El grau d'ignomínia, de manipulació, de perversió, a l'hora de valorar la vida, trajectòria i llegat del Che va arribar a tal magnitud que pocs dies després el propi diari es va veure obligat a reconèixer a la secció del “Defensor del lector” que les qualificacions incloses van generar “la major protesta dels lectors” que es recorda.
Contràriament a l'opinió generalitzada dels neo-progres, i de les persones de més consciència de passat “esquerranista”, amb evidents raons per a mostrar satisfacció amb el present, no sóc dels que considera aquest mitjà com un diari d'esquerra, “essencial” per a entendre el pas del franquisme vers l'actual democràcia borbònica continuadora de l'il·legítim règim emanat del cop d'estat del 18 de juliol de 1936. Aquest diari forma part del projecte estratègic d'un sector de la burgesia espanyola per a mantenir intactes els privilegis i prebendes derivades de l'Estat unitari negador del dret d'autodeterminació i amb inconfessats interessos a Amèrica Llatina, aparentant ser el que òbviament no és.
Com a portaveu de felipisme, o sigui, de l'ala més conservadora i reaccionària del neoliberal PSOE, ha jugat un paper meritori a l'hora de justificar el terrorisme d'estat dels GAL contra la resistència basca, en l'incondicional recolzament al cop feixista contra Chávez en 2002, recolzant aquell patètic “Tirano Banderas” anomenat Pedro Carmona, justificant les agressions ambientals i neo-imperialistes de les multinacionals espanyoles a Amèrica Llatina, o criminalitzant permanentment la Revolució cubana, consonant la línia discursiva que a cada etapa històrica més convingui: abans en la línia de Mas Canosa i de la màfia terrorista de Miami i ara amb la dels interessos turístics del capitalisme espanyol.
Per això, i tal com va desemmascarar Pascual Serrano a Rebelión comparant l'editorial d'aquest any amb el més ligth reeditat i publicat en 1997, “El Pais” en aquesta ocasió dóna un salt qualitatiu homologant el seu discurs amb el de la premsa popularment identificada amb l'extrema-dreta. Jiménez Losantos o Pío Moa deuen estar encantats. Mayor Oreja i Aznar van dubtar en aixecar el “boicot”.
Potser sigui un avenç del reajustament editorial i del nou estil de l'anunciat pas de “Diari independent del matí” a “Periòdic global de notícies en espanyol”.
Una repugnant “perla” que emula l'estil de Queipo de Llano i Goebbels
Malgrat que estant sense signar, els editorials d'un diari són de responsabilitat directa del director. En aquest cas de Javier Moreno, que per lògica compta amb el suport del president de la societat editora, Ignacio Polanco, i del Conseller Delegat, Juan Luis Cebrián.
És intranscendent el nom, un mediocre amb milionàries remuneracions, però la mà que va escriure aquest pamflet ha de ser la d'un profund admirador de les proclames elaborades per aquell centurió feixista anomenat Gonzalo Queipo de Llano, -paradigma de l'agitador colonial i imperial del militarisme africanista espanyol humiliat a Annual pels rifenys d'Abd el-Krim- qui de “Unión Radio Sevilla”, durant la Guerra Civil espanyola de 1936-39, llançava les més brutals i desmesurades desqualificacions dialèctiques contra les organitzacions i l'exèrcit de la classe treballadora i el poble treballador que pretenia aniquilar. La ment que va escriure tanta insídia ha de ser un profund coneixedor de les tècniques del doctor Goebbels i de les seves grans contribucions per a la teoria de la manipulació de masses, sense reparar en la més absoluta carència d'escrúpuls.
Però separem minuciosament el contingut d'aquest editorial.
El Che Guevara no passaria de ser un vulgar terrorista àvid de sang, pertanyent a aquella “sinistra saga de herois tràgics” que “pretenen dissimular la condició d'assassí sota la de màrtir, prolongant el vell prejudici heretat del romanticisme”.
Però com si aquesta profunda “reflexió” no fos suficient, afirma gratuïtament que “bevia de les fonts d'un dels grans sistemes totalitaris”. En la seva trajectòria de revolucionari sols va deixar un “fil de fracàs i de mort” tant a Cuba, com al Congo i a Bolívia, sense oblidar que milers de seguidors es va llençar“a la llunàtica aventura de crear a trets l'home nou” seduïts per l'estratègia del foquisme.
Però el clímax de la manipulació més abjecta que s'ha escrit en els darrers anys sobre el Che no es plasma fins a la part final del text, on l'acusa d'oferir “noves quartades a les tendències autoritàries que germinaven en el continent. Gràcies al seu desafiament armat, les dictadures militars de dreta van poder presentar-se a si mateixes com un mal menor, quan no com una inexorable necessitat davant l'altra dictadura militar simètrica, com la castrista”.
Finalment, les 55 línies d'aquest repugnant pamflet pontifica que l'esquerra llatinoamericana i europea “ha posat fi per complet dels seus objectius i mètodes fanàtics”, atès que ja sols “els governants que sotmeten els cubans o els que invoquen a Simón Bolívar en les seves proclames populistes” reivindiquen el seu llegat i el se exemple.
Terrorista o revolucionari?
El capitalisme en la seva fase neoliberal empra de forma arbitrària, abusiva, universal i selectiva la categoria ‘terrorisme’ per a identificar i definir tots aquells mètodes de lluita que no se circumscriuen als excloents processos electorals de les raquítiques democràcies burgeses que permet l'economia de mercat. Tothom que gosa qüestionar qualsevol forma de explotació, dominació o opressió, utilitzant mitjans no homologables als que el sistema actualment autoritza, és immediatament titllat de ‘terrorista’. Aquest terme substitueix el de comunista emprat fins la dècada dels vuitanta del passat segle per a definir aquelles que lluitaven contra l'ordre establert, al mateix temps emprat massivament després de la Revolució bolxevic de 1917 per a substituir el d'anarquista.
‘Comunista’ per a la semàntica del Capital -actualment hegemònica en els grans mitjans de comunicació i en els sistemes educatius, - han estat progressivament canviat per ‘terrorista’.
La violència defensiva dels pobles, de les minories ètniques, de les classes subalternes, la resistència contra l'ocupació o qualsevol forma d'opressió, són simplement identificades com a terrorisme. No obstant això, la repressió, la destrucció i la mort a gran escala provocada pels estats i potències imperialistes queda exempta d'aquesta definició. L'holocaust gallec de 1936, Hiroshima i Nagasaki, Vietnam, el genocidi militar argentí, Abu Ghraib, Guantánamo, per citar algunes de les més abjectes massacres o monstruoses tortures aplicades per l'imperialisme en les darreres dècades, no són considerades terrorisme per al pensament dominant. Són pràctiques abusives o mètodes expeditius que convé evitar, però en ocasions necessaris per a mantenir l'hegemonia capitalista.
Per a “El País”, el Che Guevara sembla més un terrorista que un revolucionari coherent amb els seus valors i els principis ètics que el van portar a consagrar la seva vida a combatre tota forma d'opressió emprant els mètodes necessaris. El Che, doncs, seria tan terrorista com la guerrilla antifranquista gallega, com la resistència a l'ocupació nazi a Europa, la palestina o la kurda, per referir exemples ben coneguts. Així definien els franquistes i els nazis i defineixen els sionistes i els imperialistes turcs aquestes legítimes lluites.
Però els règims terroristes, en el sentit d'emprar la violència generalitzada, per a perpetuar-se en el poder davant l'oposició majoritària dels seus respectius pobles, el que esdevenia a la Cuba de Batista, en el Congo de Mobutu, i en la Bolívia de Barrientos, no justificaven per al “El País” l'ús de la lluita guerrillera. Potser pensin els teòrics del social-liberalisme espanyol que sense la lluita armada de Martí, Maceo o Céspedes -primer contra el colonialisme espanyol en l'exèrcit mambí-, posteriorment la de les organitzacions clandestines contra les dictadures de Machado i Batista que van convertir l'illa en una semi-colònia ianqui, l'assalt al Moncada, el desembarcament del Granma, el desenvolupament combinat de la lluita armada de l'Exèrcit Rebel i la lluita de masses promoguda en els nuclis urbans pel M-26 de Juliol i altres organitzacions, el poble cubà hauria aconseguit avui la seva independència i sobirania nacional, assajant la construcció d'una societat socialista. Que sense lluita armada els pobles d'Àfrica o d'Àsia haurien acabat amb el colonialisme europeu en la segona meitat del segle XX. Que sense l'ús de la violència defensiva com estarien avui bona part dels pobles i pobres del món davant la global ofensiva terrorista decidida pel “trio de les Açores” a la Primavera de 2003 per a apropiar-se de les reserves energètiques del planeta. George W. Bush, -cap visible del complex militar-industrial nord-americà- és sens dubtes un dels terroristes més mortífers de la història humana.
“Hi ha coses que hem de fer de qualsevol manera, amb el fil d'una espassa o esborrant quartilles (1)”. El que realment qüestiona “El País” és la legitimitat de la lluita armada, de la violència dels i les oprimides contra els opressors. Cap dels responsables d'aquest mitjà de comunicació considera que hi ha vegades que cal “deixar la casa i el sofà, la mare viu fins que mor el sol, i cal cremar el cel si és precís per qualsevol home del món, per qualsevol casa” (2).
Però no es trobarà en les pàgines d'aquest respectable mitjà d'informació la definició de Kissinger i els seus avantatjats alumnes Castillo Armas, Somoza, Pinochet, Banzer, Videla, Trujillo, Strossner o Uribe com terroristes. Però sí en el cas de les decenes de milers de dones i homes que empunyaren i encara empunyen les armes per a combatre els seus brutals règims. De fet, la mort per causa natural en la seva casa als afores de Bordeus d'un ésser tan monstruós com el mercenari francès Bob Denard, responsable de centenars de tortures i morts en les guerres d'Àfrica a la segona meitat del segle passat, va tenir un curós tractament en comparació amb la valoració del Che. Seria perquè el Corsárioda República estava a sou dels serveis secrets francesos per als treballs seus en què no era aconsellable que participessin les tropes regulars de París.
El pensament del Che bevia del totalitarisme?
“El País”, en la seva permanent ofensiva ideològica contra l'emancipació humana a partir de paràmetres pseudo-progressistes, té una croada particular contra Cuba, Venezuela i Bolívia per separar-se del procés de superació, en etapes històriques diferents i de forma desigual, de la dictadura del mercat i de les ordres emanades de Washington.
No accepta que els pobles han d'emancipar-se, que, després d'una llarga dècada de neoliberalisme salvatge, avui Amèrica Llatina està escrivint noves pàgines brillants per a l'alliberament de les immenses majories desafavorides i empobrides. Per aquest motiu, arremet amb la fúria i la brutalitat característica del capitalisme contra qui, després quaranta anys d'intentar amagar-lo, integrar-lo, convertir-lo en una inofensiva icona per al consum, continua essent un exemple a seguir en les lluites emancipadores americanes i de la resta del món que tenim el Socialisme com a horitzó.
Però el Che mai va formar part d'aquest corrent del moviment obrer internacional sotmesa als dictats de la burocràcia soviètica, allò que es coneix com estalinisme. Va ser un heterodox en el camp de l'esquerra marxista. Com expressió contemporània de la tradició leninista del marxisme revolucionari, va mantenir una original acció teòrico-pràctica radical i creadora, antagònica amb el pactisme, la cooptació, el revisionisme o el reformisme, una línia política sense concessions a l'imperialisme, a les aliances de classes i la política de la “coexistència pacífica” promoguda pel Kremlin. Va dedicar bona part de les seves reflexions teòriques a defendre el valor de la consciència com a part determinant de la construcció del socialisme davant el reduccionisme economicista de la socialització dels mitjans de producció. Per això, el guevarisme és incòmode per a l'esquerra acomodada i institucional, tant de matriu estalinista com eurocomunista.
El Che va combatre la identificació de l'estatisme amb el socialisme. I va ser meridianament clar en aquestes qüestions. Va ser dels que mai va renunciar a abandonar l'adarga del braç ni es van conformar amb el present.
Va combatre sense treva el totalitarisme inherent a l'economia de mercat i en el sistema de representació burgesa. Aquest “ordre” que el capitalisme necessita per a reproduir l'explotació de classe i els diversos mecanismes que asseguren perpetuar la dominació. O bé mitjançant el fals consens sobre els quals s'alcen les democràcies occidentals, o entonen utilitzant la barbàrie de les baionetes quan la lluita de classes, la consciència de les masses posa en perill la seva hegemonia. La burgesia no dubta en emprar la força bruta si estiguessin en risc els seus privilegis. Així va esdevenir a Galícia i en l'Estat espanyol en 1936, a Xile en 1973, en el co sud llatinoamericà pocs anys després, o al ja esmentat cop d'estat patrocinat pels EEUU i Espanya contra el President Chávez l'abril de 2002.
El Che va ser un Comunista amb majúscules, i per tant, impossible d'integrar en el pensament burgès. Res més lluny del totalitarisme.
Actualitat del guevarisme
“El País” sap perfectament que el guevarisme, entès com l'adequació del marxisme revolucionari (l'autèntic i genuí, per tant rebel i indomable, desproveït dels esterilitzants additius de l'academicisme universitari, de les castradores simplificacions dogmàtiques de l'estalinisme, o de la domesticada i adúltera lectura eurocomunista) a les concretes i específiques realitats d'Amèrica Llatina, però també d'altres latituds del Tercer Món, no van desaparèixer aquell 9 d'octubre de 1967, on l'“era estava parint un cor” (3), avui està més viu que mai.
Va ser influent i alguns casos determinant en les grans lluites obreres i populars desenvolupades en el planeta en el període que abraça de mitjans de la dècada dels 70 dins els principis dels vuitanta del segle XX (en l'etapa final de la seva vida abans del vil assassinat a l'escola de La Higuera fins els anys posteriors a la Revolució Sandinista de 1979). Així mateix posteriorment, quan l'ofensiva neoliberal s'assajava de forma pionera a Xile de Pinochet, no es pot entendre l'èxit de l'epopeia cubana a Angola, militarment plasmada en la victòria de Cuito Canavale sobre l'exèrcit racista de Sudàfrica en la Primavera de 1988, sense l'enorme motivació internacionalista que el guevarisme va impregnar en la doctrina militar de les FAR que recolzaven el MPLA (4). Després de l'ensorrament de les burocràcies soviètiques, d'aquell mur de Berlin incomparablement més baix i menys mortífer que el que avui ha de convertir els territoris palestins en la major presó del planeta, en l'eufòria de la fi de la història i les disbaratades teories del post-modernisme, el Che i el guevarisme va ser un protector carregat de frescura davant la inicial perplexitat i desconcert dels successos que van canviar el curs de la història.
Avui, després de la cinzenta i inquietant llarga dècada iniciada entre desembre de 1989 i Agost de 1991, els assajos de llibertat i justícia de l'heroic comandant estan vius a la Cuba de Fidel, a la Veneçuela de Chavez, a la Bolívia d'Evo, però sobretot també en els activistes dels moviments socials i en les lluites camperoles, obreres, indígenes, de dones, de la joventut, des dels carrers de Mèxic als de Buenos Aires, del Rio Grande a la Patagònia. Viu, en menor mesura, però cada dia més present i valorat en l'esquerra revolucionària europea que va superar la desfeta de la descompsoció del socialisme realment inexistent.
El Che és un referent, un exemple en la majoria dels combats diaris de l'hemisferi occidental, en les barricades, vagues, manifestacions, protestes d'aquesta simfonia de cors i reivindicacions concretes dels més diversos col·lectius i sectors socials que simplificant anomenem classe treballadora. Ahir encara el podíem veure confusament i fugaç en el telenotícies, però sens dubte era ell, “entre fum i metralla, corrent nu. Anava matant canalles amb el seu canó de futur (5)”.
I això és el que “El País” no tolera. Heus aquí el colèric editorial.
Si el llegat teòric del Che i el seu exemple fossin un cadàver, simples idees anacròniques i obsoletes, o homologables a la inofensiva retòrica del capitalisme d'estat xinès, el seu quaranta aniversari passaria sense pena ni glòria. Però la realitat desmenteix les fal·làcies del diari espanyol.
Les contribucions teòrico-pràctiques del Che
Però, davant la caricaturització a què s'ha vist sotmès per un dels referents intel·lectuals de “El País”, el Che no va ser un simple dirigent guerriller audaç i temerari mogut per una mescla de romanticisme i desig d'aventura. Régis Debray, amb la vulgarització del pensament guevarià que desconeixia profundament, va reduir i simplificar la seva ingent contribució per al marxisme revolucionari en allò que incorrectament va definir com la teoria del “foquisme”. Néstor Kohan (6) considera que per al Che els termes “focus” i “catalitzador” van ser emprats seguint l'origen metafòric de la seva formació mèdica. Però el Che des de Sierra Maestra fins a Ñacahuasú va mantenir sempre una concepció de la lluita armada intrínsecament vinculada i complementada amb la mobilització de masses (7) continuant la millor tradició leninista (8).
Avui, amb una part substancial de la seva obra encara inèdita, són cada vegada més intensos i complets els estudis que descobreixen i recuperen del grotesc manual marxista i la seva gran contribució per a l'alliberament de l'ésser humà.
El Che va mantenir una postura distant de la nefasta escolàstica soviètica que va convertir el marxisme en quelcom simplement inservible per a la lluita revolucionària que tendeix a la transformació del capitalisme. “El socialisme econòmic sense la moral comunista no m'interessa(9)” va afirmar amb fermesa a l'hora de promoure el treball voluntari com a mètode de reforçar els estímuls morals, seguint aquells primers dissabtes comunistes organitzats mig segle abans per Lenin(10).
Les seves intenses polèmiques sobre la transició cap al socialisme a Cuba en 1963-64 amb els sectors més ortodoxos de la Revolució provinents de la sucursal soviètica, el vell PSP, assessorats per Charles Bettelheim, a respecte del paper de la llei del valor, de la competència entre empreses, els incentius econòmics i morals, o els criteris mercantils que el bloc soviètic emprava en les seves relacions comercials amb els pobles del Tercer Món, va fer del Che un dirigent incòmode per a Moscú. És a partir del Discurs d'Alger, realitzat en febrer de 1965, on denuncia sense ambigüitats la complicitat soviètica amb l'imperialisme a l'hora de perpetuar la dependència de la perifèria davant el centre, el Che va certificar la seva ruptura definitiva amb un model que tal com va pronosticar amb més de vint anys d'antelació estava abocat al fracàs culminant en la plena restauració capitalista(11).
Però mesos abans de la seva mort, en l'estada a Praga, en el trànsit del Congo cap a Bolívia, previ pas per Cuba, el Che va començar a ordenar part de les seves reflexions econòmiques -actuals en el rearmament ideològic de l'esquerra revolucionària-, avui finalment publicades(12), al menys de forma parcial, en el és un inacabat qüestionament integral, a partir de posicions marxistes, de l'antidialèctic “Manual d'Economia Política” de l'Acadèmia de les Ciències de l'URSS i de la creença “fetitxista en suposades lleis de ferro, invariablement mercantils, que regirant durant la transició al socialisme”(13) .
El Che no va ser un idealista en el sentit quixotesc, ni en l'aventurer; va ser un militant comunista integral que “va deixar la casa i el sofà” dedicant la seva experiència, enorme capacitat intel·lectual, vasta cultura i extraordinari valor i coratge que va contribuir per a la construcció d'un nou ésser humà, o “home nou”. Orlando Borrego, un dels seus més estrets col·laboradors, en un magnífic llibre, deixa constància i una valuós testimoni de l'immens significat de la seva vida(14).
“El País” implícitament realitza en la seva virulenta diatriba contra el Che una apologia del pensament i dels valors burgesos: l'individualisme, la insolidaritat, l'egoisme, la comoditat, el consumisme, la negació del sacrifici i de l'entrega davant els valors que han de caracteritzar el comunisme revolucionari: altruisme, solidaritat, amor per la humanitat, ajuda als semblants, austeritat. Tot això va ser el que el Che va aplicar en la seva intensa, però curta vida. Perquè “el revolucionari vertader és guiat per grans sentiments d'amor. És impossible pensar en un revolucionari autèntic sense aquesta qualitat”(15) que el Che va intentar incansablement difondre. I com l'experiència històrica de la lluita de classes està cansada de mostrar, no és possible caminar vers un món nou sense injustícies, guerra i patiment sense veure't abocat a emprar la violència. El Che, encara que no va assistir al tràgic final de la via pacífica al socialisme assajada per Salvador Allende a Xile, si va viure en directe l'experiència d'Arbenz a Guatemala de 1954, quan mercenaris recolzats per la CIA va enderrocar el govern progressista que amenaçava els interessos de la United Fruit.
El pensament del Che, com el de Lenin, no és assimilable, tret que s'oculti i se simplifiqui mitjançant les habituals manipulacions acadèmiques, de les diverses corrents d'esquerra domesticada que sols procura les molles en la cogestió del capitalisme.
Galiza, 16 d'octubre de 2007
(1) Guillermo Rodríguez Rivera.
(2) Silvio Rodríguez. “La era está pariendo un corazón”, 1969.
(3) Silvio Rodríguez. “La era está pariendo un corazón”, 1969.
(4) Gleijeses, Piero. “La causa más bonita: Cuba y África 1975-1988” a “Cuba y África. Historia común de lucha y sangre”. La Habana, Editorial de Ciencias Sociales, 2007.
(5) Silvio Rodríguez. “Canción del elegido” del disc “Al final de este viaje”, 1978.
(6) Kohan Néstor. “La concepción de la revolución en el Che Guevara y en el guevarismo (Aproximaciones al debate sobre el futuro de América Latina y el socialismo del siglo XXI desde el marxismo revolucionario latinoamericano”. www.lahaine.org
(7) Che Guevara, Ernesto, “A guerra de guerrilhas: um método”. Compostela, Abrente Editora 2007. En preparació.
Che Guevara, Ernesto, Pròleg del llibre del general Vo Nguyen Giap “Guerra do povo, exército do povo”. Compostela, Abrente Editora 2007. En preparació.
(8) Uliánov Lenine, Vladímir Ilich. “La guerra de guerrillas” a “La lucha de guerrillas según los clásicos del marxismo-leninismo”. Madrid, Ediciones Júcar, 1979.
Uliánov Lenin, Vladímir Ilich. “Ejército revolucionario,y gobierno revolucionario” a “La lucha de guerrillas según los clásicos del marxismo-leninismo”. Madrid, Ediciones Júcar, 1979.
(9) Entrevista realitzada per Jean Danielem Alger, 25 de Julho de 1963.
(10) Ariet García, María del Carmen. “El pensamiento político de Ernesto Che Guevara”. La Habana, Centro de Estudios Che Guevara, 2003.
(11) Löwy Michael."Nem decalque nem cópia": Che Guevara, na procura de um novo socialismo” a “O pensamento do Che”. Compostela, Abrente Editora 2007.
(12) Che Guevara, Ernesto. “Apuntes críticos a la economía política”. La Habana, Centro de Estudios Che Guevara, 2006.
(13) Carlos Tablada. “El pensamiento económico de Ernesto Che Guevara”. La Habana, Editorial Ciencias Sociales, 2005.
(14) Borrego, Orlando. “Che el camino del fuego”. Hombre Nuevo, Buenos Aires, 2001.
(15) Che Guevara, Ernesto. “O Socialismo e o homem em Cuba”. Biblioteca Marxista en gallec, www.primeiralinha.org
