25 d’Abril de 2009, tres segles de resistència

Per Pau Alabajos. Publicat al monogràfic 25 d'abril de La Fàbrica

Per què rememorar, tres segles després, la Batalla d'Almansa? El 25 d'Abril de 1707 va suposar un episodi crucial en la història dels valencians i les valencianes. Aquell dia vam perdre el nostre autogovern en detriment de la Corona de Castella, que va imposar les seues lleis a través del Decret de Nova Planta. La nostra llengua va ser prohibida a l'administració, l'ensenyament i la predicació i els nostres drets com a poble van ser menystinguts pel nou Règim, de clara inspiració absolutista. 

Podem dir que aquesta data fatídica marca l'inici d'una repressió continuada, d'una persecució cultural i nacional que encara perdura, avui dia.

 

Tres segles després, hem d'enorgullir-nos perquè encara estem en peu, oferint resistència, avançant contracorrent. Si ens aturem una estona i fem una ullada al passat, descobrirem que les conjuntures econòmiques i polítiques han anat succeint-se al llarg dels anys: els nostres enemics han canviat de disfressa en diverses ocasions, però nosaltres ens hem mantingut ferms, amb el cap clar. Hem sobreviscut, fins i tot, a una dictadura feixista que no va dubtar a exercir la violència contra els dissidents per tal d'instaurar la seua anhelada España una, grande y libre.

Amb l'adveniment de la democràcia (amb negreta, cursiva i subratllat), les nostres reivindicacions encara són les mateixes: per què el nostre futur es decideix a Madrid, a les oficines de Génova i Ferraz? Per què no podem veure TV3 a les comarques del sud? Perquè hem de pagar peatge a l'autopista que ens vertebra? Per què les balances fiscals del Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià són les més desfavorables de tot l'Estat? Per què els Borbons conserven, en ple segle XXI, els seus privilegis? Per què hem de demanar encara permís per a respirar?

El 25 d'Abril de 2009 es commemora una derrota que va tindre lloc fa una eternitat, que ha condicionat sensiblement el context social i polític que vivim en el present, ara i avui; però també se celebra el naixement d'un moviment de resistència, d'una oposició legítima que no ha deixat de créixer i madurar des de llavors: tres-cents anys de lluita infatigable, sense claudicacions, defensant el nostre dret a l'existència, plantant cara a l'adversitat i protegint-nos dels atacs, els abusos i les agressions externes, amb dents i ungles. Deixant-nos la veu en cada manifestació, embrutant-nos les mans de pintura en cada pancarta, donant-li forma als nostres somnis i esperances en cada manifest que escrivim i llegim. Cada 25 d'Abril certifiquem una desfeta, una derrota dolorosa, un capítol amarg de la nostra història; però, al mateix temps, no podem oblidar que també celebrem i reivindiquem, amb tots els honors, el naixement de la nostra lluita, de la nostra resistència.