Ve molta gent jove, és clar, però una de les fites més importants dels darrers anys ha estat l'increment d'edat dels participants. Ja no es fa gens estrany de veure-hi famílies sencers (des dels avis a la mainada) manifestant-se, sense complexos, per la plena llibertat del país.
Val a dir que organitzar tot això no és exactament senzill. Les preparacions solen començar durant la primavera anterior, quan els militants independentistes tramiten els permisos pertinents, esbossen el format dels actes polítics, elaboren el material gràfic, negocien els contractes dels grups de música que participaran en els concerts del vespre... És una feina que a vegades sembla inacabable, i que té uns costos notables en temps i, també, econòmics. En els darrers anys, la CUP i Maulets han invertit uns 6.000 e. en cadascuna de les Diades.
Ja és sabut que l'11 de setembre d'enguany ha estat acompanyat d'alguna estridència incòmoda, que cal explicar. A mitjans estiu, ERC va començar a organitzar, per primer cop en anys i amb un regust electoralista, la seva pròpia manifestació. De braçet amb els principals partits institucionals, i a darrera hora, va plantejar un pols a la CUP, intentant reconduir la Diada cap a posicions 'unitàries', on no hi tingués lloc ni tan sols una capçalera que demanés l'autodeterminació. L'acord no fou possible, i finalment es convocaren dues manifestacions separades però en un mateix lloc (la quadratura del cercle); una d'independentista i una altra de contingut vaporós, formalment organitzada per 18 entitats i partits polítics. Tanmateix, la manifestació institucional tan sols va comptar amb l'assistència de 150 persones, d'entre les quals alts càrrecs del PSC, d'ERC, de CiU i d'IC, a més de la militància d'aquests partits. A la marxa independentista, segons els càl·lculs dels propis organitzadors, s'hi van donar cita unes 5.000 persones (1.500 segons la Policia Municipal). Fos com fos, es tracta d'una fita històrica per una manifestació independentista a la ciutat.
Sabent tot això, ens ronda pel cap una pregunta: Com és possible que la CUP, un moviment incipient, que tan sols compta amb uns quants centenars de militants i una vintena de regidors arreu del país, hagi passat la mà per la cara a un front dels partits institucionals, carregats de diners públics, de militància, i amb aparells comunicatius potents ? La resposta, per força, ha de ser múltiple; la més important de les quals possiblement rau en l'estat d'efervesència política i social en què ens trobem en aquest tros dels Països Catalans d'un any ençà, tot i que n'hi ha d'altres:
- La CUP i l'esquerra indepedentista de les comarques gironines duem a terme una feina política rigorosa. Practiquem allò que se'n diu 'municipalisme' amb audàcia i imaginació; la nostra veu als plens municipals o als òrgans de discussió local es fa sentir. Connectem bé amb les persones. No contraiem hipoteques, de cap tipus, que ens facin claudicar dels nostres plantejaments. També elaborem propostes de canvi en d'altres àmbits, regionals, i, òbviament, a escala nacional. Això, poc o molt, també es veu recompensat cada 11 de setembre, amb més i més gent que opta per ser en el seguici de la CUP.
- També cal fer una consideració de caràcter més estratègic i organitzatiu; de moviment d'esquerra independentista. A Girona, les diferents sensibilitats i sigles, internes, del moviment (MDT, PSAN, Maulets, El Forn...) cedeixen espai i visibilitat pública a la CUP. És una forma de clarificar l'aposta política i d'oferir una imatge nítida sobre qui som i què volem. La CUP va més enllà de l'independentisme clàssic, s'obre a molts altres actors socials que fins avui encara no havien trobat una forma de concretar, políticament, les seves demandes. Parlem d'ecologistes, de treballadors en lluita pels drets socials, de l'activisme cultural o senzillament, d'homes i dones amb sensibilitat progressista, desencantats per la mediocritat dels actors institucionals. En els darrers anys hem vist que allà on l'esquerra independentista entén aquest plantejament i opta per situar la CUP al davant, les coses rutllen. A Vilafranca del Penedès, a Mataró o a Manresa les coses rutllen i el moviment, en el seu conjunt, algutina cada cop més gent.
- Ens trobem en un moment de canvi. Hi ha analistes que ho estan explicant amb molta finor. L'autonomisme està en via morta i la sortida més predicada i realista, en aquest moments, és la de la consecució d'un estat propi. La societat civil, de forma espontània, ho ha deixat clar en les manifestacions massives, en les consultes populars o responent a les enquestes de sondeig públic.
Amb tot, crec que un bon eslògan sobre el moment actual és allò d'estar "enterrant un règim antic i al mateix temps, construint-ne un de nou". Les coses no s'acaben, de sobte, un dia. Mentre soterrem l'autonomisme construïm projecte de futur. Aquesta situació crea discursos sincrètics, fruit d'anys de "normalitat" autonomista. N'hi ha que no deixaran de ser autonomistes fins el darrer dia - quan la independència sigui un fet - però n'hi ha que es troben 'en trànsit'. Perquè els processos de canvi social, tots, són graduals; a vegades contradictoris. Això passa en les persones, però també i amb d'altres components, en el cas dels grans partits polítics. Tots estan "massa" ben assentats en el marc institucional, del qual depenen per a la seva reproducció organitzativa i econòmica. I com que ens trobem en un moment de canvi, n'hi ha que exihibeixen múscul independentista un dia, però l'altre, depenent de com bufi el vent, prefereixen rescatar Estatuts moribunds, tombar iniciatives populars al Parlament o parlar d'una nebulós Dret a Decidir que no s'acaba de concretar en cap projecte polític.
Per això mateix, quan ERC intenta una estranya maniobra de la mà del PSC i proposa una manifestació amb un lema que no és ni autodeterminista, la societat civil, la gironina en aquest cas, corre majoritàriament a manifestar-se amb "els independentistes". Tan senzill, o tan complex, com això. La societat civil va per davant d'uns partits que semblen elefants encarcarats, als quals els hi costa fer maniobres per situar-se a redós de les demandes socials. En canvi, la CUP de les comarques nord-orientals, un sector polític força dinàmic, és en aquests moments una eina útil al servei del moviment democràtic per la independència i de les classes populars.
Sense parar de feina feina, ara és, doncs, un bon moment per a reflexionar sobre com s'ha d'avançar (com s'ha de consolidar i enfortir el moviment popular per la independència, com es trasllada el clam social a les estructures de representació política) i finalment, com es guanya la partida. Però això ja requereix més perspectiva, cal mirar-se el conjunt del país...
