La primera observació és que, paradoxalment, el mínim de participació que se sol exigir en un referèndum vinculant sobre la independència, si és plausible, lluny de perjudicar els partidaris del sí, els col·loca en una posició d'avantatge. L'argument és justificable en termes de teoria de jocs. Algú que desitja la independència té una sola estratègia possible, que és votar que sí. En canvi, algú que no la vol ha d'escollir entre dues estratègies en cas de referèndum vinculant: votar que no o bé abstenir-se perquè la participació no arribi al mínim exigit. Per escollir, se l'ha de jugar, una mica com si es tractés d'una loteria: si creu que la participació superarà fàcilment el mínim, ha de votar que no; si pensa que la participació anirà justa, li convé abstenir-se. En conseqüència, la participació entre els partidaris del no probablement serà més baixa que entre els partidaris del sí, però ajudarà a apujar substancialment el nivell de participació.
L'argument anterior només val si hi ha una massa crítica pro independència que faci plausible d'arribar al mínim exigit. La manifestació del 10-J fa palès que aquesta massa crítica hi és. Tot i que a la manifestació segurament hi havia catalans no independentistes, qualsevol assistent va poder constatar que l'estelada predominava de manera abassegadora i que es cridaven consignes per la independència i no pas per l'Estatut ni encara menys pel “pacte constitucional”.
La segona observació és que cada manifestant independentista del 10-J coneix 3, 4, 5 o més partidaris de la independència que no van poder-hi ser per diverses raons (edat avançada, malaltia, viatges, esdeveniments socials o familiars, cura dels infants, residència lluny de Barcelona, etc.). Tanmateix, això no vol dir que el nombre total d'independentistes a Catalunya sigui tant com 3, 4 o 5 vegades el nombre N d'independentistes que es van manifestar, perquè segurament hi ha coincidències entre els coneguts dels diferents participants.
Per intentar estimar el nombre total d'independentistes, he modelat les coneixences entre els catalans com una xarxa complexa, concretament com una xarxa lliure d'escala amb 7,5 milions de nodes (els catalans), de manera que dos nodes estan connectats si els dos catalans als quals corresponen es coneixen. He fet diverses hipòtesis sobre el nombre N d'independentistes entre els participants a la manifestació: des de N=1 milió pel cap alt fins a N=750.000 pel cap baix. També he suposat diversos valors per al nombre mitjà D d'independentistes que no eren a la manifestació coneguts per cada independentista que hi va ser: des de D=3 fins a D=5.
Els resultats més optimistes, per a N=1 milió i D=5, són que a Catalunya hi hauria un total d'1,953 milions d'independentistes que se'n declaren davant dels coneguts. Si ara suposem només D=3, el nombre total d'independentistes declarats estimat no canviaria gaire i se situaria en 1,887 milions. Si prenem N=750.000 independentistes, s'obté un nombre total d'independentistes declarats d'1,527 milions i d'1,463 milions, per a D=5 i D=3, respectivament. Aquest resultats són coherents amb el sondeig publicat recentment per La Vanguardia segons el qual un 47% dels catalans estarien a favor de la independència, enfront d'un 36% en contra. En efecte, els meus càlculs compten només independentistes que se'n declaren davant dels coneguts, als quals caldria sumar un nombre considerable de persones que els darrers esdeveniments polítics i econòmics han inclinat cap al vot afirmatiu, tot i que no ho declarin públicament.
L'anàlisi anterior pot resumir-se dient que: i) amb una massa crítica que faci plausible però no claríssim el mínim de participació exigit en un referèndum, els partidaris del sí tenen avantatge sobre els partidaris del no; ii) aquesta massa crítica hi és, si el mínim de participació es fixa en un valor raonable, per exemple el 50% que es demanà a Montenegro. Arguments suficients perquè els partits instal·lats en el “qui dia passa, any empeny” s'adonin que la realpolitik actual i quantificable va per un altre cantó.
