Hi hagué força consens en algunes observacions i propostes, com ara la necessitat d'integrar la immigració en la lluita per l'autodeterminació o la constatació que l'Estat espanyol és un enemic hàbil i poderós, que a mesura que avanci el procés independentista pot arribar a oferir importants concessions per mantenir la subordinació.
Pel que fa les intervencions concretes, Vilalta va reclamar que els partits parlamentaris clarifiquessin de quin costat estaven en el combat per l'autodeterminació i que actuessin coherentment. Alhora, va afegir que la democràcia interna al si d'aquests partits havia de ser la garantia que els líders no "trairan" el procés d'autodeterminació. També va destacar que la informació (per exemple, el coneixement concret del volum d'espoli fiscal) és una eina clau per guanyar adhesions a l'independentisme.
Aragonès va fer èmfasi en la creació d'estructures independentistes que permetin encetar un procés amb la solidesa que no va tenir el procés de reforma de l'estatut regional (defecció de la classe empresarial, poc suport de mitjans de comunicació, poca mobilització social). Per la seva banda, Sabata es va lamentar que les grans entitats de la societat civil catalana no participin de la PDD o d'altres de les nombroses plataformes sobiranistes que han aparegut en els últims mesos.
Antoni Vives i López Bofill van coincidir força en la seva diagnosi i en les seves propostes, tot i que el darrer va ser més agosarat tot dient que es podria començar demà mateix el procés d'autodeterminació si hi hagués voluntat dels partits parlamentaris. Ambdós van constatar que ja existeix una majoria social favorable a la independència ("cosa que no succeeix a Escòcia o a Euskadi", va afegir López Bofill). També ambdós van coincidir en l'observació que la pròpia obertura del procés independentista modificaria el posicionament polític del poble català i n'acceleraria les adhesions. Finalment, tant Vives com López Bofill van advertir que en algun moment del procés caldria trencar amb la legalitat espanyola i que això no suposaria cap daltabaix social ni cap crisi internacional.
El discurs de Camats va ser el menys favorable a encetar un procés independentista. Va fer èmfasi en els hipotètics costos negatius d'accelerar la via autodeterminista (enduriment de les posicions espanyolistes, risc de trencar la cohesió social) per acabar dient que calia "esprémer al màxim les possibilitats del nou estatut".
Les intervencions del públic van ser nombroses i la majoria assenyalaven tant la coincidència amb els plantejaments dels ponents com el disgust amb els partits parlamentaris per la seva defecció de la causa nacional.
Per saber-ne més:
Entrevista amb sis representants de partits polítics i de corrents sobiranistes. Vilaweb
