El
COLOM, ESPANYOL FUNCIONAL?
L’àngel caigut acusa a altri de dimoni [Article de l'Enric Borràs]
Pujolàndia no és pas el país de les meravelles amb què ens encaterinava l’il·lustre jubilat —i no calla el paio!—; més aviat és el país dels «dossiers», el país dels monstres creats des del mateix poder per a perpetuar-s’hi els seus detentors. I aquests monstres tenen cognom: Barril, Bolaño, Fortuny, Reixach, Sellarés, etc., fa anys que recopilen i confegeixen dossiers d’«enemics» i, sobretot, d’«amics» —les cometes no són gratuïtes—. Són les bèsties negres de les clavegueres del sistema, els «intoxicadors» de la informació als quals recorren cada cop que convé els qui els mantenen a cop de subvenció o de càrrec privilegiat…
A les nou del matí d’avui, l’«ave Cuní» —quin altre!— ha fet sortir a l’Àngel Colom als «Matins…» de la TVE3 per a respondre a la notícia de portada del diari de les minyones en què s’apunta a Colom com a beneficiari de part dels diners robats pel «senyor» Millet. Una cosa sí és certa: la vinculació de Colom amb l’extrema dreta espanyolista és anterior al finançament del PI per part d’Aznar a través de Millet. Bé, potser no era concretament al PI a qui es finançava, potser només era a algun o alguns dels seus dirigents: Colom, Rahola, Solé…
Quan Àngel Colom era secretari general d’ERC, a canvi de què féu president de la Caixa al nazi-feixista Juan Antonio Saramanch? [Per als qui no ho sabeu, ho explico: per ordre directa de Colom, els tres vots que l'Ateneu Barcelonès té al Consell d'Administració de la Caixa foren decisius en el nomenament com a president de Juan Antonio Samaranch.] Quin interès podia tenir el secretari general d’ERC en fer possible el nomenament d’un enemic de Catalunya en la institució més nostrada? Condonar algun préstec electoral impagat? Liquidar la hipoteca d’algun dirigent? Cobrar algun «intel·lectual» afí a ERC un sobresou de la Caixa? O, potser, tot plegat…?
Àngel Colom, quan «només» era dirigent de la Crida, em privà de dur a una manifestació convocada per aquella organització una pancarta amb el lema: «Independència!»; accepto que dit senyor amb el temps hagi reflexionat i madurat i s’adoni, finalment, que assolir l’Estat Català és l’única via possible per a Catalunya. Ara bé, no accepto de cap de les maneres que la denúncia de les seues passades connivències i maniobres amb l’espanyolisme la vulgui encobrir sota una atac a l’«independentisme», i no penso pas que l’«origen» de l’atac a la seua persona sigui precisament, com li ha mancat temps a afirmar, el sector socialista de l’espanyolisme, ans al contrari el cercaria a CiU, alentorn —amb perdó del molt honorable senyor Miquel Coll— del Calb de la Franja o, fins i tot, entre el grupet espanyol-roquista encara ocupant part de la cúpula de CDC.
