Per Joan Marca, president de l'AAVV de Can Ricart

Els responsables municipals del 22@ han estat acusats de prevaricació continuada i falsedat documental per l'hotel del cas Palau, alhora que l'ONU premia escandalosament l'exalcalde Joan Clos.

L'any 2005, mentre encara amargava l'agre regust a gripau del “presumpte” Fòrum de les cultures, l'ajuntafems de Barcelona optava per la fugida endavant i continuava amb uns plans urbanístics de “tinglado y tentetieso”. En el recinte fabril de Can Ricart es requalificaren més de 150 anys de memòria obrera, i en nom del be comú, li regalaren la plusvàlua d'uns 100 milions d'Euros al “senyor” marquès de Santa Isabel, Federico de Ricart, que treballava fent de director del world trade center del port de Barcelona.

Per en Jordi Navarro Morera, geògraf i militant de la CUP de Girona

Per Joana Gorina

D’entrada, l’article “Ens maten amb heroïna” de Juan Carlos Usó semblava una aportació interessant al debat sobre el consum de tòxics il.legals. Però el regust que deixa l’article és la impressió que l’autor intenta treure’n profit de l’embolic. Per una altra banda, el fet que aquest article hagi estat publicat en una web d’anàlisi i debat  propera a l’Esquerra Independentista planteja un despropòsit envers la lluita contra l’heroïna, l’instrument de poder de l’Estat que ha causat més dolor, més morts i més penúries entre la població.  Els termes emprats de “la teoria conspirativa” i de “dogma abertzale” contenen una càrrega frívola i mistificadora, tan lamentable com el fet que es pretengui tirar terra al damunt sobre uns fets i unes dades prou conegudes per tothom. Amb quin objectiu?

Per Dani Helbig

Els darrers temps, per no dir el darrer any, l’independentisme ha crescut i s’ha fet popular com a opció política entre la població catalana. Es parla sense complexos i amb convenciment d’aquesta possibilitat; fins i tot, des posicions polítiques i persones en concret que anteriorment havien apostat per la convivència amb Espanya, ara opten per  l’opció emergent i aposten a cavall guanyador.

Per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP

Aquest estiu n'han passat 20 de la mort de l'escriptor Manuel de Pedrolo, un dels mes clars exponents d'intel•lectual compromès amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

He aprofitat aquesta data i les vacances d'estiu (que hem permeten disposar d'una estona per obrir un llibre) per tal de llegir una de les seves obres editades pel Jonc. Concretament, seguint el consell del Ferran, he escollit el "Cròniques", la reedició en un sol volum de les Cròniques Colonials (El Llamp, La Rella 1982) i Cròniques d’una ocupació (Llar del Llibre, Nova Terra 1988).

Per Santi Martínez i Arrieta, membre de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Reus

Al barri del Carrilet de Reus, molts veïns ens preguntem per què necessitem un pàrquing de cotxes. Per què cal un altre pàrquing quan el pàrking públic del mercat del Carrilet i el del Baluard (a un centenar de metres) no s'omplen gairebé mai. Quan hi ha un altre pàrquing privat, just a la vora d'on s'està construint l'altre, on hi tenen cabuda centenars de cotxes.

Per Miquel López Crespí,  escriptor

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).

Per Albert Obac

Per Jordi Romeu (Tarragona)

Per Antoni Rico i Garcia, Historiador i membre de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)

Ahir vaig acabar un llibre que trobe recomanable si es volen entendre moltes de les situacions esperpèntiques que viu el País Valencià: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, del periodista Francesc Viadel (Ed. PUV, 2009). Un servidor prové d’una zona del país on aquest moviment no arriba ni a la categoria de testimonial. I això ha estat així des dels temps de la transició. Tret d’algun friki que en algun moment s’ha pogut enlluernar per les tesis seccessionistes més organitzades, la gran majoria de la població ni tan sols sap que és un blavero. Ara bé, això no vol dir que la població se senta plenament valenciana i catalana. Lamentablement, ni molt menys. El problema al sud és d’espanyolitat pura i dura. Durant la transició, el senyor Vicente Ramos va intentar vincular el blaverisme amb l’alicantinisme, però la jugada era extremadament atrevida i “infumable” i no va acabar de triomfar amb plenitud.