I és que efectivament podria seguir fil per randa parlar de les primeres 450 pagines que parlen dels antecedents, però quin sentit tenen aquests, si com diu el tribunal d’aquests antecedents només ens podem quedar amb el tràmit processal previ a dictar sentència, i que en resum, hom pot exposar que es tracta en el fet de posar el recurs d’inconstitucionalitat per part del Sr. Trillo, aquell que es va escapar del procediment que es va obrir davant l’accident del iac i que no ha impugnat altres Estatuts fotocopiats a l’aprovat per Catalunya; també en les al·legacions que l’advocat de l’Estat i de la Generalitat; i en les al·legacions del Ministeri Fiscal que tots ells van efectuar al recurs d’inconstitucionalitat interposat pel partit popular, i és que en els antecedents el tribunal acostuma a exposar els punts de vista de les parts i els motius que argumenten o especulen alhora d’induir al Tribunal a una resolució en l’objecte del plet, i en aquests antecedents també s’exposen les diferents situacions viscudes en el procés com el règim de recusacions que es var produir, possiblement únic contingut jurídic que els mateixos tenen, i ho dic tant severament perquè quan el mateix TC ens parla com s’entendrà la paraula nació i poble de Catalunya que es troben en un simple pròleg, no deixen de ser aquests antecedents un pròleg.
El TC ens manifesta que aquests conceptes només seran interpretables en un context d’àmbit jurídic pel que fa a la possible eficàcia interpretativa que és l'única que pot tenir un pròleg d’un Estatut, llei que s'anomena orgànica, i que respecte les lleis ordinàries es diferencien bàsicament per dues qüestions bàsiques que són el quòrum d’aprovació, que en l’ordinària és més senzill i fàcil d’obtenir ja que no es necessiten majories qualificables, i que recollint el que havia après, necessiten d'una majoria absoluta del congrés per a la seva aprovació, i l’altra qüestió bàsica és que només recauen en determinades matèries que són les del Règim electoral general, les del desenvolupament dels drets fonamentals emmarcats en la constitució, segons disposa l’art. 81, i que fora d’aquest article s’hi emmarquen també les Institucions del TC, el consell d’Estat o el Defensor del poble. I com no, els Estatuts. Que a diferència de les anteriors es tracta d’una llei refrenada i constituent. Diferència que per cert la sentència no prima o qualifica de diferent, com certs sectors doctrinals estan aixecant la veu aquests dies.
I al fil del que estava exposant, la doctrina sempre ha manifestat que el pròleg d’una llei no es pot declarar inconstitucional, i el TC, no ho nega i fins i tot la sentència ho posa de relleu, ara bé, ningú pot negar l’eficàcia interpretativa d’un pròleg en una llei que encapçala, per això el motiu de tantes filigranes especulatives que el TC s’hi ha gastat en els seus fonaments de dret, perquè el que està en joc són diferents realitats socials, i és per això que en aquests termes el tribunal constitucional, ha volgut deixar clar que malgrat no poder declarar inconstitucional un pròleg, en tot cas qualsevol operador ( persona que ha de llegir la llei, i exposar-la o aplicar-la) ho farà en base el marc del que disposa la citada sentència. I que en el present cas i segons manifesta aquest Tribunal i pel que fa al terme nació i ciutadania del poble català, només tenen sentit en el marc de la constitució.
No em toca a mi qualificar l’eficàcia de la feina duta a terme en quatre anys per part de tant alt tribunal, tan alt que des del lloc on jo estic se’m fa difícil veure’l, entendre’l i estimar-lo. Això sí, no deixa de ser curiós l’esforç que fa en donar per assentat que abans de la constitució no hi ha res, i que tot el sistema de fonts neix amb la constitució tot girant al seu voltant.
De la pàgina 449 a 683 , la majoria del ple justifica, motiva o especula la fonamentació de la inconstitucionalitat o constitucionalitat dels preceptes impugnats pel partit popular, justificació que s’ha realitzat a través d’un sistema de votació irregular; doncs no es té constància en la historia d’aquest tribunal que s’hagi realitzat una fonamentació a través d'un sistema de votació per títols o blocs com el que s’ha donat en el present cas, com irregular que de la majoria d’un tribunal de dotze només deu acabin decidint, i quatre hagin desgastat el manament constituent de les seves competències conferides, i com irregular el temps per decidir, ja que en termes de cultura jurídica la justícia lenta no és justícia. Irregularitat o perplexitat que qualsevol país europeu es quedaria atònit.
Retornant al terme de la paraula nació que es motiva en el cos dels fonaments de la sentència i en la seva part dispositiva, fixant-se la falta d’eficàcia interpretativa del pròleg de l’Estatut pel que fa als conceptes Catalunya com nació i realitat nacional de Catalunya, és molt curiós com tota l’estona s’argumenta i es justifica en base el disposat en l’article 2 de la constitució en base el fet que es disposa que la indissoluble nació recau en l’Estat Espanyol, no obstant tothom pot entendre paradoxalment que si nacionalitat o nació no deixen de significar un conjunt de pobles, s’oblidi tan fàcilment que la mateixa constitució contempla el respecte a l’autodeterminació dels pobles, contemplació que malgrat no la trobarem en cap paratge exprés, però que alhora d’especular, podem entendre-la fixada quan la constitució expressa en l’art.10 que el seu sistema de fonts admet i subscriu com a seus els drets de la declaració universal de drets humans, doncs l’art.10 diu que “ Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los Tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.
I
humilment i no gens menys, el que ens està dient és que l’estat espanyol i
totes les seves institucions ha d’interpretar la constitució en base aquestes
normes internacionals, i és aquí on hom manifesta l’oblit per part del TC, en
la seva sàvia interpretació, de l’existència del Pacte Internacional de Drets
Civils i Polítics, el qual fou ratificat per l’estat, i que per tant, Pacte
internacional que va entrar en el sistema de fonts i que el seu art.1 ens diu
que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació, i que en virtut
d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen
així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
Oblidada també ho ha estat la CARTA DE LES NACIONS UNIDES on disposa l’art.1.2 que s’ha de fomentar entre les nacions les relacions d'amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i a la lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal; per això que el concepte d’indissoluble unitat de la nació que disposa l'art. 2, i en el possible desconeixement d’aquesta persona no s’interpreta correctament, i menys encara, amb la interpretació jurídica que es fa actualment per les Institucions es garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren la citada nació, així com la solidaritat entre totes elles, que s’engloba en aquest article 2.
Per tant quan l'article 2 de la constitució disposa que la Constitució es
fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de
tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les
nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. No
es pot obviar, i com així ho està fent alhora d’especular dins el marc
internacional que també ho és constitucional, ja que gràcies a la interpretació
internacional és el que dóna sentit intern a un estat, gràcies al reconeixement
dels altres estats en termes de reciprocitat, forma per la qual l’estat és
reconegut, i possiblement l’origen de l’art.10 de la constitució és en ares a l’existència de les fronteres, tema però que sobre surt del cos d’aquest
escrit, però que implica que no es puguin obviar les normes internacionals
alhora d’interpretar la constitució. I més quan parlem de termes que abracen
sobirania i pactes constituents, fer-ho fora d’elles, de les normes
internacionals, és negar l’evidència de la realitat i de la seva pluralitat,
que també es troba recollida en l’oblidat art. 21.3 de la Declaració de drets
humans on es disposa que la voluntat del poble és la base de l'autoritat de
l'Estat; que aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions
autèntiques, que hauran de fer periòdicament per sufragi universal, igual i per
vot secret o altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
Aquesta voluntat no pot ser mai excloent i impeditiva de la voluntat d’un
poble. Com poble ho és Catalunya del qual no es pot negar la seva història, la
seva cultura i menys encara la seva voluntat, la qual si democràticament
decideix no formar part d’una pàtria que no se sent comuna té tot el dret a no
ser-hi. Car que la constitució es fonamenti en una nació indissoluble i una
pàtria comuna, tampoc impedeix que existeixi altres normes posteriors a la
constitució amb igual rang que no s’hi fonamentin amb aquesta accepció.
De les anteriors i que en síntesis és l’objecte del present escrit, rau en els significats dels termes nacionalitat i nació, ja que l’artifici jurídic per escindir aquest termes ha arribat fins i tot en el món de la lingüística castellana i fins i tot abans de dictar-se aquesta sentència, i fet que ha permès tenir temps de modificar la conceptualització dels citats conceptes en termes de jacobisme roussassenià, així pel que fa aquests dos conceptes disposaren els citats lingüistes oficiosos dues noves accepcions; pel primer, és a dir per nacionalitat, i només referides a l’Estat Espanyol, manifestant com “ Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural” i per no obviar les que no tenien aquesta identitat especial com “Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas”, accepció que possiblement s’elimini d’aquí a un temps, però es clar que no varen poder eliminar ni la seva primera ni segona accepció que són “ Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación” i “Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación”, termes que són i seran els que defineixen el concepte nacionalitat. Cal destacar que una forma d’interpretar el conceptes és efectivament a través del propi significat de les paraules, art. 3.1 del codi civil del 1888, malgrat que sempre acaba interpretant-se com disposa aquest mateix article a la realitat social del vencedor, article que per cert és anterior a la constitució i no per això el tribunal constitucional no l’aplica com a forma interpretativa d’aplicar la llei, això sí, però, dins aquesta vesant de la realitat social citada.
I pel que fa al terme nació ens manifesta la citada institució castellana, que és “el conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno, el Territorio de ese país, el conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común” i “Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra”
El institut d’estudis catalans disposa com a nacionalitat “la Condició jurídica que s’atribueix als súbdits d’un estat” i pel que fa a nació disposa que és “una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre” o “ Organització política d’una comunitat amb identitat nacional”.
Recollint les dues antigues accepcions del terme nacionalitat i les de nació en la llengua castellana i que eren vigents a la data de promulgació de la constitució del 1978, quan el citat article 2 parla de “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”, malgrat la paradoxa, com ho és la nostra vida, està reconeixent l’existència de diferents Nacions dintre de la Nació, i que aquest reconeixement sotmet o ha de sotmetre els conceptes d’indissoluble unitat de la nació espanyola, com el de pàtria comuna i indivisible dels espanyols, que podran servir per fonamentar la constitució però no per influir el que la mateixa està dient del reconeixement del dret a l’autonomia, perquè sinó com es garanteix aquest dret de l’autonomia de les nacionalitats? Si un dret és limita no és dret, ja que tindrà obligacions. I la constitució només parla de dret, no parla més d’obligacions que de la solidaritat, no s’expressa la impossibilitat d’obtenir el dret a l’autodeterminació dels pobles, que com a pobles ja siguin províncies o països com exposa l’acadèmia de la llengua castellana, són pobles. Com s’interpreta aquest dret és altra cosa, però repetim que no pot basar-se per limitar-lo a través del mateix fonament que fonamenta la constitució, doncs parlant en conceptes de reconeixement de la sobirania hem d’estar a les normes internacionals.
És podrà dir que l'única garantia del reconeixement d’aquest dret serà a través d’aquesta indissolubilitat de la nació o de la indivisible pàtria comuna, no obstant el dret a ser un estat propi, a l’autodeterminació d’un poble també ha de ser reconegut per poder garantir i amb pau amb la normativa internacional, el dret d’autonomia, més quan hom no observa en la constitució cap limitació al mateix..
I en relació a la normativa internacional citada només hauria de ser en el sentit que tots aquells estats, nacions, nacionalitats o regions que vulguin ser-hi, hi podran ser i mantenir la indissolubilitat de la citada nació com un estat d’estats o nació de nacions, així com una pàtria comuna i indivisible d’aquestes nacionalitats i regions, però no per això, i com ja hem dit, si el mateix article 2 reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats, també ha de garantir el dret a no ser-hi, perquè parlant de democràcia, i com Sòcrates va donar la vida per ella, pel simple fet que la democràcia per ser-ho ha de permetre negar-se sinó no és democràcia, la interpretació de l’abast d’aquest article 2 de la constitució sobre la seva mateixa permissió de la negació té el seu sentit quan l’art.1.2 de la carta de nacions unides disposa la necessitat de fomentar entre les nacions les relacions d'amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i a la lliure determinació dels pobles. I que també troba el seu fonament en l’art. 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el qual fou Ratificat per l’estat i que disposa que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.
També
es dirà que la pàtria comuna està formada per les nacions i regions que la
integren, i que la nació és indissoluble, doncs bé, com sempre la voluntat a
través dels mecanismes que existeixen ha assolit un grau tant alt que fins i
tot la cosa més indivisible i indissoluble com pot ser un àtom o l’aigua amb
sal ha permès la seva divisió i la seva dissolubilitat, com no es pot fer amb
els conceptes? Aristòtil entenia que el cos i l’ànima no es podien separar,
actualment cos i ànima es troben separats.
Mantenir una concepció aristotèlica és mantenir la negació de la realitat a la voluntat popular, però és més, aquesta concepció indissoluble i indivisible de la nació i la pàtria comuna, per existir i com conjunt de nacions ha d’estar sotmesa a aquelles regions i nacionalitats que la integren, per tant aquelles que no vulguin integrar-la no la vertebraran o la canviaran, seguirà mantenint-se en termes d’arquitectura jurídica, pels que la volen conservar o mantenir.
De fet aquest és l’element central del present escrit, fixar la disconformitat amb la conceptualització que ha fixat el TC als conceptes nació i nacionalitat, malgrat tot i de forma molt més resumida, i per aquells que encara tenen ganes de llegir, tot seguint la lectura de la sentència, el tribunal va reinterpretant la seva doctrina pel que fa a la llengua, deixant la immersió lingüística en funció del govern de torn, malgrat no oblida el grau de preferència de la llengua catalana, així com l’existència d’altres lleis orgàniques que topen amb l’Estatut, com és en matèria de justícia fixant que només hi ha el consell general del poder judicial i que el consell proposat per l’Estatut malgrat poder existir topa amb una llei orgànica i el deixa sense contingut material, i ens preguntem quina força pot tenir una llei orgànica davant d’una altra llei orgànica i pactada per dos parlaments sobirans, per poder debilitar el mateix Estatut? I igual passa amb el defensor del poble. Al més interessant, és observar tota una sèrie de vots particulars, que en el que no s’ha pogut obtenir consens majoritari en la votació per blocs, ha permès observar la visió de diferents magistrat sobre l’Estatut i els quals fan les seves pròpies especulacions doctrinals, que en el cas que haguessin estat majoria podien haver canviat la part dispositiva de la sentència.
El primer vot que trobem és el del Sr. Conde Martín de Hijas, en el qual després d’entendre tota la vida que el TC no ha estat mai un tribunal polític amb la present sentència observa que el mateix s’ha convertit en un òrgan polític, és un vot de 58 folis, ens ressalta que no és possible a través de la interpretació salvar la constitucionalitat d’una llei, ja que entén que aleshores legisla. Salvar la constitucionalitat d'una llei recorreguda, negant el que la mateixa diu, queixant-se de les contradiccions argumentals dels fonaments de la present sentència, queixant-se de no haver tocat" dret inalienable de Catalunya a l'autogovern ", i qui reprotxa que un Estatut d'Autonomia pugui incloure declaracions de drets i deures dels ciutadans de la Comunitat Autònoma sense més consideració que la de tals, ni contenir en cap mesura regulacions que afecten a òrgans o institucions de l'Estat, o participacions en ells, ni competències exclusives de l'Estat. Queixant-se de la invasió d 'àrees constitucionals reservades a altres lleis orgàniques, i al qual fa a l'objecte del present escrit, es queixa sobre el fet que l'autogovern de Catalunya se li assigna un fonament dual, un d'ells aliè a la Constitució ("els drets del poble català") i un altre la Constitució. I de l'altra, a més s'està fent referència a un ens polític unitari ("poble català") amb aptitud com a tal per a ser titular d'uns drets l'origen és aliè a la Constitució .pàg. 11, ja que en entendre que les Unitats infraestatals, com a parts d'un tot, s'integren a la superior unitat d'Espanya (arts. 1 i 2 CE), en què el titular únic de la sobirania és el poble espanyol (art. 1.2 CE), a qui, en estrictes termes jurídics , no pot contraposar cap altre poble com a subjecte unitari titular de drets de significació fonaments d'un autogovern.
Seguidament apareix el vot particular del sr. Javier Delgado que són 59 folis que segueix el mateix fil argumental que l’anterior i tot seguit el Sr. Eugeni Gay amb un vot particular de 10 folis, que es queixa d’haver entrat en el preàmbul, vot particular que és diferents a la resta de vots particulars que critiquen la sentència. El Sr. Rodriguez Zapata fa un vot particular de 34 folis seguint els seus companys Conde y Delgado però qui manifesta que l’Estatut incórrer en un vici colossal d’inconstitucionalitat formal per incompetència d’un sense fi de preceptes que irrompen en matèries reservades constitucionalment a la constitució, a les lleis estatals i autonòmiques, percepció última que perplexa en el sentit que fins i tot el mateix estatut no pot entrar a modificar lleis pròpies, i finalment com si d’una cursa d’obstacles es tractés i amb 36 folis i seguint l’estela dels seus companys el Sr. Rodríguez, efectua l’últim vot particular de tan magnificent sentència.¡
Que vol dir l’anterior, que la promulgació de lleis posteriors del marc jurídic provinent de la font estatutària, permetrà i en el cas que hi hagi altres majories, limitar encara més l’abast de la mateixa norma, així que ens haurem de preparar a noves especulacions, ja que tot just, això acaba de començar a no ser que aquest estimat poble triï un altre camí, un camí de llibertat i sobirania pròpia, desempallegat d’hipoteques i altres préstecs per poder caminar sol i no mal acompanyat.
Finalment si contem el total de pàgines fetes i les dividim pels quatre anys que ha trigat la cosa, resulta de les 880 pagines amb contingut substantiu, surt un mitjana al dia de 0’602 pagines al dia unes 40 línies al dia dedicades a uns set milions de persones, no està mal. I hom s’ha de disculpar ja que el company em demanava unes quaranta línies i em sembla que amb el present ja m’he allargat una mica més.
