La reacció internacional de protesta contra el judici militar fou enèrgica, sobretot a Europa, que veia l’Estat espanyol com l’hereu dels feixismes europeus d’abans del 1945. Un règim que seguia afusellant per raons de dissidència política, que no havia estat homologat per les democràcies europees.
Com a acció de protesta i de pressió sobre el govern, s’havia previst una reunió entre 100 i 150 persones, que es trobarien al Monestir de Montserrat el 12/12/1970. La xifra total dels concentrats fou de 300, que es constituïren en Assemblea Permanent d’Intel•lectuals, Professionals i Artistes Catalans.
Entre els intel•lectuals congregats a Montserrat, s’hi trobaven entre d’altres: Joan Miró, Antoni Tàpies, Feliu Formosa, Alexandre Cirici, Josep Benet i Jordi Carbonell. Tots ells formaven un nucli que es movia a l’entorn del PSUC, que havia sabut fer una intel•ligent política de captació d’aquest sector de professions liberals, que es trobaven còmodes amb la plataforma de projecció que representava el PSUC.
A l’Assemblea, Josep Solé i Barberà, destacat militant del PSUC, advocat defensor d’un dels militants d’ETA processat, explicà als reunits la situació administrativa dels empresonats.
En aquells anys de les darreries del franquisme, era una pràctica usual la redacció de manifestos, cartes, peticions, la seva signatura per persones de prestigi en l’àmbit mediàtic, pels “intel•lectuals” de distints sectors, literatura, cinema, pintura, teatre, i la seva difusió a la premsa internacional. Aquesta era una forma de lluita ideològica, de confrontació amb l’Estat, alhora que un element de reforçament de l’oposició interior, que veia així reconeguda la seva lluita a l’exterior. Pel règim, ja prou desprestigiat internacionalment, aquestes campanyes de denúncia de la persistència d’una repressió indiscriminada, d’un model polític feixista, amb tribunals militars en actiu, erosionaven encara més, la seva imatge internacional ja prou malmesa. Davant els risc que l’Estat espanyol quedés aïllat políticament, s’indultaren les condemnes de mort. La crisi política del sistema es feia palesa.
El Manifest de Montserrat del 13/12/1970 és una condemna de la paròdia del Procés de Burgos, es demana una amnistia general de caràcter polític, l’abolició de la pena de mort, de l’exercici les llibertats democràtiques, alhora que es reclamen els drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret a l’autodeterminació. El Manifest de Montserrat és el document que predeterminarà els 4 punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya, del 7 de novembre de 1971.
S’ha de remarcar la importància del Manifest de Montserrat, pel fet que fou un document polític unitari. Cal dir, però, que el seu contingut reflecteix l’aplicació de la línia política del PSUC, a aquelles circumstàncies i moment històric concret, és a dir, a la seva hegemonia política a l’Assemblea de Montserrat que es perllongarà a l’Assemblea de Catalunya.
Quan el 1975, amb la mort del dictador, es planteja la dicotomia ruptura/reforma amb les estructures de l’anterior règim, i en surt guanyadora la segona opció, haurem de recordar quins eren els eixos polítics del Manifest de Montserrat i per què Ll M Xirinacs, de forma clarivident 
escriu La traïció dels líders, (1993), quan la reforma es transforma en unes grans rebaixes, per part d’una oposició en el seu pacte amb els aparells franquistes, i la Constitució es redacta amb un fons de soroll de sabres. Quan apareix la democràcia entesa com un repartiment del pastís, com diu el poeta: apareixen tantes rates / amb improvisades corbates i tants comunistes / transformats en ecologistes, quan és un fet normal/ robar i ser guardonat.
Quan es parla de la memòria històrica, caldria parlar també de la memòria del desencís d’aquella transició, que ha portat al País del 3%, dels millets, Pretòria i les xarxes clientelistes, que han segrestat els nostres ajuntaments en benefici dels interessos privats de l’especulació immobiliària i les grans constructores.
Només amb l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació, i amb la mobilització per un programa polític i econòmic a favor de les classes populars, podrem recuperar part d’aquests 30 anys perduts en el procés de reconstrucció nacional i de retallades dels drets socials ( congelació de les pensions, disminució dels sous dels treballadors públics del 5% al 7%, jubilació als 67 anys, criminalització de la vaga, desregulació del mercat laboral, atacs a la immersió lingüística). Es fa difícil de creure que els qui han generat aquesta crisi ens en puguin treure.
