25 anys d'allò de «a la ville de... Barcelona!»

El pis era antic, molt antic. Fet i fet, quan havíem d'obrir la porta a les visites estiràvem des de dalt una corda que accionava el pany i l'obria. Amb tot, ja dic, hi vivíem a gust, i, de més a més, per ser petit i vell, pagàvem una quantitat acceptable -dic acceptable, no pas barata-.

Tanmateix, tot seguit que Barcelona va ser proclamada ciutat olímpica, els preus dels lloguers s'enfilaren pels núvols. Nosaltres havíem renovat cada any el contracte sense problemes, però en exhaurir-se el que teníem en vigor l'amo ens va dir que no ens el renovava: no ens el renovava amb el preu que pagàvem. Barcelona va esdevenir un gran cau d'especulació i els preus dels lloguers augmentaren d'una manera indecent. Vam haver d'abandonar Barcelona i buscar pis per la perifèria.

Això recorde jo d'aquell dia que avui tant de polític i d'especulador evoca emotivament, orgullosament. Em va doldre haver de deixar Sants. Per a mi, els Jocs Olímpics de Barcelona foren una desgràcia. I de les conseqüències polítiques: de les detencions arbitràries, de les tortures i dels silencis mesells, ja n'ha parlat en Partal.