Abatre les fronteres mentals

Des de fa mesos s’està duent  a terme la campanya “Televisió sense fronteres”, que pretén recollir les signatures necessàries per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament espanyol, amb l’objectiu fonamental d’aconseguir que TV3 es pugui veure sense entrebancs al País Valencià.

Per la seva banda, el passat 2 de febrer,  el Parlament  principatí va aprovar una declaració d’adhesió suport a aquesta iniciativa, amb un llenguatge ranci que evitava, el terme llengua nacional, en canvi, usava termes connotats negativament com ara “llengües regionals o minoritàries”.

Ja avançat el procés de les Consultes, amb la tongada del 28 de febrer que hem clos avui, s’imposa fer-ne un balanç que vagi més enllà de la simple valoració quantitativa.

L’aspecte quantitatiu de la participació és important, encara que ho és més per les interpretacions que en puguin fer els enemics de la independència que no pas per la seva significació objectiva en aquesta mobilització. 

Julià Babia Privat “Nen” va néixer al barri del  Poblenou de Barcelona el 25.1.1961  Als 10 anys es va traslladar a viure a Sant Boi (Baix Llobregat), on va viure fins l’any 1981.

El 1976, als 15 anys d’edat, ingressà a les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC) i posteriorment al Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional (PSAN-p).

 - Digueu-me. Podeu veure a la primera llum de l’alba allò que hem hissat amb orgull       
a l’hora del crepuscle?

La senyera estelada i llistada
surarà triomfant
sobre la terra dels lliures
i la pàtria dels valents. (*)

Martí Marcó i Bardella va nèixer el 1959 al carrer Peu de la Creu de Barcelona, al barri del Padró, al si d’una família de tradició republicana procedent de Peralada (Alt Empordà). Més endavant va passar a viure al carrer del Tigre, del mateix barri. Treballava a un taller mecànic del carrer Viladomat, tot i que era electricista de formació, i seguia els seus estudis en horari nocturn a La Salle. 

 

Enguany, a la Diada de Mallorca, la paraula clau és unitat. Unitat en molts de sentits, unitat per a molts objectius. Aquests dies, l’independentisme de l’illa sortirà al carrer reivindicant aquesta paraula per damunt de moltes altres que també ens defineixen i ens fan ser el que som, com independència, socialisme, antipatriarcat, etc. No hi renunciam, clar, però ara és el moment de reivindicar una altra paraula, massa sovint deixada de banda. La unitat.

Quan a la Diada de Mallorca parlam d’unitat, ens referim abans que res a la de la nostra nació: els Països Catalans. Aquesta idea és defensada arreu de l’illa, sempre entesa com a quelcom , com a punt de partida indiscutible, com a objectiu bàsic. Així es veu i sempre s’ha vist a Mallorca, no només per la gent de l’esquerra indepedentista, sinó inclús pel catalanisme i pel  més tou, el de la renúncia fàcil. No debades el lema de la  del 30 durà com a títol principal “Decidim Països Catalans”.

Amb la teva llavor hem fet l’escamot dels qui mai no reculen.

Joaquim Sánchez i Nuñez va néixer a l’Hospitalet (Baix Llobregat) l’any 1963, fill de pares extremenys emigrats a Catalunya. Va viure des de petit al Prat del Llobregat, on estudià el batxillerat.

Des de l’edat dels 15 anys que estava vinculat a organitzacions revolucionàries, havent participat activament a les mobilitzacions que tenien per escenari les Rambles barcelonines els darrers anys 70 i primers 80.

Els estudis de català a l’institut del Prat (quan encara no parlava la nostra llengua) foren decisius en la seva evolució posterior cap a l’independentisme, que considerava element fonamental de la lluita de classes en una nació oprimida.

 

   

Aquest novembre de 2009 Llibertat.cat compleix tres anys d’existència. El 2006 un col·lectiu de persones vam apostar per impulsar des del nostre treball diari una web que oferís informacions i debat al nostre moviment.

Aquesta trajectòria de tres anys junt a les persones, organitzacions i col·lectius de l'Esquerra Independentista que hi participen activament convé valorar-la com a molt positiva, entre altres raons perquè ha consolidat un espai de comunicació i debat diari a la xarxa, on la veu de l’Esquerra Independentista es fa present. Una presència, veu i veus diverses del nostre moviment que s’obren camí i que creixen paral·lelament als seus avenços i maduració.

 Josep Antoni Villaescusa i Martín (“Maria Lluïsa” ) nasqué el 26 de febrer de 1957 a Quart de Poblet (l'Horta), fill de valencià i aragonesa. Tot i que el seu pare sabia parlar un valencià molt correcte, a la llar familiar sempre parlaren en castellà, que fou la llengua habitual de Josep Antoni fins que, ja adult, prengué la decisió ferma de recuperar el català i no renunciar-hi mai més.

Als 7 anys emigrà a Darmstadt (Alemanya) amb la família. Dos anys després, els pares, que hi continuaren treballant, enviaren el fill als escolapis com a intern (a Molina d'Aragó, Saragossa i a València).

Els fets dels darrers dies han evidenciat la gran distància que existeix entre la majoria de la població i el poder, aquest poder detentor de violència militaritzada, mediàtica i econòmica que administren les institucions. Els fragments visionats de la violència policial dels Mossos a les càrregues contra els estudiants han posat al descobert que la “salut democràtica” que tant prodiguen els responsables del govern autònom del Principat no és tal, sinó més aviat una degeneració d’un mal enquistat que ha perviscut heretat des de les estructures del franquisme. I com a tal mal, difícilment s’eradicarà si no hi apliquem una vacuna de ruptura i depuració.

El Tomàs Sayes, estudiant de la UAB, porta 25 dies en vaga de fam reivindicant l’ensenyament públic universitari i mostrant la seva oposició al Pla Bolonya (Espai Europeu d'Educació Superior), que suposa el tret de sortida del procés de privatització i mercantilització dels estudis universitaris. I la seva acció no és una acció solitària, tal i com s’està evidenciant durant les darreres hores amb les mobilitzacions de protesta que es viuen arreu dels Països Catalans. La vaga de fam del nostre company Tomàs és la punta de llança de la reivindicació de l’ensenyament públic, que enllaça amb la mobilització i la vaga del professorat d’aquest 19 de març i amb la lluita del moviment estudiantil contra el Pla Bolonya. Lluites contra la precarització i la privatització dels serveis públics i dels drets socials i polítics, allò perquè els nostres avis i àvies van lluitar amb totes les armes que van tenir a l’abast.