Per
Les fotos de la victòria sempre són per les rates que amb la mateixa rapidesa que salten del vaixell que s'enfonsa, pugen en un altre on ensumen teca. L'Agustí ahir no era a la foto. Ni se l'esperava. Era a casa seva, en pijama, mirant una merda de pel.lícula d'una tia que es carregava els seus marits per cobrar les assegurances. Eren quarts d'onze i em va oferir uns talls de pizza i de pernil salat. La vam petar una estoneta i després me'n vaig anar a casa dels meus pares, que la meva mare, sí, aquest 13 de setembre, feia 70 anys, i encara no l'havia felicitada.
Unes quantes hores abans, conjuntament amb la teva família, havia immortalitzat el moment que, fent un exercici de reformisme petit-burgès (eheheheh) votaves a la teva urna corresponent.
Cony Agustí, una victòria a la búlgara, és a dir, una victòria com cantava en Sinatra a My Way ("A la meva manera", és a dir, a la teva). Qui diu que no es pot fer justícia en aquesta vida, i no cal esperar, si n'hi ha, a l'altra? Encara que ja se sap que de desagraïts l'infern és ple.
Però tu, saps que has complert, no tens cap mena dubte, i el teu tarannà d'almogàver menysprea tots els mamonets que sense fer ni una dècima part del que has fet tu, es pengen trenta vegades més medalles que tu.
Tu, ahir, vas guanyar. Potser vas ser qui vas guanyar més. Vas guanyar l'orgull. I als mamonets, que els bombin!
