no és pas aquesta: el que, d’entrada, ha de preocupar un revolucionari és si una determinada mobilització ajuda a augmentar el nivell de consciència de les classes populars o no. És obvi que les consultes ajuden a augmentar la consciència independentista i, per tant, cap membre de l’Esquerra Independentista no pot restar-ne al marge ni encarar-les amb recel, en alguns casos esperant que el procés fracassi en una mena de profecia que s’autoacompleix. Ans al contrari, el seu deure és implicar-s’hi al màxim per garantir-ne l’orientació més adequada per als nostres objectius a llarg termini.

Des d’aquests mateixos sectors recelosos s’argumenta que la independència no és a la cantonada i que el problema de la lluita independentista és la manca d'organització. Ara bé, aquestes afirmacions, que compartim, són purs artificis retòrics buits de contingut si no van acompanyades de propostes concretes d’organització de la lluita independentista, més enllà d’apel•lacions genèriques a l’autoorganització popular.

Aquesta crítica buida de contingut enllaça amb la segona de les mancances del moviment que volíem comentar. Es tracta d’una de molt més greu, molt més important que el fet que hi hagi sectors que no s’adonin de l’augment de la consciència nacional, si més no en una part de la nació. Ens referim a la manca d’un full de ruta cap a la independència, que entre d’altres aspectes ha de contemplar com s’organitza la lluita independentista, és a dir, l’espai de la Ruptura Democràtica, que no s’ha de confondre amb l’organització de la Unitat Popular o de la mateixa Esquerra Independentista.

Perquè en un moviment en què hi predomina una concepció de l’acció política que la redueix sovint a “fer bullir l’olla”, hi ha el perill, i aquest sí que seria molt greu, que una part del nostre moviment cregui que la nostra tasca s’acaba un cop realitzades les consultes. L’Esquerra Independentista ha d’anar més enllà de l’agitació i la mobilització i s’ha de proposar com un repte prioritari organitzar la consciència independentista desvetllada en els darrers anys. No fer-ho sí que és facilitar la feina per al reaprofitament per part de les forces reformistes. És també oblidar que una de les tasques fonamentals de qualsevol agent que es pretengui revolucionari és organitzar en poble en lluita.

Des de l’MDT ja hem esbossat algunes idees en aquest sentit i a l’article que segueix l’editorial en tornem a parlar. Només cal esperar les aportacions de la resta del moviment a partir d’un debat profund i obert sobre el tema. Si no hi posem fil a l’agulla hi ha la possibilitat real que si més no una part de la nació sigui independent malgrat una Esquerra Independentista agafada en fora de joc, la qual cosa seria letal per al nostre projecte polític global.