En efecte, vulnera la llibertat dels enemics de la llibertat i de la vida que voldrien continuar maltractant i matant bous (o dones, si es presenta), com per santa tradició feia la Inquisició quan torturava i matava heretges, blasfems i heterodoxes. Des de l’Edat Mitjana fins l’altre dia (segle XIX), quan al mestre Gaietà Ripoll, del barri valencià de Russafa, el penjaren i el cremaren en el pont de la Trinitat de València perquè només pregava el Parenostre o deia alguna frase curta deista, però no li abellia fer pregar els infants l'Avemaria (quan acabaven de proclamar el dogma de la Immaculada Concepció). Per això, si era una tradició establerta l’Avemaria, perquè no l’havien de matar?- es preguntarien els amants de conservar les tradicions tot i que siga per sobre de la vida. A més a més, si la gent que anava a veure com els mataven, s’ho passava bé, les autoritats estaven més contentes que unes Pasqües i es venia més en el mercat, quan les execucions eren en la plaça del Tossal (al cor del barri del Carme), llavors, per què no? S’han oït excel·lents arguments catalanofòbics i tauromàquics (com que els bous han nascut per a ser matats en les places) i d'altres que confonen art i cultura amb maltracte i tortura, els quals quasi no mereixen cap contra argumentació, perquè seria posar-se al mateix nivell dels exabruptes del “se rompe España”, “es liquida el castellà”, “que hablen en cristiano”, que encara s’escolten després de trenta anys de democràcia quan al parlament, ara de Madrid, s’impedeix i es prohibeix encara parlar en les altres llengües distintes a l’espanyol, etc. Però és clar que no paga la pena discutir amb fonaments basats en l'estultícia. O arguments progressistes (del diari Público) que fins i tot sobre la decisió animalista mesclen la cosa identitària i vénen a dir que, per cansament (“tanto me aburren los argumentos pro autodeterminación o decisionistas sobre competencias autonómicas, que por fatiga, para ellos la perra gorda”. Ho diuen com si ens feren una concessió, com si estigueren per sobre del bé i del mal, però en els drets a l’ autodeterminació del Sàhara o de Palestina, almenys de paraula, diuen que encara estan d’acord, en el dret de Catalunya no, és clar, perquè no es considerada ni nació.
He de confessar una prèvia que -si no és una crida a la inacció i a la passivitat davant la crueltat contra els animals- em semblen intel·ligents les anàlisis de Josep Ramoneda que –en mig d’un rosari de passions identitàries (sentència antiEstatut del TC, manifestació sobiranista, triomf de la selecció futbolera d’Espanya, prohibició de les corregudes de bous) dubtava si pagava la pena prohibir-ho ara quan a Catalunya només quedava una plaça de bous, que tret de quan anava algun torero famós, en general era un negoci ruïnós que estava apagant-se amb una llarga i progressiva agonia cap a la seua pròpia desaparició. Potser haguera estat suficient resoldre que els poders públics es negaren a subvencionar més aquesta antigalla cruel, despietada, sòrdida i grollera per a que, si més no, desapareguera de la faç de Catalunya (encara recorde quan treballava a la Diputació de València d’educador social, allà hi havia un despatx de quatre “mangantes” dedicats, amb diners públics, a promocionar la fiesta Nacional, tocant-se la panxa tots els dies i repartint entrades gratuïtes per als diputats i els seus amants o acòlits. Ara esperem ansiosos des del País Valencià, i imagine que a Madrid (sempre agermanats, com una sola veu, en la defensa de l’Espanya eterna) que Aguirre i Camps (com estratègia confusionària i ocultadora davant dels casos de corrupció del Gürtel) aprofiten les circumstàncies i els “events” actuals per a -en sana compensació amb la concurrència- es dignen a declarar les corregudes Bé d’ Interés Cultural i fer de les diputacions i de totes les conselleries una institució tauromàquica en exclusiva i en expansió mastodòntica il·limitada que substituïsca els bombers, els mestres, els tècnics de carreteres o ambientals, el personal del teatre i dels museus, etc. Tots reconvertits en toreros, vestits de “traje” de llums de dia i de nit… Més, em tem que potser, per revenja i fúria espanyola, la prohibició servirà de revulsiu sobretot per a realitzar el desig sord i constant d’Espanya contra Catalunya, per demostrar sistemàticament qui decideix per Catalunya en tots els aspectes importants de la vida quotidiana i de l’extraordinària. Els espabilats del PP han avisat -escandalitzats per la decisió del Parlament i fent sonores “alcarades”- que s’ha de declarar Bien Cultural els bous per a passar-se la resolució aprovada “por el forro” i donar-li una lliçó a Catalunya de democràcia piramidal des de Madrid. Aquí manem nosaltres, diuen els nacionalistes espanyols, i Catalunya és (colònia) d’Espanya i es fa el que “los espanyols todos” (com deia Franco) ens ix de la punta del nas, bous inclosos. Per això, hi ha insignes catalans espanyolitzats, posem per cas, Pere Gimferrer, membre de la Real Academia de la Lengua, que ha declarat solemnement i sense moure un múscul de la cara que la prohibició dels maltractaments als bous “es la mayor agresión de Cataluña contra España de toda la historia”. Aquests sofismes i soflames com que es desqualifiquen per sí mateixos, no paga la pena ni respondre, acadèmic inclós i jutges tauromàquics que, des de la Maestranza de Sevilla (que fou on redactaren la sentència contra el Estatut) deien que si Catalunya té més autonomia en sentit federal “nos pueden joder los catalanes ésos prohibiendo aquest espectáculo taurino majestuoso, que es de justicia española y simboliza el arte más refinado y de mayor belleza que existe en el universo desde el Génesis hasta ahora como retrataron estupendamente Goya, Picaso y todos los pintores de casta y de ley… Mira como les damos el puyazo al Estatuto ése de Cacaluña”. Al peu de la lletra, que jo era en els torils de la Maestranza portant una pancarta antitaurina i ho escoltí tot, mentres eixos del TC es fumaven uns puros espectaculars i torejaven als catalans. I en la sentència arribaren a posar un annex que deia -ho jure que vaig veure escrit- “mierda para el Estatuto polaco”, en la tradició més torera. Però la presidenta Emilia Casas aconseguí esborrar-lo perque afirmava que era de mal estil: “una vulgaridad”- va dir ella.
Ara bé, dos catedràtics sí que mereixen ser llegits i argumentats amb cura. Savater el va titular en El País “Torna el Sant Ofici”, metafísicament intenta negar l'evidència que les corregudes de bous són una forma de maltractament dels animals pel sil·logisme poc lògic de la generalització. Indica que tots els animals que maten en l'escorxador són maltractats, per tant, no hi ha maltractament perquè: “tractar bé un bou de toreig consisteix precisament a torejar-lo”, i és un privilegi semblant a la vida d'un milionari que viu a “cuerpo de rey” i mor en l'últim mes patint en la UCI. Es pregunta si són immorals les corregudes de bous i es respon –citant Nietzche- en l'estètica de la generositat i la possibilitat de relacions compassives amb els animals, que no és una qüestió d'ètica ni de drets humans (sentència que no hi ha drets “animals”) perquè considera que la moral tracta dels relacions amb els nostres semblants i no amb la resta de la naturalesa. Els altres animals no són mereixedors ni tenen dret a cap consideració “humana” . Els éssers humans no són tampoc animals ni naturalesa. Des d'un etnocentrisme humanoide, de mirada curta- fa una ratlla dogmàtica entre els humans i la naturalesa, com aquells que creuen que la moral només serveix per a defendre els seus, els de la seua tribu, dels atacs de la resta del món, declarats enemics a mort, a exterminar o a minoritzar. Només és necessari considerar els humans. Potser creu que els humans són sobrenaturals? La naturalesa, ja se sap, és completament prescindible, encara que els ecosistemes i la resta d'animals siguen necessaris per a garantir la supervivència de les societats humanes i dels drets humans, però els animals i la naturalesa, conclou alegrement i enfuridament”, no tenen drets. Reivindica la tradició occidental sencera, des d'Aristòtil a Kant, interpretada a la seua manera judeocristiana de “exploteu i domineu la Terra incessantment” i renega i es burla del que denomina un conductisme zoòfil espiritualitzant amb pinzellades de budisme al bany maria, que considera que està tractant d'imposar-se com a obligació cívica. Cosa que no li mereix cap respecte perquè ell -que interpreta correctament la tradició occidental- està en possessió de la veritat. Com el papa de Roma. No considera en cap moment respectar la sobirania democràtica del Parlament perquè és conegut que els catalans (valencians i baleàrics) són un subgènere de la ciutadania espanyola- l'única legítima- i no tenen drets sinó són concedits per la santa Constitució amb més que reminiscències franquistes. Allò de “la indissoluble unitat de la pàtria” i la sobirania exclusiva i excloent del poble espanyol (contra la sobirania i legitimitat dels altres pobles o nacions de l'Estat espanyol diferents de les monolingües castellanoparlants), va ser posat a punta de pistola per l'exèrcit franquista, ara els del TC el reescriuen setanta vegades set per si hi havia algun perifèric que no s'havia assabentat del que “vale un peine” militaritzat. Greu confusió interessada d'Estat i nació, de matriu castellana, of course.
Des de l'universalisme cosmopolitista (pseudoàcrata, trampós i demagògic) s'interroga si és paper d'un Parlament establir pautes de comportament moral per als seus ciutadans. Acusa l'Estatut i la decisió de prohibir els maltractaments dels bous d'un intervencionisme realment maniàtic en costums arrelats, indústries, formes de vida populars entranyables i intocables, aspectes trivials o privats de la vida dels ciutadans. En canvi, quan ell i el seu partit polític nacional-espanyolista, de la ínclita Rosa Díez, es proposa imposar el castellà en el sistema educatiu de Catalunya i reforçar el jacobinisme centralista espanyol això no és intervencionisme, és Providència divina preestablida des de l'origen de la falange i de la Creació, com proclamaven Ramiro Ledesma i José Antonio Primo de Rivera. Jo tampoc entenc perquè s'encaboten a preservar l'Espanya monolingüe, fer les classes només en castellà, quan podrien enriquir-se amb les altres llengües diferents de la castellana. Només quan a Castella i Extremadura es donara el mateix català que es dóna castellà al País Valencià i Catalunya, podrien demanar que es donara més castellà a Catalunya… Més castellà al País Valencià és quasi impossible. Al final, furiós, intenta tranquil·litzar els qui consideren que és una confrontació antiespanyola o de separació emocional de l'Espanya folklòrica i afirma: “No senyor, tot al contrari, el Parlament de Catalunya prohibeix els bous però de pas inventa el Sant Ofici, amb la qual cosa es manté dins de la tradició de l'Espanya més castissa i ortodoxa”. Pura rebequeria. M'estranya que sent tan amant dels cavalls com a éssers més intel·ligents i bells de la naturalesa -com va declarar alguna vegada-, no propose que sustituïsquen el bou pel cavall per a posar-li banderilles i matar-ho en les places. A veure si així és capaç de llevar els grams de fúria testosterònica i testicular en l'argumentari, posant-se en la pell d'un cavall mal tractat i la paraula compassió i naturalesa en sentit ampli afloren en la seua amargada i solitària vida segregada de la naturalesa i dels altres animals (els éssers vius són gradualment mereixedors de respecte i protecció, a distints nivells) i no li esvaren els altres animals i la naturalesa per la pitera davant d'un espill narcisístic emmarcat que posa “visca Fernando i visca Isabel i Fernando”, “tanto monta, monta tanto”, l'esperit impera…
Adela Cortina, és més sibil·lina en les seues argumentacions. En l'article Tenen drets els animals? D'entrada va fins al segle XVIII i afirma que la polèmica sobre els bous és l'últim episodi d'un debat obert llavors sobre si: tenen drets els animals o no? En principi, no pot negar les evidències del ‘reconeixement' que els animals tenen drets en les legislacions (no provocar patiments inútils, regulació dels relacions, exigència de bon tracte, etc.) per a protegir-los del maltractament. No obstant això, es pregunta si els “drets” que tenen els animals són semblants als què tenen els humans, i distingeix que no és el mateix concedir un “dret” que reconèixer-ho. Quan es tracta dels animals només se'ls concedeix graciosament, quan es tracta dels humans li'ls reconeix perquè tenen la capacitat –actual o virtual- per a reconéixer què és un dret i per a apreciar que forma part d'una vida digna. I si es tracta d'un deficient mental sever? ¿Podríem maltractar-lo, perquè no és possible detectar en ell autoconsciència, autoreflexió o responsabilitat? Afirma Cortina que aquestes són característiques humanes específiques distintes de la resta dels animals. Per això qüestiona l'afirmació de la filòsofa Marta Nussbaum quan assegura que els animals no humans tenen drets perquè se'ls pot considerar que “són persones en sentit ampli”. No nega Cortina que els animals siguen valuosos -al nivell d'un quadre o un bosc bell. La vida és un valor que s'ha de respectar (Tom Regan), però creu que no cal que tinguen “drets” els animals, perquè si es consideren valuosos es respectaran i seran “objecte” d'atencions, i en conseqüència no se’ls mal tractarà . ¿I quan hi ha gent com els hooligans dels bous que consideren que poden continuar maltractant un bou perquè és molt “valuós”, concretament, per a ser maltractat? Això mateix afirma el seu col·lega Savater. ¿Hem de consentir els maltractaments perquè hi ha gent cruel, insensible, sense escrúpols i analfabeta moral sobre el que és valuós? ¿Hem de ser tolerants amb la violència contra els animals (o les persones inconscients) encara que repugne a la sensibilitat animalista, a les persones que consideren que alguns animals són mereixedors de reconeixements jurídics i de “drets” distints però en part semblants als drets dels sers humans (fruit de convencions constituïdes històricament de forma gradual)? Perquè, recordem, hi ha humans que es comporten amb els animals i amb la naturalesa de manera malvada, amb crueltat i sense cap tipus de compassió ni respecte. Cortina pensa que com un animal és valuós per se li se reconeixerà el seu valor -sense drets- i serà respectat i ben tractat. La vida quotidiana (si obrim els ulls a la vida) ens indica que això no és veritat, això només passa en la Metafísica dels costums de Kant o en el Tractat sobre la justícia de J. Rawls i en cap lloc més. Així que en el cant final d'un pseudo franciscanisme fracassat i poc conseqüent anota: “ens movem en un món de éssers valuosos i estaria bé educar en el respecte a allò valuós, en l'atenció al vulnerable, més encara si aquests éssers tenen capacitat de patir. Encara que no puguen tindre consciència de drets ni deures i per això no es puga dir que tenen drets”. És a dir, només aquelles persones que tinguen “consciència” i nocions de dret (actual o virtual) poden tindre drets. Reconec que no ser portadors de drets -perquè no es tinga consciència i capacitat reivindicativa suficient davant del mercat o l'Estat- no hauria de situar l'altre (discapacitat mental greu, animal, ecosistema, etc.) en el limbe jurídic, encara que potser més que parlar de drets caldria parlar d'obligacions legals dels humans cap els éssers vulnerables i indefensos que poden ser objecte de maltractaments, d'abusos, d'agressions i de patiments intolerables. Per pragmatisme potser és aconsellable en compte de deixar els animals ubicats en el limbe del merament “valuós”, parlar referencialment de” drets” dels animals, com fa Peter Singer, encara que siga com un programa polític i ètic d'autoconsciència i regulació de les relacions dels humans amb els animals i la naturalesa per a eradicar els maltractaments, l'espoli dels ecosistemes bàsics per a garantir la supervivència i generar una societat humana més compassiva amb la Mare Terra i amb la resta de la naturalesa vivent. Pel que fa a la “inconsciència” animal, hi ha estudis amb animals (simis, goril·les, ximpanzés, etc.) que mostren la seua sociabilitat, les seues regles de comportament, la seua “moralitat”, la seua “responsabilitat” i “consciència” en un cert sentit. Segurament d'una manera diferent dels humans, però dictar des de la cima d'una jerarquització verticalista humanoide que els animals no tenen drets perquè no tenen autoconsciència ni responsabilitat pareix molt discutible a la llum de les investigacions recents en zoologia. Contraposar la defensa dels animals a la defensa dels drets humans és una trampa absurda. En cap lloc està escrit que una cosa s'opose a l'altra, més encara, es retroalimenten.
No obstant això, des d'una perspectiva utilitarista i neoliberal es considera que hem de servir-nos dels animals i de la naturalesa, com a objectes a depredar per al profit, plaer i diversió humana, sense límits ni regulacions de cap tipus -com ens advertia Batson- el desastre globalitzat està servit, serà com voler conservar una bola de neu davant de les portes de l'infern. La bola de neu és una metàfora del planeta que s’autodestrueix acceleradament per la pèrdua de biodiversitat i davant de la sofisticació creixent dels artificis destructius i contaminants que generen, cada vegada més, soroll, patiment i mort a gran escala. Cal canviar de mentalitat i de paradigma estructural en l'esfera de la producció, del consum, de l'estil de vida, en la relació amb els altres humans, amb els altres animals diferents dels humans i amb la naturalesa, on reconèixer “els drets dels animals” és concretar efectivament el seu valor i protegir-los de la il·limitada crueltat i cobdícia humana en una situació mundial d'extrema vulnerabilitat de la biodiversitat, de continus i malaltissos maltractaments i de fragilització de les bases ecosistèmiques que són vitals per a garantir la supervivència de les societats humanes, junt amb la resta d'animals i tota la naturalesa. No hi ha un altra manera que un gir copernicà que faça passar als humans de la contínua depredació exterminadora a una ètica de l'atenció, de la prevenció dels riscs i danys desmesurats i inútils, del desenrotllament d'una ètica de la responsabilitat i de la pervivència lligada a les circumstàncies de la vitalitat o del qüestionament d'aquesta. Els animals i la naturalesa ens acompanyen en eixa tasca titànica de frenar les tendències suïcides, mortíferes i autodestructives dels humans.
