Però el capitalisme, com tota estructura de poder, necessita mites , referents èpics i victòries per tal de mantenir la seva hegemonia, i per això els seus líders i valedors no han esmerçat esforços a l'hora de muntar l'espectacle triomfalista i grandiloqüent per commemorar la caiguda del mur de Berlín ara fa 20 anys.
Ha estat un aparador perfecte per tapar les misèries i vergonyes d'un model econòmic que en els darrers vint anys s'ha reestructurat ( segons wallestern) i erigit com a model hegemònic sense rival possible.
Els que som més veterans i vam viure aquell novembre del 89 ( jo entrava a la majoria d'edat) encara recordem l'impacte emocional d'aquell fet històric, i de fet encara avui restem perplexes, dues dècades més tard la història ( i la pròpia historiografia) encara no ha paït en totes les seves conseqüències la magnitud del canvi polític i econòmic d'aquells fets.
Des de llavors el sistema ha anat evolucionat i reestructurant-se, les classes dominants han eixamplat el seu domini mentre han crescut les desigualtats, s'ha accentuat la degradació ambiental i dia a dia es consolida una crisi climàtica de conseqüències imprevisibles. Des de la caiguda simbòlica del comunisme l'any 89, el capitalisme neoliberal en la seva fase globalitzada ha aixecat múltiples murs arreu del món, murs físics i d'altres de matèria etèria, murs que separen persones, que perpetuen desigualtats i conflictes, murs totalitàris.
.jpg)
Aquells fets tràgics van desenvolupar-se en un període molt curt de temps, els fets es van precipitar i van accelerar canvis i transformacions polítiques que s'estaven gestant des de feia temps. Uns fets que van deixar descol·locats a les esquerres mundials, i des de llavors la desorientació encara dura, crec que no descobreixo la sopa d'all si afirmo ( sense categorismes, això si) que des de llavors encara no hem trobat la bruíxola, ho dic amb tota la humilitat del món, conscient de les meves limitacions teòriques i analítiques.
El que és una realitat objectiva és que les "visions profètiques" sobre la fi de la història encunyades pel teòric Fukuyama i assumides políticament per la dreta cavernícola ianqui han fracassat rotundament, La història és dinàmica i com diu wallestern els moviments que es produeixen fruit de múltiples processos econòmics i polítics són imprevisibles.
Des de la meva perspectiva militant de base de l'EI dels Països Catalans, i des de la meva condició de ciutadà crec que tots aquells i aquelles que encara creiem en l'ideal comunista, en la recerca d'un horitzó de plenitud, justícia i llibertat per a la humanitat i els pobles, hem de fer un exercici de profilaxi i memòria històrica. Com diu Rossana Rossanda, no podem (re)construir un projecte històric sense assumir abans tots els errors tràgics i barbaritats que s'ha comès en nom del nostre ideal.
Si volem aturar la descomposició de les forces comunistes i d'esquerres cal que l'esquerra rupturista assumeixi plenament, amb valentia i humilitat, que les cagades històriques comeses pels jerarques tecnòcrates dels aparells de múltiples partits comunistes van ser vertaders crims contra la humanitat.
La memòria dels vertaders obrers comunistes que es van rebelar a Polònia contra els buròcrates del Partit Comunista, autèntics sàtrapes oligarques, o els màrtirs que resistien la repressió de l'aparell d'estat del PC xinès a la plaça Tiananmen mentre amb el puny alçat cantaven la Internacional, no pot ser oblidada pels lluitadors i lluitadores d'avui.
No podem obviar els riscos de la regulació excessiva, ni el perill d'una burocratització inhumana, i en aquest sentit ens cal reivindicar nous avenços en el camp teòric perquè necessitem urgentment incorporar noves eines teòriques a les eines clàssiques que van divulgar i crear il·lustres noms clàssics com Marx, Engels, Lenin, Luxemburg, Gramsci...
La tirallonga d'especialistes sectorials que han realitzat aportacions interessants és llarga i tenim noms tant destacats com ara Harvey i Bunge, geògrafs ( per la part que em toca) que han emprat el marxisme en les seves anàlisis de l'espai, incorporant la lluita de classes com a factor a tenir en compte en la distribució de l'espai al món. Tanmateix, crec que l'aportació més important del darrer quart de segle és la Henz Dieterich, que aprofitant el potent bagatge de les escoles de Bremen i Escòcia ha desenvolupat el llegat d'Arno Peters.
Dieterich ha posat les bases perquè el socialisme del segle XXI esdevingui un projecte viable, un projecte eficaç i humà en la lluita contra les desigualtats, respectuós amb la llibertat individual de les persones
( autèntic tresor que no podem menystenir) un projecte que incorpori d'una vegada per totes el factor ambiental i abandoni definitivament el productivisme comunista que assimilant-se al model capitalista, tantes destrosses ambientals va provocar.
Aquesta ha estat una aportació imprescindible, una nova eina teòrica que ens pot permetre formular nous missatges, però necessitem urgentment desenvolupar material inèdit en el camp filosòfic, que alhora ens permeti enriquir les eines teòriques que han de sustentar la nova praxi política en aquest segle XXI
La lluita contra el capitalisme és llarga i ardúa, malgrat les seves crísis sistèmiques, aquest es readapta i muta una i una altra vegada però citant a Santiago Niño Becerra, no podem oblidar que cap sistema és perpetu. Hem vist néixer, transformar-se i desplomar-se sistemes tant sòlids com l'esclavisme, el feudalisme, el mercantilisme... i el capitalisme no serà cap excepció, el canvi arribarà.
I serà feina nostra treballar perquè el socialisme sigui el sistema que el substitueixi, un socialisme de rostre humà, descentralitzat, democràtic, desburocratitzat, ambientalment equilibrat, un socialisme que ha de conduir la humanitat cap a noves cotes en la seva aventura universal, tenint clar que com deia Marx, el comunisme és només un estadi en l'escala evolutiva de la humanitat, i no és l'últim estadi.
Sóc plenament conscient que aquest article no agradarà a tothom, i ja aviso que m'he limitat a fer un simple exercici introspectiu, no sóc cap especialista ni disposo d'eines d'anàlisi. No sóc amic del revisionisme a la baixa, però tampoc sento cap simpatia pel dogmatisme, crec en la lluita pel socialisme i crec que avui en dia hem de replantejar-nos coses, aprendre dels errors passats i continuar el combat contra els murs del capital.
