En Lluís Marquet era una persona amable, però reservada, una mica distant, una mica britànic. El seu pare, enginyer industrial com ell, havia estat un càrrec dirigent de la Catalana de Gas.
En Lluís Marquet apareix al primer volum de la GEC (1969), a l’apartat d’Assessors i Responsables Científics i Tècnics, a la secció d’Electricitat i electrònica. Recordo que en aquella època m’havia dit que feia de professor per correspondència a Ràdio Maymó.
En els anys setanta, sota la influència del maig de 1968, els treballadors de la GEC, en èpiques i incruentes batalles ideològiques assembleàries, debatien si l’orientació de l’obra s’havia de decantar cap a un model de cultura nacional popular o només al servei del proletariat, com a eina pel canvi revolucionari que semblava que estava en marxa.
La sopa de sigles dels treballadors/es de la GEC, representades pel PSUC, PSAN, PSAN(p), Moviment Socialista de Catalunya (MSC), Bandera Roja (BR), a més a més, d’individualitats neoanarquitzants i reductes maoistes, mantenien una relativa bona entesa, en Lluís Marquet, però, sempre adoptà una actitud de distanciament dels posicionaments polítics, jo diria que amb un esperit totalment Fabrià, entenia que el més important era no deixar mai ni la tasca ni l’esperança.
Malgrat que a la GEC ell treballà a l’àrea de la seva especialitat, la tecnologia, demostrà un interès palès per les qüestions de llengua, sobretot del lèxic tècnic i científic.
En Lluís Marquet formà part d’aquell estol d’especialistes, de filòlegs, gràcies a l’esforç i patriotisme dels quals hem recuperat els mots que 40 anys de feixisme ens havien fet perdre.Recordo i me’n deixo: en Bartomeu Bardagí deixeble de Pompeu Fabra, l’home dels acudits enginyosos, l’Eduard Artells, de la mateixa fornada que el primer, la meva estimada amiga Roser Latorre, un pou de sentit comú i de la llengua, en Jaume Costa, l’amic de fadigues polítiques i somnis utòpics, en Josep Milà, sempre tan curós i pedagògic, en Jordi Teixidor, el màgic “ocellaire”, l’Hortènsia Curell, l’Alfons Tarrida, en Juli Moll, sempre tan proper.
En Luís Marquet dugué a terme una meritòria tasca, això ens ho podria explicar en Salvador Alegret, col•laborador també de la GEC, amb els seus treballs de normalització del lèxic científic i tècnic català a la Societat Catalana de Ciències Físiques Químiques i Matemàtiques (SCCFQM), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i a la Comissió Lèxica del Col•legi d’Enginyers Industrials.
Cada agost amb en Ll.Marquet ens trobàvem a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (UCE), on ell impartia cursos sobre lèxic científic i tècnic. Coincidíem en la necessitat de fer una història de la GEC, el gran projecte cultural català del segle XX, elaborat sota la dictadura feixista, però, massa enfeinats ho ajornàvem per a l’any vinent.
En Lluís Marquet era un patriota, és a dir, un català conscient, que va entendre la importància de l’idioma com a element d’identitat nacional. No era un home d’aquests dels grans discursos oficials buits de contingut, dels gestos teatrals, sinó d’aquells que amb una tasca de formiga al llarg de la seva vida, han fet possible que ara puguem iniciar un procés de construcció nacional.
En el suposat que hi hagi un més enllà, que no n’estic gens convençut, ben segur que a en Lluís Marquet el podrem trobar passejant amb el Diccionari General de la Llengua Catalana) (1932) i el Curs Pràctic de Gramàtica Catalana (1932) de Jeroni Marvà, a sota del braç, i havent demanat audiència a Mestre Fabra per un problema de sintaxi.
Aquest estiu el trobaré/ et trobarem a faltar a la UCE de Prada.
Que la terra et sigui lleu, amic !
*Entre nombrosos articles especialitzats i divulgatius de la seva especialitat, molts publicats a Llengua Nacional, destaquem:
Diccionari d’electrònica (1971)
Vocabulari de luminotècnia (1978)
Pesos mides i mesures dels Països Catalans (1990)
Diccionari del taller mecànic (1991)
El llenguatge científic i tècnic (1993)
