La República Catalana és un exponent estratègic de la revolució democràtica, és el resultat de la tradició de lluita de les classes populars contra l’opressió del capital i la voluntat de llibertat nacional.
Era, doncs, un gest ple de contingut polític alliberador. La República Catalana és un repte pendent que evidencia i denuncia el continuisme polític neofeixista i unitarista espanyol. El gest macianista no resolt durant els anys trenta, evidencia que el republicanisme espanyol incorpora l’unitarisme de la monarquia borbònica alfonsina.
L’acte del 14 d’abril és un acte de dignitat nacional i d’adaptació de l’esperit del Pacte de Sant Sebastià (agost 1930), en el sentit que és l’aplicació del dret democràtic a l’autodeterminació del poble català.
La República Catalana avui és signe de lluita, de factor polític mobilitzador per a bastir unes bases estratègiques d’acord nacional, per a superar la situació d’opressió nacional del poble treballador català. Recordem actualment F.Macià com a patriota, com a referent de lluita i com a fil conductor d’una nova revolució democràtica pendent.
La proclamació de la República Catalana és un acte de sobirania nacional, és la voluntat de dotar la nació catalana d’un Estat propi, és l’inici de la construcció d’una democràcia republicana, basada per alguns sectors, en la democràcia econòmica. Potser l’opció real que es debatia en aquells moments no era entre república o monarquia, sinó entre capitalisme o socialisme.
L’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació es formulà en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU el (1951), i en l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) el 19 de desembre del 1966, quan proclama el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble.
És el mateix dret a l’autodeterminació defensat pels textos dels clàssics del marxisme o en la Declaració d’Independència dels EUA el (1776). Aquest dret fou recollit en la declaració de principis de l’Assemblea de Catalunya (1971), quan en el seu punt 3r diu: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
El dret a l’autodeterminació és entès com la voluntat de decidir com a poble, sobre el nostre destí polític present i futur, sense interferències dels estats espanyol o francès.
El Parlament Català en les seves resolucions del 12 de desembre de 1989 i del 27 de setembre del 1991 ha proclamat el dret a l’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable, i s’ha reservat el dret a exercir-lo quan ho consideri convenient. El mateix féu el parlament d’Euskadi en la seva resolució del 15 de febrer del 1990.
La memòria de les nacions només és viva si existeix una clara voluntat política autodeterminativa avui només existent dins el moviment català d’alliberament, i els col•lectius i organitzacions que dignifiquen la lluita contra l’explotació de classe i nacional.
La millor manera d’homenatjar el gest sobiranista de F.Macià, és el d’evocar la història com a futur.
Pensem amb una consigna que sigui guia per a la nostra acció:
Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur.
Visca la República Catalana
Visca el poble treballador català
La República Catalana avui és signe de lluita, de factor polític mobilitzador per a bastir unes bases estratègiques d’acord nacional, per a superar la situació d’opressió nacional del poble treballador català. Recordem actualment F.Macià com a patriota, com a referent de lluita i com a fil conductor d’una nova revolució democràtica pendent.
La proclamació de la República Catalana és un acte de sobirania nacional, és la voluntat de dotar la nació catalana d’un Estat propi, és l’inici de la construcció d’una democràcia republicana, basada per alguns sectors, en la democràcia econòmica. Potser l’opció real que es debatia en aquells moments no era entre república o monarquia, sinó entre capitalisme o socialisme.
L’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació es formulà en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU el (1951), i en l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) el 19 de desembre del 1966, quan proclama el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble.
És el mateix dret a l’autodeterminació defensat pels textos dels clàssics del marxisme o en la Declaració d’Independència dels EUA el (1776). Aquest dret fou recollit en la declaració de principis de l’Assemblea de Catalunya (1971), quan en el seu punt 3r diu: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
El dret a l’autodeterminació és entès com la voluntat de decidir com a poble, sobre el nostre destí polític present i futur, sense interferències dels estats espanyol o francès.
El Parlament Català en les seves resolucions del 12 de desembre de 1989 i del 27 de setembre del 1991 ha proclamat el dret a l’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable, i s’ha reservat el dret a exercir-lo quan ho consideri convenient. El mateix féu el parlament d’Euskadi en la seva resolució del 15 de febrer del 1990.La memòria de les nacions només és viva si existeix una clara voluntat política autodeterminativa avui només existent dins el moviment català d’alliberament, i els col•lectius i organitzacions que dignifiquen la lluita contra l’explotació de classe i nacional.
La millor manera d’homenatjar el gest sobiranista de F.Macià, és el d’evocar la història com a futur.
Pensem amb una consigna que sigui guia per a la nostra acció:
Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur.
Visca la República Catalana
Visca el poble treballador català
{youtube}sUu_7zqjBV8&featur{/youtube}
