Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Quin estatus per Kosovo? El Pla Ahtisaari (2a part)

23.02.07 L’escepticisme és la sensació predominant quan falten poques hores perquè s’iniciï la primera trobada que ha de discutir la Proposta Completa d’Acord sobre l’estatus de Kosovo, presentada a finals del mes de gener per l’enviat especial per al procés sobre l’estatus futur de kosovo, Martti Ahtisaari (UNOSEK). 

23/02/2007 01:55 Internacional
Aquesta trobada tindrà lloc a Vienna i hi han estat convocades delegacions del govern serbi i de les autoritats kosovars que actualment governen Kosovo sota la tutela, però, de la UNMIK. Aquest escepticisme es deu sobretot a la negativa rotunda del govern serbi d’acceptar l’esmentada proposta. Però també al caire que van prenent els darrers esdeveniments sobre el terreny. Sobretot arran de la mort de dos manifestants kosovars en la manifestació independentista del passat dia 10 de febrer, a mans de la pròpia policia de la UNMIK. A més, el dilluns 19 de febrer, va esclatar un artefacte a Pristina, que va destruir tres vehicles de l’organització internacional, si bé s’ignora quins en són els responsables i el sentit que li donen a l’atemptat.
 
Donada la trascendència del moment, penso que cal contextualitzar succintament, com s’ha arribat fins aquí.

Kosovo, és un territori habitat per aproximadament dos milions de persones, un 88% són d’ètnia albanesa, mentre que la resta es divideix en serbis (7%), bosníacs (1.9%), gitanos o roma (1.7%), turcs (1%) i goranis (0.5%).

Dins l’antiga Iugoslàvia socialista del Mariscal Tito, Kosovo, a diferència de Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Macedònia, no tenia l’estatus de república socialista, sinó la de província autònoma socialista a l’interior de la República socialista Sèrbia. Entre les dècades dels seixanta i dels setanta, la província va anar assumint més poders i es va començar a estendre un moviment favorable a l’accessió a l’estatus de república. A l’hora l’evolució demogràfica, consolidava clarament l’hegemonia ètnica dels albanesos que van passar de representar el 65% al 80% de la població total.

A principis dels vuitanta, la pressió dels albanesos-kosovars va sortir al carrer en forma de multitudinàries manifestacions i es multiplicaren els incidents. El 1987, Slobodan Milosevic va ser enviat a Kosovo per fer front a la situació, si bé el seu objectiu era el de recolzar la minoria sèrbia que demanava la supressió de l’autonomia kosovar. De fet, Kosovo va ser el gran trampolí des d’on Milosevic va fer el salt al poder serbi, primer, i al iugoslau, després. El 1989, l’Assemblea Nacional de Sèrbia va modificar la constitució republicana i liquidà en la pràctica l’autonomia kosovar, seguint les ordres de Milosevic. A partir de llavors els albanesos van començar a desenvolupar un moviment independentista no violent que consistí bàsicament en vertebrar una administració paral.lela a l’oficial, que incloia escoles, universitats, un parlament, etc. i que va ser objecte d’una forta repressió per part de la policia sèrbia. El 1990, el parlament kosovar va declarar la independència, i el 1992 organitzà un referèndum en el qual participà el 80% del cens electoral i el vot favorable a la independència assolí el 98%, si bé ni la declaració ni el referèndum van ser reconeguts per la comunitat internacional.

Durant els primers anys noranta, molts albanesos van participar en les guerres d’alliberament de Croàcia i Bòsnia. Paradoxalment, alguns ho feren al costat dels independentistes i d’altres en tant que membres de l’exèrcit iugoslau. Quan el 1995, se signaren els acords de Dayton, en virtut dels quals es posava fi a les guerres de Croàcia i Bòsnia, els combatents kosovars retornaren a la seva pàtria i al cap de poc temps sorgí l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UCK), que, crític amb el resistencialisme pacifista fins llavors dominant, van començar a practicar una guerra de guerrilles contra les forces sèrbies. Aquest fet va donar lloc a la típica dinàmica d’acció-repressió-acció que va comportar, matances indiscriminades i, consegüentment, un corrent de refugiats que s’establiren en els estats veïns (Albània, Macedònia, Bòsnia, etc.), de manera que el problema va començar a assolir dimensions internacionals i a preocupar tant als governs com als diplomàtics, les organitzacions internacionals, els grups de defensa dels drets humans i altres ONGs i, per descomptat, als mitjans de comunicació regionals i globals.

El gener del 1999, es va produir la matança de Racak, on foren assassinats 45 civils i que va ser interpretat com l’inici d’un procés de genocidi de gran abast protagonitzat per la policia i l’exèrcit serbis, amb la participació de les milícies paramilitars que ja havien comès crims esgarrifosos a Croàcia i Bòsnia. Aquest episodi portà a la comunitat internacional a cercar un acord de pau entre ambdós bàndols, que fracassà incialment. Això va donar lloc a la intervenció militar, sota el lideratge de l’OTAN (març-juny de 1999), que consistí bàsicament en el bombardeig de Iugoslàvia, incloent-hi la seva capital, Belgrad, i la invasió de Kosovo per una força terrestre, la KFOR, que comptà sempre amb l’ajuda de la UCK. Una iniciativa que va ser durament qüestionada tant des del punt de vista de la seva legalitat internacional com de la seva legitimitat.

Finalment, el règim iugoslau va haver d’acceptar les condicions imposades per l’OTAN. Les forces sèrbies es retiraren de Kosovo. El conflicte havia causat 12.000 morts, 20.000 violacions i 2.400 desapareguts, així com centenars de milers de desplaçats, en el bàndol albanès, mentre que els serbis de Kosovo afirmen que entre 1.000 i 3.000 persones van ser assassinades per l’UCK o per venjances veïnals, a l’hora que milers d’altres van haver d’abandonar les seves llars i refugiar-se a les zones de majoria sèrbia o directament entrar a Sèrbia. També altres minories ètniques, com els goranis, eslaus musulmans, van ser víctimes de la revenja albanesa. Pel que fa a les morts en els bombardejos a Sèrbia, també sumen uns quants milers entre la població civil i les forces militars.

El mes de juny, finalment, s'aturaren les hostilitats. El Consell de Seguretat de l’ONU, aprovà la Resolució 1244, en virtut de la qual, Kosovo, tot i que legalment continuava sent considerada una província sèrbia, passava a ser un territori administrat per l’ONU, a través de l’UNMIK, a l’hora que la KFOR, es mantenia com a força militar encarregada d’assegurar la seguretat i la integritat territorial de Kosovo.

El 2001, la UNMIK va promulgar una Constitució marc per Kosovo, que contemplava l’establiment d’institucions provisionals d’autogovern, que incloien una assemblea legislativa, una presidència i un govern, així com també una força de policia.

Josep Sort
 
Per saber-ne més 
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid