Memòria selectiva

Que aquesta institució és un primer pas en la recuperació d’una part de la memòria històrica amagada o convenientment ignorada pels successius governs populars i socialistes a l’Estat Espanyol i convergents al Principat és indubtable. Fa uns dies vaig anar a la inauguració d’un monòlit a Alpicat que dignifica la fossa on jeuen més d’una trentena d’afusellats per les anomenades tropes nacionals, entre ells un besavi de la meva companya i que per fi disposen d’una breu explicació en una placa que posa cadascú al seu lloc.

Malgrat tot, i en contradicció aparent amb el període que aquesta institució comprén, de 1931 a 1980, sembla que la recuperació s’ha dut a terme bàsicament durant el període que va des del 1936 fins al 1940. Des d’una perspectiva una mica asèptica es recuperen les fosses i els escenaris de la guerra civil però s’obliden els períodes posteriors i es mantenen en l’oblit personatges com Joan Peiró, Agustín Rueda, Quico Sabater, Oriol Solé, Martínez Vendrell, Antoní Massaguer i tants d’altres a qui no s’ha pogut buidar prou la seva càrrega revolucionària per poder-los reivindicar sense que ningú s’ofengui.

La representant del memorial democràtic va dir que calia tancar les ferides. Potser cal, però només si és fa des de la justícia com han fet a altres llocs d’Europa o, recentment, de Sud-amèrica, assenyalant amb el dit i portant davant del jutge aquells qui van participar en aquell règim feixista i que encara avui ostenten càrrecs honorífics a instàncies esportives internacionals o a partits polítics, per exemple. Només es pot demanar el perdó des de la justícia, la resta és tornar a perdre.