Quan el Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya prohibeix les corrides de toros al seu territori això és un atac a la identitat nacional espanyola. Potser és cert que els impulsors d’aquesta mesura, les plataformes anti-taurines, no ho han fet moguts, només, per aquest criteri. També és cert que des del PSC-PSOE es vol ocultar aquesta manera d’entendre la iniciativa, però més enllà de la opinió de qualsevol dels subjectes, aquest atac a la simbologia identitària espanyola és un fet objectiu, com ho és que el sol i la gravetat existeixen.
L’Estat Espanyol ha clavat un dels seus pilars simbòlics, que forgen llur identitat nacional, en la tauromàquia. De la mateixa manera que ho fa amb les festes del Pilar, amb la ciutat de Salamanca, el 12 d’octubre, la selección i el Valle de los Caídos. Així doncs atacar espanya és acatar els seus símbols, i tacar la tauromàquia és atacar espanya. És just i digne atacar la tauromàquia, doncs és just i digne atacar espanya.
Però, com sempre, la realitat és molt més complexa del que sembla. En una mateixa acció s’hi veuen reunides, com a mínim, dues categories diferents que hem de saber distingir. En l’acció de la condemna a la tauromàquia s’hi poden reunir, primer, els pobles en guerra contra l’imperi i, segon, una reaccionaria concepció de la vida, que fàcilment podria enllaçar amb els moviments anti-avortistes.
Estem a favor i formem part dels primers, ara parlem contra els segons. Abans caldrà prevenir-nos, doncs de ben segur que hi deu haver gent honesta i preciosa en aquests moviments legítims i urgentment necessaris que defensen la millora de les condicions de vida dels animals que el capitalisme els imposa, i que no podran ser superades dins de la societat del valor de canvi. No és menys cert, però, que és ben probable que també hi hagi gent que simplement considera que la utilització dels animals per fer una festa és una aberració categòrica. No parlo ja de mort o ferides en tant que art, simplement parlo de que els animals formin part de les festes humanes, més enllà de ser als plats.
A les Festes Majors de Vilassar de Mar antigament tiraven un burro des del campanar i se’l menjaven, ara en tiren un de plàstic. En altres pobles es llançaven cabres des dels campanars i ara ja no es fa. Per les raons que siguin, el fet és que la nostra identitat està expulsant de l’art els actes cruels amb la natura i les seves criatures, tot i que els necessita culturalment.
A les comarques centrals dels Països Catalans hi ha la tradició dels bous. En la majoria d’aquests actes no es fa cap mal objectiu contra l’animal. Tot i així podem augurar la possibilitat que algunes plataformes anti-taurines ataquin, ara, aquestes festes i això no ho podem acceptar. Caldria posar-los l’exemple que a Euskal Herria hi ha un fort, arrelat i intransigent moviment anti-taurí, però visca San Fermín!
L’Estat Espanyol ha clavat un dels seus pilars simbòlics, que forgen llur identitat nacional, en la tauromàquia. De la mateixa manera que ho fa amb les festes del Pilar, amb la ciutat de Salamanca, el 12 d’octubre, la selección i el Valle de los Caídos. Així doncs atacar espanya és acatar els seus símbols, i tacar la tauromàquia és atacar espanya. És just i digne atacar la tauromàquia, doncs és just i digne atacar espanya.
Però, com sempre, la realitat és molt més complexa del que sembla. En una mateixa acció s’hi veuen reunides, com a mínim, dues categories diferents que hem de saber distingir. En l’acció de la condemna a la tauromàquia s’hi poden reunir, primer, els pobles en guerra contra l’imperi i, segon, una reaccionaria concepció de la vida, que fàcilment podria enllaçar amb els moviments anti-avortistes.
Estem a favor i formem part dels primers, ara parlem contra els segons. Abans caldrà prevenir-nos, doncs de ben segur que hi deu haver gent honesta i preciosa en aquests moviments legítims i urgentment necessaris que defensen la millora de les condicions de vida dels animals que el capitalisme els imposa, i que no podran ser superades dins de la societat del valor de canvi. No és menys cert, però, que és ben probable que també hi hagi gent que simplement considera que la utilització dels animals per fer una festa és una aberració categòrica. No parlo ja de mort o ferides en tant que art, simplement parlo de que els animals formin part de les festes humanes, més enllà de ser als plats.
A les Festes Majors de Vilassar de Mar antigament tiraven un burro des del campanar i se’l menjaven, ara en tiren un de plàstic. En altres pobles es llançaven cabres des dels campanars i ara ja no es fa. Per les raons que siguin, el fet és que la nostra identitat està expulsant de l’art els actes cruels amb la natura i les seves criatures, tot i que els necessita culturalment.
A les comarques centrals dels Països Catalans hi ha la tradició dels bous. En la majoria d’aquests actes no es fa cap mal objectiu contra l’animal. Tot i així podem augurar la possibilitat que algunes plataformes anti-taurines ataquin, ara, aquestes festes i això no ho podem acceptar. Caldria posar-los l’exemple que a Euskal Herria hi ha un fort, arrelat i intransigent moviment anti-taurí, però visca San Fermín!
