Tal com explicà Jordi Arquer a El futur de Catalunya i els deures polítics de l'emigració Catalana (Mèxic: 1943), en la democràcia espanyola els vots dels Països Catalans sempre seran minoria i sempre estaran subjectes a les decisions d'una majoria aliena.
El Regne d'Espanya ha estat i continua sent un estat imperialista dins del qual la paraula del poble català no val res. Les concessions sempre seran provisionals i modificables segons el seu arbitri, tal com succeí amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006).
El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. La seva raó és garantir, per tots els mitjans, la unidad de destino. Que guanyi el PP o el PSOE és indiferent i irrellevant, perquè els drets democràtics del poble català sempre estaran trepitjats tant per uns com per altres i això només canviarà el dia que siguem capaços d'autodeterminar-nos i bastir un Estat propi que garanteixi la nostra sobirania nacional i els interessos de les classes populars.
Fèlix Cucurull, en un article clarivident publicat al diari Avui (10/08/1978), explicà que "Des de les Corts de Cadis s'inicià el camí d'un parlamentarisme espanyol que, consagrant els decrets de Nova Planta, arraconava democràticament les institucions nacionals catalanes que prèviament havien estat suprimides per la força de les armes, els catalans, amb poques excepcions, quan han anat a Madrid no ha estat per exigir que ens fossin restituïts els drets nacionals -tots els drets nacionals-, sinó per pidolar".
si algun dia conquerim la llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs seran aquests polítics botiflers, perquè als Països Catalans com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.
