Amb aquest article no pretenc fer cap “crítica”, sinó de forma constructiva, fer propostes de treball que ens ajuden a totes i a tots per avançar decididament en el camí del nostre alliberament com a persones, com a classe i com a poble... i molt especialment després de veure l’espectacular i històrica mostra de dignitat que el nostre poble treballador va fer el passat 10 de juliol als carrers de Barcelona, i l’esclat d’ultranacionalisme espanyol arran de la victòria de la selecció espanyola de futbol.
Que el sindicalisme "propi" a casa nostra (els Països Catalans, al nord, i al sud de l’Albera) és gairebé "ridícul", dissortadament, no és cap secret... les xifres de representativitat són públiques.
Ara bé, des de determinats sectors de l'esquerra, i l'esquerra independentista no n'és cap excepció, a l'hora de fer determinades anàlisis o mostrar determinades opinions, se sol responsabilitzar a col•lectius determinats, o fins i tot, en moltes ocasions a les mateixes persones treballadores, de les mancances que uns i altres tenim. D'aquesta forma, acabem fent-li el joc a la mateixa burgesia, en no acabar d’entendre la dinàmica de la lluita de classes a casa nostra, i fent responsable en moltes ocasions al conjunt de la classe treballadora, de la seua derrota, desmobilització, etc.
La situació actual és filla de la derrota i els pactes signats fa 30 anys, dels Pactes de la Moncloa i la "Reforma constitucional" (i també, del seu origen, en la dictadura i el genocidi franquista) En açò teòricament tothom estem d’acord.
Ja en aquell moment, no ho oblidem, encara n'eren molts, la immensa majoria, que malgrat defensar posicions polítiques rupturistes, continuaven apostant per reforçar les estructures de CCOO, l’USO o l’UGT, per damunt de cap opció rupturista (ja no parlar d'opcions netament catalanistes, que exceptuant les honrosíssimes excepcions dels CCTT i dels COLL, poca cosa més podíem trobar, des d’una vessant netament de classe i amb aspiracions nacionals completes).
Sóc perfectament conscient que si en aquella època no es va fer més, fou perquè de gent n'hi havia menys que ara... (no faig retrets... però de la mateixa forma, no m'agrada que se'n facen, siga a qui siga). Eren molts els fronts a cobrir, i pocs els braços per cobrir-los. I dissortadament, el front sindical fou el que més en va patir les conseqüències. El front obrer, o sindical, com preferiu, fou el sacrificat.
Ara ens trobem en una situació (social, econòmica, laboral, cultural i nacional) que sembla insostenible, sobre tot al sud del Sénia i al nord de l’Albera... i quan més espenta cal en els missatges que transmetem, quan més il•lusió i esforç organitzatiu necessitem per part de totes i tots, alguns dels missatges que donem des de les nostres pròpies files, són negatius... cosa que en ben poc pot ajudar a la suma d'esforços, a la motivació per organitzar-se, etc. I no parle “d’autoenganyar-nos”, sinó de parlar i proposar en positiu, tot i sense deixar de ser tremendament crítics si cal.
Com bé deia el company Marc Faustino, en un dels seus darrers articles, el 1r de Maig ha esdevingut una diada de segona, sinó de tercera categoria... I en aquest sentit, ja no la resta de forces polítiques i sindicals que hi ha al país, sinó la pròpia militància del conjunt de l’Esquerra Independentista (tot i els grans i encoratjadors esforços fets enguany en convocatòries del 1r de Maig com la de Barcelona), no es pren amb el mateix compromís i esforç aquesta diada clau, com altres com l’11 de Setembre o el 25 d’Abril... les xifres de cada convocatòria parlen per elles soles.
I no només això, sinó que encara cal anar explicant qüestions de noms i de conceptes... amb el desgast que això implica (pèrdua de temps i energies).
A la COS, des del 2004 (si no recorde malament a la nostra Escola de Tardor celebrada el novembre de 2004 al barri de Benimaclet, a l’Horta) vam començar a diferenciar i dir el més clarament possible, que una cosa és el sindicalisme "nacional i de classe", i una altra, el sindicalisme "d'alliberament" (d'alliberament de gènere, de classe i nacional).
El primer més “genèric”, el segon, i dins de tota la seua diversitat, enquadrat en el ventall i marc ideològic històric de l'Esquerra Independentista... marc definit ben a les clares d'ençà el dia en que la nostra estimadíssima Maria Mercè Marçal va escriure aquells versos emocionants i plens de passió lluitadora i alliberadora:"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"
Així, totes les organitzacions i col•lectius que conformen i/o es mouen al voltant de l’Esquerra Independentista arreu dels Països Catalans, es mouen sota aquest concepte, el del triple alliberament. I si com a moviment, hem estat capaços de bastir un moviment municipalista que comença a ser referent a tot el país (i a il•lusionar a cada cop més i més gent), d’un moviment estudiantil referencial arreu del país (i fins i tot en molts indrets d’Europa), d’un moviment antirepressiu cada cop més i més eficient i necessari (per no parlar de l’excel•lent feina feta a les coordinadores per les consultes, moviments i plataformes ecologistes i de defensa del territori, etc.), per què no som capaços de fer el mateix a nivell sindical?
I a la frase que ha motivat el meu escrit (allò de la “manca de referència”)... doncs què voleu que us diga. Què no n'hi ha referents? Clar que n'hi ha. Què tots som iguals? Doncs per sort, ni pensar-ne.
Què som febles? Què som pocs? Doncs dissortadament, clar que sí.
Què voleu que hi fem? On és tota eixa militància que plena casals, que plena els nostres carrers durant les manifestacions de l'11 de Setembre, del 23 o 25 d'Abril, del 31 de Desembre, del 7 de Novembre? On és tota eixa militància que organitza consultes, mobilitzacions estudiantils multitudinàries, campanyes solidàries espectaculars?
I és més... dissortadament, quants companys i companyes de moviment, continuen cotitzant, pagant quotes, i fins i tot militant, en organitzacions sindicals d'àmbit i obediència espanyola o francesa? Amb tots els meus respectes per les diferents opcions, i sobre tot, per la feina que s’hi fa, després de 30 anys "d'entrisme" sindical, s'ha donat cap avenç real favorable envers millores mínimament substancials de la nostra situació social i nacional?
Sé que pot ser dur... però no dic cap mentida (sincerament, tant de bo fos al contrari), i per davant quede el meu respecte a les diferents opcions. Però no és just parlar de manca de "referencialitat", quan el que és una realitat innegable és la manca de compromís, en major o menor grau, d’una part important de la militància del conjunt de l'Esquerra Independentista a l'hora d'assumir, ja no una militància, sinó una simple afiliació sindical... i més encara si és una opció pròpia.
Sempre he sigut de l'opinió que la força d'un moviment d'alliberament, la seua clau de volta, es troba precisament en la força del seu front sociolaboral, obrer o sindical, com preferiu anomenar-lo. De proves n'hi moltes:
- Euskal Herria: majoria sindical basca als territoris d'Egoalde, fins i tot als herrialdes de Nafarroa i Araba, i pes i creixement constant a Iparralde. Una de les claus de la resistència de l'esquerra abertzale, on malgrat la repressió, el sindicat LAB, absoluta referència i part integrant de l'MLNV, és qui està mantenint viva una part de la flama organitzativa en aquest país tan castigat per la repressió.
- Galiza: malgrat la relativa feblesa i divisió del seu moviment polític, qui garanteix la presència al carrer i una seriosa capacitat de mobilització real arreu del seu país, és el sindicalisme... el "massiu” i pactista de la CIG, i el sindicalisme assembleari, combatiu i autogestionat, representat per la CUT, referent de l'esquerra independentista històrica galega, l'FPG, i cada vegada amb majors suports entre les companyes d'AMI, Espaço Irmandinho, etc.
- Bretanya: on malgrat la feblesa del moviment polític, l'esquerra independentista bretona es manté en bona part mercès a la presència del sindicat SLB.
- Canàries, ídem amb les companyes i companys del FSOC, per exemple...
Per no parlar de Còrsega, Sardenya... i sobre tot d’Andalusia, on qui realment porta la capdavantera de l'andalusisme d'alliberament és el SAT-SOC, estenent-lo cada cop entre més i més treballadores andaluses.
Porte temps parlant de la necessitat imperiosa que tenim com a moviment de començar gairebé “des de zero”... I tot i semblar, i ser molt dur açò, el que vull dir és que en la situació actual de crisi, amb la nova contrareforma laboral acabada d’aprovar, i amb les noves “reformes” que ens vindran donades en els propers mesos, la nostra situació com a persones treballadores dels Països Catalans, cada dia quedarà pitjor... el model sindical, i també polític, del pacte i la negociació, ha quedat pràcticament anul•lat amb aquestes contrareformes, i ens agrade o no, el que és ben cert és que la classe treballadora del nostre país, el 2010, es troba en unes condicions més properes a les de 1960, que a les de 1980 o 1990...
És a dir, ens agrade o no, ens cal un nou model sindical... el que venim dient a la COS des del 2005-2006.
Pna
Un model sindical sociopolític, que recupere les bases organitzatives del nostre moviment obrer de primers del s.XX, assembleari i organitzat territorialment (partint de la proximitat), autogestionat i independent econòmicament de qualsevol institució, i combatiu, en relació directa amb els moviments socials; on les seccions sindicals es desenvolupen al si de les empreses i recolzades pel moviment des de fora; i on davant dels conflictes, siga tot el conjunt del moviment qui des dels barris i pobles done suport a la lluita, i fins i tot, en cas de necessitat (por, repressió, etc.), siga el moviment qui des de fora porte endavant la lluita pels drets laborals... és a dir, el que és i fa l’Esquerra Independentista a nivell polític (estudiantil, municipalista, etc.)
Només amb una dinàmica organitzativa com aquesta, podrem plantejar una dinàmica sociopolítca rupturista en clau de moviment... Una dinàmica que represente una resposta i un referent real per totes les persones treballadores d’aquest país, i així, que siguen realment elles, les que porten endavant fins la seua fita final, el procés d’alliberament personal, social i nacional.
Així, sí podrem veure un aixecament continuat i de llarg abast, un aixecament popular que ens porte a les masses treballadores a defensar el que és nostre. I és nostre perquè sinó el capitalisme i l'imperialisme ho acabaran destruint tot.
Ja hem oblidat allò de “socialisme o mort”? ... I no "mort" de morir "autoimmolats", sinó "mort" perquè ens destrueixen la nostra terra i tot el planeta, i qualsevol forma i possibilitat de viure amb dignitat i llibertat.
Posem-nos-hi.
