Saturat de ràbia....
Bones família quan l’Estat salva els banquers, (CAM), i envia les seves forces de seguretat a treure una família de casa seva alguna cosa no funciona!
Avui a les 8.30h del matí he arribat al C/ Andrade 22, val a dir, que per arribar puntual he fet trampes i he dormit a casa els pares que viuen a pocs segons. Allà amb la son encara a les orelles ens hem trobat una cinquantena de persones, allà he trobat en Pep, un clàssic, sempre ens trobem a tot arreu!
I que feia al C/ Andrade? La Verónica i l’Eliseo són uns veïns del barri que fa 25 anys que van llogar un pis en aquest carrer, el propietari de l’edifici, un ex-ministre franquista ( jo no he comprovat aquesta informació) tenia l’ànsia de treure més rendiment dels pisos d’aquest edifici i va decidir doblar el preu del lloguer. La Verónica i l’Eliseo, actualment sense feina, van començar tot una batalla judicial per poder seguir vivint a casa seva, pagant el preu que havien acordar. Mai han deixat de pagar un sol rebut, fins hi tot, quan des de fa ja molt temps es preveia el que avui ha succeït, han seguit pagant el lloguer de casa seva.
Poc a poc ha anat arribant més gent, en Pau, en David, la Lara.... el desnonament estava previst a les 9.50h. I poc a poc també, han anat arribant les forces de l’ordre, primer una parella de la Guardia Urbana, després dos furgons dels Mossos, després cinc furgons, després tres més... en total he contat uns deu furgons dels Mossos, amb les seves “millors” gales. Els nervis han començat a sentir-se a flor de pell. La consigna era clara, res de violència, resposta activa, tots davant la porta de l’edifici per intentar evitar que l’agent judicial, pogués fer efectiu l’ordre de desnonament.
Arriben tres Mossos, dos amb moltes fletxetes sobre l’espatlla, un vestit d’antiavalot. Ens diuen que volen negociar, que només parlaran amb un representant. No hi estem d’acord, NINGú, NINGÚ ens representa. Així doncs ens informen de les seves “negociacions”: hi ha un ordre de desnonament i es farà efectiu, i si cal, amb les forces de l’odre. Aquestes són les seves negociacions.
Els nervis van amb augment, tinc clar que això no acabarà bé. Tot i així els crits de “resistència”, “cap veí i veïna fora del barri”, “no s’entén gent sense casa, no s’entén cases sense gent” em van donant la força i m’omplen de coratge per agafar-me fort als braços dels companys i amb dignitat, evitar que puguin entrar a l’edifici.
Quarts d’una del migdia, els Mossos salten dels furgons, amb la cara tapada, el casc i sense cap tipus d’identificació, venen cap a nosaltres, les cames em tremolen, un barreig d’emocions es confonen, por, molta por, ràbia, força, em venen ganes de marxar, però aguanto. Es dirigeixen cap al costat on em trobo i fan una petita càrrega. Sento com els braços s’estrenyen, ens agafem ben fort, aguantem. Tot seguit fan un cordó al voltant nostre, uns vint policies, amb la cara tapada, casc i sense identificació. Nosaltres som uns seixanta, tinc por, molta por. Pugen els furgons sobre la vorera i fan un cercle, que no permet a la resta de veïns i veïnes veure el que passa, augmenta la tensió.
En aquest moment un Mosso comença a assenyalar, un cop ens assenyala s’acosten quatre Mossos, i un a un, ens van arrencant del grup. Un cop arrencats del grup un altre Mosso decideix sense cap criteri, si és expulsat del cordó policial o és enviat cap una altre vorera on serà identificat. Sóc testimoni que no hi havia cap raó, més que la mala sort de no “agradar” a un funcionari, per anar cap una o altre banda.
Sóc dels que està més a prop de la porta, dels últims que seran arrancats. Aixeco la mirada i la mala sort em du a veure com la porra d’un Mosso impacta al cap d’un home d’uns cinquanta anys, cau a terra, s’aixeca amb el cap ple de sang. Tinc por, molta por.
El dit m’assenyala, arriba el meu moment, les cames em tremolen, sento com els companys m’agafen fort. Quatre Mossos m’estiren, em fan mal, m’arranquen de la resta del grup. Un cop fora del gruo aixeco els braços i camino, entre espentes de dos Mossos, vull que quedi clar que és un abús. Tinc sort, no m’identifiquen.
Queden tant sols dos companys fora al carrer vora la porta, en Pep i en Pau, ells no tindran tanta sort i seran identificats, i en Pep amb una bona arrossegada per terra, com si d’un objecte es tractés.
Dins l’escala hi queden més companys i companyes, la porta està tancada, els Mossos no poden entrar.
Durant més de mitja hora, Mossos amunt i avall, empentes, petites càrregues, el secretari judicial i l’administrador amb el seu mòbil, protegits per les forces de seguretat.
Deixen anar els que tenien encerclats per identificar. Abraço en Pep, em comenta el que els hi han dit: que presentaran càrrecs, ell creu que no ho faran.
La Verónica i l’Eliseo segueixen al balcó de casa seva, demanant a crits justícia, viuen en un primer pis, això fa apropar la força. Nosaltres seguim cridant que no estan sols i que no volem cap veí ni veïna fora del barri.
En aquest instant arriba un dels moments més patètics: els Mossos planten una escala que puja fins al balcó del pis i uns vuit Mossos, amb la cara tapada, casc i sense identificar, pugen per aquesta amb un martell, per fer fora un matrimoni i el seu fill d’uns deu anys. Els meus ulls no s’ho creuen, la meva raó no dóna crèdit. No puc creure el que està passant. La ràbia puja.
En pocs moments surten els Mossos per la porteria. Tots els companys i companyes que estaven a l’escala, seran identificats i denunciats, per desacatament i agressions a les forces de l’ordre.
En una estona sortiran plorant i amb quatre bosses un home, una dona i un nen que s’han quedat sense casa.
Durant les següents hores uns operaris, conjuntament amb BCNeta, aniran traient mobles, nevera, cadires.... com si d’escombraries es tractés. Aniran cap un dipòsit municipal.
Cap a les 19h els Mossos marxen entre els nostres crits d’indignació. L’Eliseo torna a pujar a casa seva, han canviat el pany de la porta.
Aquesta és la seva democràcia.
Qui sembra la misèria, recull la ràbia!
si algú vol seguir l'agenda programada contra els desnonaments:
Jaume
[La fotografia és d'Arianna Giménez i està pressa de www.elperiodico.com/cat]
