Per Tot i que en David Minoves, director de l'Agència, ja ha dit que no comprèn la mesura; potser que s'ho faci mirar, això. Potser que es faci mirar si realment rebrà tot el suport del seu govern i sobretot del seu propi partit -ERC-. I potser que es faci mirar què fallarà a l'hora de denunciar les agressions israelianes contra els palestins i els pobles de l’entorn. Perquè el cert és que el nostre país, com pocs a Europa, viu segrestat per una colla d’opinadors pro sionistes, força influents i amb ganes de brega. Es dediquen a justificar allò que és injustificable i no tinc cap dubte que ara ho tornaran a fer. I frenaran – perquè aquesta és la seva funció – una resposta catalana a l’estratègia genocida més llarga del segle XX.
Fa dies que tenia escrita una cosa, que voldria més llarga (tot i que ja té índex) però que tampoc tinc temps per a desenvolupar...
Molts anys després de la febre dels kibbutzim dels nostres pares i ja ben enterrada la cara amable d’Israel, els Països Catalans han continuat patint un reducte d’opinadors mediàtics prosionistes (vegeu La Directa, n.122 i també Catalunya -òrgan de la CGT- del 5.1.2009). Tenen noms i cogoms. Però no tots són iguals. N’hi ha de molt potiners, que utilitzen arguments poc refinats i que acusen als moviments solidaris amb Palestina de beure de les mateixes fonts que l’antisemitisme. Pel boc gros; tal i com explicava en David Fernández no fa massa referint-se a la Pilar Rahola. L’editora i política convertida en starlette televisiva n’és una clara usuària, d’aquesta diatriba. Però la majoria d’opinadors se situen en un espai més intel·ligent, actuant com un veritable lobby i intervenint com a creadors d’opinió en totes les tribunes possibles. Amb diferents intensitats i graus de sensibilitat en els seus respectius discursos, el grup no només es limita als televisius Vicenç Villatoro, J.B Culla i la citada Rahola. Si bé és cert que especialment Villatoro molt sovint defineix els discursos dels altres i aporta el bagatge il·lustrat als arguments. Una curulla de professionals liberals engreixen la nòmina de sionistes nostrats: Els intel·lectuals (et altri) Marta Pessarrodona, J.Francesc Mira, Valentí Puig, Ferran Torrent, Xavier Torrens o en Miquel Sellarès; els periodistes Francesc Marc Alvaro, Alfons Quintà, Enric Juliana, Vicent Sanchis, Salvador Sostres, Josep Cuní o Pere Bonnín; els dirigents polítics de partits catalans Jaume Renyer (ara amb en Carretero), en Jaume Fernández (ERC), en Bernat Joan, en Josep-Lluís Carod Rovira, en Jordi Argelaguet (ara a CiU) o el mateix Jordi Pujol.
Desmesuradament més influents que en d’altres indrets d’Europa, aquests “lliurepensadors” recullen una tradició local que no hem de menystenir. El sionisme català actual és una línia de pensament emparentada amb el filojudaisme català de la primera meitat del segle XX. Els prosionistes contemporanis són hereus d’un grup de pensadors i intel·lectuals que van mitificar el poble i el caràcter jueu. Aquests tampoc s’estaven de donar suport a la construcció d’una “casa” pels jueus a Eretz Israel (un terme bíblic processat pel nacionalisme israelià contemporani, que es refereix a un esperat “gran Israel”, que geogràficament inclouria territoris dels actuals Líban, Síria i el Sinaí egipci). Els seus arguments – llavors tant en la defensa de la judaïtat com en la construcció d’un Estat d’Israel – eren prou mítics. Ni científics ni racionals. Més endavant, l'Espriu també ens ho ensenyà, això. Avui, sobre els fets consumats (Israel ja és un estat assentat), la principal eina argumentativa dels prosionistes és el seu suposat revers: l’antisemitisme [utilitzaré el terme equívoc d’antisemitisme per parlar d’antijudaisme, és a dir, una hostilitat manifesta contra els jueus per prejudicis de caràcter ètnic, religiós o cultural. Un altre sinònim és judeofòbia]. Un, diuen, no caldria que existís sense l’altre: Quan desaparegui l'antisemita que tots duem a dins ja no farà falta la seva militància reactiva.
Però d’entrada cal entendre que entre les dues corrents de pensament a Catalunya, filojudaisme i antisemitisme, hi ha una diferència abismal. L’antisemitisme, articulat a través d’un discurs més o menys polític, avui és gairebé inexistent a Catalunya. Doneu-me’n exemples. Sempre ens haurem de remetre a l’extrema dreta més cavernícola. I encara. El prosionisme, en canvi, és tan important com per haver centrat un debat públic en els darrers mesos. Qüestió de pes.
Les balances havien estat més equilibrades en el passat. A Catalunya la judeofòbia estigué emparentada fins a finals del segle XIX amb un discurs conservador catòlic i que s’estenia en l’imaginari popular [sobre el prejudici religiós cal recordar que el poble jueu “és deïcida” des de l’Edat Mitjana]. Més tard, amb la configuració del pol polític democratacristià i també amb l’incipient feixisme, l’antisemitisme s’articularà políticament i prendrà forma. Amb la conjunció dels dos fenòmens, un rebuig religiós i un catalitzador polític, apareix el període “més seriós” d’antisemitisme. Una editorial del Diario de Gerona de Avisos y Notícas del 1905 dedicat íntegrament al tema ens en dóna un exemple concret; Els jueus representen una amenaça religiosa (encarnen els vicis capitals) i, a més, s’han aliat amb la Internacional Socialista: “...el sionismo trabaja, al par de la Internacional, por desagregar las naciones en provecho exclusivo de Israel. Sabemos, pues, á que atenernos acerca del sueño judío, lamentable utopía que sirve tan sólo para encubrir la sed de lucro y la ambición insaciable de algunos israelitas que aspiran al dominio del mundo...” (Diario de Gerona, 10.8.1905, pàg. 7 i 8).
Malgrat tot, a Catalunya, l’antisemitisme no pren més força. Per què ? Per què no s’hi desenvolupa l’equivalent alemany, francès o també britànic ? Una de les tesis sobre això – defensada per Vicenç Villatoro, precisament – presenta una explicació plausible. El nacionalsindicalisme de Primo de Rivera, després reciclat pel franquisme, va encarnar els seus enemics polítics en la triada jueva, masona i separatista/roja. La publicística falangista, a la llarga, acabaria equiparant català i jueu com a portadors d’un mateix caràcter (urbà, burgès, apàtrida). D’aquesta manera, la pròpia propaganda oficial hauria evitat la possibilitat que al país es desenvolupés un pensament antisemita. Com a reacció ideològica, diguem-ne.
Però per altra banda, penso, cal estar alerta davant del fet que als Països Catalans no es té una experiència social directa dels jueus. És probable que aquest fet també hagi estat determinant perquè l’antisemitisme no es desenvolupés políticament i es mantingués en un estadi molt ideològic, eminentment religiós. Malgrat tot - i és innegable – es mantindria un prejudici popular contra els jueus, que tenia (i potser encara té) ressonàncies bíbliques. La caricatura que hi ha més amunt d’en Cambó – feta des dels sectors catalanistes d’esquerra de L'Autonomista de Girona – no és altra cosa que un reflex de tot això (16.10.1936). Qualsevol creditor - entrampant malèvolament els seus clients - a la Barcelona dels anys '20 era també un “jueu”. Josep Maria de Sagarra ens en donà proves a la Vida Privada. Tota la literatura del moment en va ben plena.
La progressiva laïcització de la generació que “fa” la Transició i la modernització de la democràcia cristiana ho canvia tot. Avui gairebé ha desaparegut la imatge social d’un jueu pervers, que posa en perill la pau mundial. De fons, evidentment, també ressona l'Holocaust. Al jueu tampoc se li atribueixen caràcters específics, perquè entre altres coses continuem sense una experiència social directa de judaïtat a casa nostra. És, en tot, cas, l’arabofòbia que comença a prendre avui uns tints perillosos en la nostra societat. Però això ja són figues d’un altre paner.
Però en canvi aquest grupet de dalt continuen fent de les seves. Cal combat. Combat de les idees. Si no som capaços de tombar els seus arguments, continuaran imposant-se. Una minoria intel·lectualment violenta de prosionistes s'imposen sobre la major part de l'opinió pública. Una part molt majoritària de la nostra societat es resisteix a justificar i comprendre les atrocitats israelianes contra els seus veïns, però en canvi no pot dictar polítiques efectives de solidaritat perquè estem segrestats per una colla de miserables.
