La marxa, sense incidents de cap tipus, es va dirigir fins a plaça Catalunya on (per la desorganització) la manifestació va entrar al carrer Rivadeneyera, que és un carrer sense sortida. Es va fer marxa enrera però la manifestació ja s’havia reduït a 200 persones. Passat el portal de l’Àngel un cordó d’antiavalots va entrar pel lateral dret de la manifestació obligant-la a pujar cap a dalt i girant novament a l’esquerra per ronda Sant Pere (en aquest moment sense cordó policial) dirigint-se altre vegada a Plaça Catalunya. Es va arribar a Passeig de Gràcia i es va començar a pujar cap amunt, en aquests moments els antiavalots van començar a rodejar la manifestació per els dos laterals i el darrera.
Llavors es va poder veure que alguna cosa estava funcionant malament, o si més no diferent a altres vegades, els antiavalots es discutien entre ells, s’insultaven i fins i tot s’emputxaven per discordances en les posicions que havien d’agafar. S’acumulen en alguns llocs i feien fileres i moviments erràtics, donava la sensació que no tenien comandament perquè entre ells s’atorgaven a crits les funcions i les situacions. Estaven molt nerviosos com si fos la primera vegada que envoltessin una manifestació, a diferència de com actuaven normalment no eren disciplinats entre ells ni estaven ordenats. Actuaven amb ràbia i contundència i de forma molt personal; insultant, provocant i amenaçant els manifestants i als que des de fora es quedaven mirant.
Arribant al confluència entre Passeig de Gràcia i Gran Via van aconseguir rodejar i immobilitzar totalment la manifestació al costat dret (pujant) de la font central. De les 300 persones inicials en quedàvem entre 60 i 100 completament rodejades per un centenar d’antidisturbis amb els cascs posats i les porres a la mà i amb dues piloteres (a tres metres dels manifestants). Les piloteres van ser retirades en aquest moment. Hi havia gent que volia marxar i les respostes eren empentes i cops de pal. La gent que des de fora cridava l’agafaven a la força i també la posaven amb els concentrats. A fora el cordó innumerables policies de paisà extreien les targetes de les cameres de fotografiar i intimidaven als qui volien enregistrar-ho amb mòbil, fent us de la força si la persona no els feia cas.
Al cap d’una estona un dels mossos que formava part del cordó va caure d’esquena dins la font central que hi ha en la cruïlla (que delimita la rotonda), i al intentar sortir-ne va tornar a caure-hi. Entre tres antiavalots el varen ajudar a sortir i a caminar, no s’aguantava dret, estava fora de si. D’aquesta situació ens en vàrem riure els concentrats, insultant els mosso i fent càntics referits a les drogues que suposadament es prenen per a poder ser més contundents. Això va fer enrabiar als mossos.
Al cap d’una bona estona va començar la carnisseria. Quan aplicaven les ordres eren o be incongruents o be criminals. Al cordó de darrera i del lateral esquerra els obligaven a crits a fer moure a cops de porra la manifestació cap a la dreta, per arraconar-nos a la vorera (dreta de dalt de passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes) i a la vegada el cordó situat a la dreta no es movia, de manera que quan se li acostava la gent també carregava contra la concentració. La càrrega era contínua i es va fer eterna, carregaven per totes bandes i no hi havia via de sortida, la gent no sabia si protegir-se amb l’altre gent o protegir a l’altra gent, més de la meitat de la concentració “apilotonada” va patir greus cops a cames, braços, testicles i cap. Sense possibilitat de sortida dels manifestants ells actuaven desbocats amb una ràbia i una manca de control mai vista. Quan paraven de pegar varis d’ells reien satisfets i quan algú els deia quelcom s’ho prenien personalment i li pegaven amb ràbia. Hi havia molta gent cridant de dolor i desesperació, i la indignació s’apoderava de qui estigués dins i fora. Hi havia gent que plorava de dolor i impotència, i mossos rient ho veien i els seguien pegant. Era surrealista. La intenció que tenien els mossos no era sotmetre ni provocar por, perquè ja ho havien aconseguit, l’objectiu de cada un d’ells era fer el màxim dolor possible a les persones que tenien allà sense proteccions, aprofitant-se de l’anonimat dels seus cops. Es feia clarament evident, per primera vegada els mossos, el gust i voluntat de la seva acció, perquè per primera vegada ho feien (si més no aparentment) sense disciplina ni control de cap tipus.
Finalment van obrir el cordó per la part del darrera per a que marxéssim, i la gent va començar a caminar. Un dels concentrats havia rebut molts cops i s’havia trencat el canell i perdia la consciència. Vam avisar els del SEM que van intentar atendre al ferit. En aquest moment es van acostar antidisturbis cap a la petita concentració que intentàvem ajudar com podíem al ferit i els vam cridar que marxessin, que era culpa seva, i seguidament van fer una càrrega fulminant contra tothom. Tots els antidisturbis que havien estat rodejant es van “apuntar al carro” com si no depengués d’ordres, i al crit de “a por ellos!!” van carregar contra tothom, inclòs contra els del SEM (als que van separar del ferit), contra els que movíem al desmaiat per a treure’l del lloc (donant-me un cop de pal molt fort a la mà dreta amb la que l’aguantava) i al propi desmaiat que llavors va caure al terra.
Va rebre tothom qui corria i qui no corria, i sobretot els que queien al terra, hi havia antidisturbis desorganitzats repartits per tot el carrer que li donaven a tot el que es movia i el que no, els que ens havíem quedat endarrere intentant ajudar veiem que no hi havia cap tipus de compassió per molt que ja haguérem rebut i per molt que cridéssim, i que també havíem de fugir. Per a escapar del lloc calia esquivar a tots els mossos dispersats que havien perseguit i que estaven perseguint els concentrats (fins a 100 metres de persecució per la gran via en direcció Besòs) fent un slalom entre ells com si es tractés de futbol americà, però nosaltres sense proteccions i ells amb pals de fusta, rebent forts cops a dreta i esquerra i intentant no caure per marxar de l’infern. Encara amb ànsies quan gairebé no quedava ningú seguien perseguint a la poca gent que quedava que fugia coixa per tal de pegar-la.
Va rebre tothom qui corria i qui no corria, i sobretot els que queien al terra, hi havia antidisturbis desorganitzats repartits per tot el carrer que li donaven a tot el que es movia i el que no, els que ens havíem quedat endarrere intentant ajudar veiem que no hi havia cap tipus de compassió per molt que ja haguérem rebut i per molt que cridéssim, i que també havíem de fugir. Per a escapar del lloc calia esquivar a tots els mossos dispersats que havien perseguit i que estaven perseguint els concentrats (fins a 100 metres de persecució per la gran via en direcció Besòs) fent un slalom entre ells com si es tractés de futbol americà, però nosaltres sense proteccions i ells amb pals de fusta, rebent forts cops a dreta i esquerra i intentant no caure per marxar de l’infern. Encara amb ànsies quan gairebé no quedava ningú seguien perseguint a la poca gent que quedava que fugia coixa per tal de pegar-la.
I quan semblava que finalment havien acabat l’aberració, les furgonetes es van dispersar per tota la zona, per tots els carrers. Anaven amb la porta lateral oberta i a la velocitat de la gent que fugia, paraven una mica més al davant, baixaven tots i apallissaven a qui hi hagués, a porres, a qui queia al terra li succeïa el pitjor, ja que entre varis li donaven puntades de peu (fins i tot a cap), l’obligaven a aixecar-se, i li tornaven a pegar amb la porra mentre tornava a fugir. Corrien furgonetes per tot el centre, paraven davant de qualsevol grup i pegaven, tant se val si eren manifestants dels anteriors, joves comprant o gent més gran. Va rebre molta gent aliena al que no havia succeït, però inclòs aliena als “incívics i violents” que ens manifestàvem. La ràtzia pel centre va durar molt, i molta gent va resultar ferida. Donava la sensació que eren grups de nazis en furgonetes, armats amb pals que buscaven on descarregar la seva ira amb qui fos, però legalment, amb diners nostres i amb suposada legitimació social (perquè la gent no ho veu si els mitjans no ho mostreu).
Contrapunt
1) No hi va haver cap acte vandàlic ni incívic ni agressió per part dels manifestants. La violència policial no era ni desproporcionada perquè no hi va haver cap delicte ni res a contenir. Si hi ha tres detinguts són per justificar la càrrega. Ningú va fer res il·legal (a part de manifestació il·legal, ni agressió ni atemptat ni danys).
2) Hi va haver entre 40 i 60 ferits (dels manifestants), molts amb cops per tot el cos, cames, braços, esquena, testicles i cap. Si hi ha cinc policies ferits va ser per caigudes seves, perquè en cap moment els manifestants van agredir cap policia (era físicament impossible que això succeís).
3) Els mossos actuaven sense control, desbocats, per voluntat pròpia i amb ganes de fer el màxim mal a gent desprotegida. Ho gaudien. El motiu no eren les ordres que rebessin, anaven (pegaven) per lliure.
4) Tot plegat pot ser per dos motius; o per error organitzatiu de deixar llibertat als mossos per a fer el que volguessin, o per una estratègia d’aconseguir que a Barcelona no hi hagi manifestacions, que aniria lligat a l’objectiu dels mossos de ser temuts. Aquesta segona, per la intencionalitat recorda a la situació policial de certs països de Sud-Amèrica, on la policia ultracorporativista té autonomia i a la vegada recolzament Estatal per a fer el que desitgin (en aquest cas infringir por per a ser temuts). Se li diu corrupció.
Vergonya. Qui no ho vegi és perquè no ho vol veure (ni mostrar) perquè hi té interessos o per por. La major llàstima no és que això succeeixi, és que el control de la violència i de la informació està molt ben coordinat, i la suposada policia pot apallissar durament un centenar de persones innocents sense possible justificació i sense que la societat se n’adoni perquè els mitjans no ho voleu mostrar. Que està passant? És incomprensible com els mitjans heu ofegat la noticia, és vergonyós que els mitjans decidiu que aquesta informació no s’ha de treure. Fa sincera por tot plegat.
Es certament difícil creure-ho sense haver-ho vist. Allà cadascú el que es creu i el que no, però els que ho vàrem rebre i els que ho varen veure no ho oblidarem.
2) Hi va haver entre 40 i 60 ferits (dels manifestants), molts amb cops per tot el cos, cames, braços, esquena, testicles i cap. Si hi ha cinc policies ferits va ser per caigudes seves, perquè en cap moment els manifestants van agredir cap policia (era físicament impossible que això succeís).
3) Els mossos actuaven sense control, desbocats, per voluntat pròpia i amb ganes de fer el màxim mal a gent desprotegida. Ho gaudien. El motiu no eren les ordres que rebessin, anaven (pegaven) per lliure.
4) Tot plegat pot ser per dos motius; o per error organitzatiu de deixar llibertat als mossos per a fer el que volguessin, o per una estratègia d’aconseguir que a Barcelona no hi hagi manifestacions, que aniria lligat a l’objectiu dels mossos de ser temuts. Aquesta segona, per la intencionalitat recorda a la situació policial de certs països de Sud-Amèrica, on la policia ultracorporativista té autonomia i a la vegada recolzament Estatal per a fer el que desitgin (en aquest cas infringir por per a ser temuts). Se li diu corrupció.
Vergonya. Qui no ho vegi és perquè no ho vol veure (ni mostrar) perquè hi té interessos o per por. La major llàstima no és que això succeeixi, és que el control de la violència i de la informació està molt ben coordinat, i la suposada policia pot apallissar durament un centenar de persones innocents sense possible justificació i sense que la societat se n’adoni perquè els mitjans no ho voleu mostrar. Que està passant? És incomprensible com els mitjans heu ofegat la noticia, és vergonyós que els mitjans decidiu que aquesta informació no s’ha de treure. Fa sincera por tot plegat.
Es certament difícil creure-ho sense haver-ho vist. Allà cadascú el que es creu i el que no, però els que ho vàrem rebre i els que ho varen veure no ho oblidarem.
La persona que signa aquesta crònica és el noi que està situat al costat del que es desmaia, i assegura que aquell noi no simulava, i que els mossos van carregar contra tothom, "contra mi mentre aguantava al company ferit, i contra el noi inconscient. I vull emfatitzar que els mossos eren conscients del que succeïa"
Foto: Bandera Negra
Per saber-ne més:
