En aquest context s’ha generat un debat interessant, sobre quin país volem quan siguem independents, fet rellevant, ja que vol dir que aquesta possibilitat –la independència nacional- ja la veiem més a prop.
Aquest debat també està present a l’Esquerra independentista. Comencem a sentir veus que expressen que un estat inserit a la Unió Europea no ens farà avançar; que la independència no és una prioritat però sí la construcció d’un estat socialista.
Hi ha companys i companyes que comencen a establir prioritats: primer sóc d’esquerres, després sóc socialista, o viceversa.
Hauríem de fer un esforç per fer entendre que des del nostre punt de vista l’independentisme i el socialisme formen part d’un mateix corpus ideològic indestriable, però tenint present que a la praxi en la lluita per l’alliberament nacional coincidim amb moltes persones que no comparteixen tots els objectius estratègics de l’Esquerra Independentista. Això s’ha posat de manifest amb les consultes dels darrers mesos, i a la darrera manifestació contra la retallada de l’Estatut, esdevinguda una manifestació per la independència, sense pal.liatius.
També ens hauríem d’esforçar a fer entendre, per tal que els maximalismes no es quedin en el verb, que la consecució de la independència dins la unió europea s’ha de veure com una fase o estadi per a la construcció del país i del món que volem. No es tracta de “prioritats”, sinó d’estadis.
Per això em sembla fora de lloc el fet que no tota l’EI estigui present en tots els processos que ens encaminen cap a l’alliberament nacional, processos que el poble està portant a terme malgrat que l’horitzó immediat sigui segurament només un Principat independitzat dins la Unió europea.
En la meva opinió, és com si alguna CUP es plantegés no participar en un ajuntament, ja que en l’àmbit institucional la gestió que s’hi realitza és molt diferent de la manera que voldríem! Una gestió sovint burocràtica, poc participativa i que afavoreix el poder. No per això ens inhibirem de participar en el front de la lluita municipal.
Per aquesta regla de tres, hauríem de renunciar a un Estat propi a la Unió Europea, en una conjuntura com l’actual? Som conscients de tot el que comporta el model socioeconòmic de la Unió, del greuge per a les classes populars del continent i de la resta del món, del perjudici al Medi ambient, etc, etc, etc... I és per això que hi hem de ser presents, d’intervenir-hi.
Tot i que totes les idees són respectables i sense oblidar que hi ha d’haver un debat sobre quin model d’Estat voldríem, com apuntava el company Titot en un article recent, m’atreveixo a recordar que convé que fem ús del sentit comú, que analitzem la situació i que donem presència a la veu de l’Esquerra Independentista en tot moment, en un moment, si més no ara, que se’ns presenta com a decisiu.
Cal que participem activament, sempre com a garants dels interessos de les classes populars, sense diluir-nos, ni sectaritzar-nos, participant des de les nostres idees en defensa dels interessos de la majoria social.
De manera continuada la nostra opció s’ha de contemplar com a vàlida, com a possible i com alternativa. L’EI ha de ser present com una opció seriosa, rigorosa, i activa en qualsevol dels processos que ens aporti la història, sense renunciar als nostres principis però amb cintura política.
