Ingressa a la Lliga Regionalista. Es fa soci del Centre Català de Sabadell. Amb Manuel Folguera i Duran, que havia estat fundador del Centre Català de Sabadell (1886) i president de la Unió Catalanista (1901); Gabriel cases, Joan Torres i altres, durant els fets de la Setmana Tràgica (26 de juliol a 2 d’agost de 1909), proclamen la República Federal i Social a Sabadell. Posteriorment, formen una Comissió per entrevistar-se amb les forces del govern i els revoltats, a fi d’aturar els estralls i les amenaces de bombardeig per part de l’artilleria de l’exèrcit. Participa en els fets de la Solidaritat Catalana, bregant perquè les forces econòmiques i les obreres s’incorporin al moviment.
Per tot plegat, ha d’exiliar-se. Marxa a Amèrica i després d’un periple per diversos països s’estableix a Santiago de Xile on obre un cafè-pastisseria. El 1916 es fa soci del Centre Català de Santiago de Xile, també ingressa a Estat Català (1922).
El 1923 funda el Comitè de Publicitat Catalana, junt amb Frederic Margarit i Josep Carbó, entitat de caire separatista, que sempre presidí. Aquest Comitè s’adhereix a Estat Català i recapten suport i diners, dels catalans d’Amèrica, per la insurrecció armada que prepara Francesc Macià.
Com que la dictadura del general Primo de Rivera havia rebut el beneplàcit del rei, el Borbó Alfons XIII, en Josep Abril adreça un “Missatge al rei d’Espanya” atacant aquesta posició. El 1925, fa una “Carta oberta a Francesc Cambó” contra la participació catalana en la política espanyola.
Editen Catalunya, que del 1926 al 1927 treu 34 números. Des d’aquesta publicació porten un fort combat contra la dictadura primoriverista, honoren José Rizal heroi filipí afusellat pels espanyols; defensen el líder rifeny Abd-el-Krim en la seva lluita per la independència del Marroc i contra el colonialisme dels polítics i els militars espanyols.
A causa de les pressions diplomàtiques de l’ambaixada espanyola prop del dictador xilè, el coronel Carlos Ibáñez, es veu obligat a deixar de publicar Catalunya. Aleshores, en Josep passa a col·laborar a Nova Catalunya de Montevideo que sortia amb el significatiu subtítol de “Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-Amèrica”. En molts dels números d’aquesta revista, hi publica dos articles a la vegada. També escriu a Canigó de Xile i a Nació Catalana de Buenos Aires. En tots aquests escrits té un to molt combatiu de denúncia de l’opressió espanyola envers Catalunya i en defensa dels nostres drets com a nació. D’ell es deia que «escrivia els articles amb metralladora».
El 1928 vincula el Comitè de Publicitat, al “Grop Separatista Avant” de Montevideo, que es proclamen partidaris de la lluita armada per aconseguir l’alliberament de Catalunya. Se separa d’Estat Català per desavinences polítiques amb Macià, l’Abril és partidari de la línia més radical de Daniel Cardona. Home d’un caràcter difícil, mantingué fortes polèmiques amb sectors, per ell, no prou intransigents. Era intuïtiu, d’un gran dinamisme patriòtic i ferma voluntat.
Va publicar un grapat d’opuscles: “Queremos a Cataluña libre y soberana, no colònia de Castilla” (1924), “El provincianismo espanyol. La Mancomunidad Catalana y su obra” (1925), “República a la espanyola y a la catalana” (1928), etc. També va fer múltiples conferències per explicar els nostres anhels de llibertat a la societat xilena.
Es va casar amb la xilena Elisa Alavaria amb qui van tenir quatre fills que, en morir ell (27 d’agost de 1929), van haver de patir grans dificultats econòmiques. Josep Abril i Llinés fou un gran activista de la causa de Catalunya des de Xile. Va ser amortallat amb la bandera estelada.
