Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Més enllà de la propaganda

Per Antoni Terrones. Publicat a La Veu del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), núm. 67, el juny de 2005

11/10/2023 El fil roig
Antoni Terrones Antoni Terrones

Malgrat la propaganda oficial del govern del PP, al País Valencià s’està iniciant, i de forma irreversible, una crisi econòmica de grans dimensions.

En darrers quinze anys, amb el suport dels governs autonòmics d'Eduardo Zaplana, el capital especulatiu ha trobat, al País Valencià el lloc idoni per a fer-hi les seves inversions. S’hi han fet diners ràpids sense problemes administratius ni legals, cosa que ha afavorit la depredació sense mesura ni control.

Així com els animals carnívors destrossen la pressa caçada, de la mateixa forma la costa del País Valencià ha sofert la depredació del capital especulatiu (aliè i intern), que ha convertit les platges en blocs de ciment. I ara, destruïda la costa, li ve el torn a l'interior del país. El procés és idèntic: destrucció de l'agricultura tradicional, invasió de zones protegides, fins i tot de zones declarades parcs naturals, com ara l'Albufera, el Fondó d'Elx, el Desert de les Palmes, etc. En definitiva, un total menyspreu per la terra i la cultura del nostre país; animat per la pròpia Generalitat i aplaudit pels que s’omplen les butxaques i els que es corrompen, participen tots en un veritable àgape de voltors.

El PP pretén justificar la seva actuació amb el creixement de l'ocupació, però l'ocupació que es crea té un component de precarietat molt alt i la riquesa que, segons la propaganda oficial, obté el país no és real, entre d’altres coses gairebé perquè una gran part dels beneficis se’n van fora.

D’altra banda, la indústria tradicional (el calcer, el tèxtil i la metal·lúrgia) han anat descapitalitzant-se com a fruit de la fugida de capital cap a l'especulació i l'augment del capital constant per falta d’inversions i de modernització tecnològica.

Malgrat que els salaris no han augmentat gaire i que la precarietat és molt útil per a desmobilitzar els treballadors i les treballadores, desmobilització a la qual han contribuït també les organitzacions sindicals majoritàries, que no qüestionen aquesta situació, no té molt de sentit culpar els treballadors i les treballadores de la crisi actual dient que en altres països, com els del Tercer Món, els salaris baixos i la jornada de treball esgotadora fan impossible la competència.

Fins ara, la Generalitat valenciana no ha dut a terme cap mena de política industrial, ja que les seves inversions han prioritzat les obres públiques que sols beneficiaven els constructors i els especuladors, alhora que destruïen el territori. Per tant, no ha afavorit la inversió en la renovació tecnològica.

Tot i que el govern de Camps intenta introduir una política industrial, o millor dit, unes polítiques que afavoreixen els empresaris tradicionals, aquestes mesures entren en conflicte amb els sectors de la construcció i el turisme. Aquest conflicte entre diferents sectors de la burgesia té la seva traducció política en les disputes entre els zaplanistas i els campistas dintre del PP. La raó és ben senzilla: la Generalitat està en bancarrota i ha de prioritzar les seves inversions, raó per la qual ha de decidir entre dos eixos.

D’una banda hi ha l’eix Madrid, Múrcia, València, lligat al turisme i a les constructores. En aquest cas, les inversions es destinarien a projectes que facilitaren que els turistes de la Meseta puguen arribar al País Valencià en unes poques hores (l’AVE en seria el projecte més emblemàtic) o que mantinguen o augmenten l'especulació i els espais d'oci per a aquests turistes (la raó fonamental del transvasament del Xúquer al Vinalopó).

D’altra banda hi ha l’eix Mediterrani, més interessant per als industrials i exportadors, els quals d’un temps ençà s’estan reunint amb els empresaris, fonamentalment, de Catalunya per pressionar el govern de Camps perquè arribe a un acord polític amb el govern de la Generalitat d’amunt.

La decisió és difícil sobretot per a un govern amb molts problemes interns i que ha afavorit, pels seus rèdits electorals, una política de confrontació amb Catalunya i amb la cultura catalana (nom de la llengua, no reconeixement de la unitat lingüística, relacions culturals amb Catalunya i un llarg etc.), la qual cosa implica que, si optaren per l’eix Mediterrani, ara haurien de desdir-se de moltes falsedats convertides en veritat mitjançant la propaganda.

La realitat és com és i s’ha de prendre una decisió, perquè les dades sobre la situació econòmica i social del País Valencià són molt clares: en el darrer informe de Convergència amb Europa el País Valencià ha passat d’ocupar el lloc 147è al 15è1 entre les 251 regions europees; la renda mitjana de l’Estat espanyol és un 93% de l’europea, mentre que la del País Valencià és un 90,7%. El producte interior per càpita ens situa en el lloc 9è de l’Estat espanyol, és a dir, baixa un lloc respecte a l'estudi anterior, per darrera de Castella-Lleó o l’Aragó, que han anant creixent en aquests darrers anys, mentre que el País Valencià s'ha estancat. Així, la capacitat de despesa del habitants del País Valencià és del 97.5%, tenint en compte que Madrid té un índex del 123% i la més baixa, Andalusia, és del 76%, és a dir, estem en una posició mitjana però decreixent.

Per acabar-ho d’adobar les dades de l’atur són ben negres, ja que ha anat pujant fins un 5,2% més que l’any anterior. Així doncs, malgrat que el govern de la Generalitat amague el cap com els estruços, la crisi va esdevenint una realitat.

Les mobilitzacions socials davant la situació creada per l’especulació estan fent nàixer un nou moviment ciutadà més compromés amb la terra, la llengua i la cultura del nostre poble, a més de tenir un caire més democràtic i participatiu, aspecte que fa renovar esperances d’una mobilització social que no siga res més que el trampolí del PSOE al govern de la Generalitat.

Les mobilitzacions a Elx i d’altres llocs per la crisi econòmica i els acomiadaments, al marge del sindicalisme oficial, demostren la incapacitat del sistema per a domesticar la classe treballadora. Per tant, és el moment d'agrupar forces al voltant de la Unitat Popular, d’estar al costat de les lluites socials aportant-hi idees i aprenent-ne, de donar suport a la lluita obrera i anant organitzant la resistència al fet que siguen els treballadors i, especialment, les treballadores les que hagen de pagar la crisi econòmica. És el moment, doncs, d'organitzar-se i formar-se per al futur immediat, que faça possible la lluita del nostre Poble per la independència i el socialisme l’equiparació de gènere.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid