Paral·lelament, l’empresa del sector cosmètic Puig ha decidit eixir a borsa. Puig és una multinacional que pel seu volum de negocis és una de les empreses més importants de Catalunya. El fet d’eixir a borsa, és una mesura habitual en les grans empreses per a fer créixer els recursos econòmics de la companyia, però que implica també passar a compartir, més d’hora que tard, la direcció de l’empresa amb altres capitals, que no sabem fins on arribarà i quins seran eixos altres capitals.
En uns temps on s’ha fet lloc comú negar l’existència de les classes socials i més encara de la lluita de classes, crida molt l’atenció com n’és de fàcil absorbir bancs o compartir la direcció de les empreses amb altres capitals o, cosa que és el mateix, amb altres membres de la mateixa classe social, alhora que fan tot el que està al seu abast per a impedir la participació dels seus propis treballadors i treballadores en la direcció estratègica de bancs i empreses. Torne a fer una pregunta retòrica: Els partits i sindicats catalans i valencians tenen alguna cosa transcendent a dir al respecte? Alguna vegada ens proposarem, per exemple, assolir la participació reconeguda jurídicament que tenen els sindicats en els consells d’administració de les grans empreses alemanyes?
Respecte al tema de l’absorció bancària s’han fet infinitat de comentaris en la premsa econòmica i en els mitjans generalistes, però, com és sabut, dins la lògica neoliberal d’acceptar com inevitable una fita més en el que fa temps és un procés de brutal i antidemocràtica concentració bancària. Els mitjans que s’han fet ressò han difós com informació només allò que en general és propaganda interessada dels actors que participen de l’absorció.
De fet, un element que crida l’atenció són els mecanismes ideològics de fer passar una proposta d’absorció nua i crua, per un procés d’amigable fusió, que en tot cas ho serà només per als alts directius. De fet, tota classe social dominant (i els capitalistes i gestors d’aquests bancs formen part destacada de la classe dominant en l’àmbit de l’estat espanyol) pretén que siga entesa la seua ideologia com a universal, la que legitima la seua posició de domini econòmic, polític i social. En altres paraules, com que la fusió (absorció) és bona per als bancs, ha de ser necessàriament bona per al conjunt de la societat. El combat ideològic i polític dels partits i sindicats en general, brilla per la seua absència.
Però les preguntes que tal vegada haurien de fer-se aquests partits i per extensió la societat, podrien ser: com afectarà això globalment a l’economia de tots i totes? Com afectarà el teixit econòmic del territori on ara mateix opera el banc Sabadell? Com afectarà el conjunt de la classe treballadora, més enllà dels treballadors i treballadores que seran expulsats del banc absorbit? Com a exemple documental ben bé podria ser molt útil la columna que el periodista Manuel Lillo va publicar fa uns dies al Diari La Veu del País Valencià “Alarma a Alacant per la possible fusió entre el BBVA i el Sabadell“, on fa un detallat recorregut de les absorcions prèvies que ens ajuda a entendre on som.
Caldria recordar, però, que tant la proposta d’absorció bancària com l’obertura a altres capitals de l’empresa Puig, responen a una espècie de llei de ferro del sistema capitalista com és la tendència a la concentració i centralització de capitals. Una tendència intrínseca al mateix sistema, que com es veu a l’article citat, va deixant víctimes empresarials, territorials i ciutadanes i que acaba afectant les relacions de forces entre el capital i el treball. Una tendència que només podria ser contrarestada des dels contrapoders polítics, com les institucions estatals, si decideixen intervenir per a salvaguardar els interessos de la majoria. Perquè es donara aquesta hipòtesi, caldria que l’estat fora nostre i no un estat colonitzador, o que almenys, hi haguera una immensa mobilització sindical i política que obligara l’Estat a intervindre. D’ací es desprén el desencís que genera la poca importància que li donen els nostres partits i sindicats a temes que són cabdals.
Per si tal qüestió encara no queda aclarida de com ha resultat socialment el resultat de les polítiques econòmiques prèvies semblants, farcides d’absorcions bancàries i eixides empresarials a borsa, recomane llegir aquest article de la professora Encarna Canet “L’empobriment al País Valencià” on s’expliquen amb detall tres qüestions. La primera, referida al País Valencià, però que sense dubte també pot reflectir el que succeeix a Catalunya: “Al País Valencià la taxa de pobresa i exclusió és del 29,6%, més de tres punts per damunt de la mitjana espanyola”, i les altres dues, més genèriques, però igualment impactant: que la taxa d’empobriment té diferències entre homes (25,5%) i dones (27,5%), i que des del 2022, i en contrast amb les xifres mil milionàries de guanys de la banca i les grans empreses, la xifra de persones en situació de pobresa i exclusió ha augmentat en 400.000 persones. És a dir, com és obvi les decisions bancàries i empresarials no només afecten els propietaris i gestors, sinó que acaben afectant tot el conjunt de la societat.
Tanmateix, el problema ni comença ni acaba en aquests temes. De fet, són només la punta de l’iceberg d’infinitat d’operacions que es fan en la mateixa direcció, però que no tenen la mateixa repercussió mediàtica perquè no afecten entitats tan voluminoses. D’altra banda, i periòdicament, diversos organismes internacionals, que solen presentar-se com organismes neutres ideològicament, però que són eines fonamentals del capitalisme, com ara l’FMI, l’OCDE o la Comissió Europea, informe rere informe i passe el que passe, beneeixen aquesta mena d’operacions i a més sempre fan recomanacions als estats que són directives en la mateixa línia capitalista.
L’última ha estat l’OCDE, que en el seu últim informe publicat, recomana l’estat espanyol la pujada de l’impost al valor afegit (IVA) i els tributs relacionats amb el medi ambient. A més, recomana que s’adopten mesures per millorar la productivitat i una renovació de les polítiques actives del mercat laboral per millorar l’eficiència de l’adequació laboral. Els estats utilitzen aquests informes per a legitimar les seues polítiques econòmiques que sempre tendeixen a carregar contra el treball i a ajudar el capital.
De fet, la tendència seguida a l’estat espanyol des de la transició postfranquista, ha estat la de modificar la taxa de repartiment de la riquesa produïda, engrandint la part del pastís que es porta el capital, reduint-ne, per tant, la part que es porta el treball. Pense que aquest i altres temes semblants haurien d’estar ben presents en cada campanya electoral i sobretot en els plantejaments polítics diaris de les organitzacions d’esquerres. Contra les lleis de ferro del capital, cal que ens recuperem col·lectivament en una praxi política de defensa dels interessos de la majoria.
