La valoració és bona. Hem aconseguit consolidar una mínima estructura i continuem estenent-nos a empreses del sector, creant més seccions sindicals.
El 2017 érem 1768 afiliats globalment i el passat 2022 el tancàvem amb 6012 afiliats. Aquest mes d’abril ens acostarem als 6400 afiliats, dels quals més de 300 són treballadors i treballadores de la indústria que s’han afiliat després de la constitució de la Federació.
CCOO i UGT continuen dominant sindicalment força sectors, no només a la indústria. Una altra cosa és que altres opcions sindicals com la nostra, haguem augmentat exponencialment en afiliació i representació sindical els darrers anys. Dels 50.000 representants sindicals que hi ha Catalunya, La Intersindical en tenim aproximadament uns 1300. Som el 5è sindicat al país. Abans érem el 8è amb només 200 representants. Només el 2022, del centenar de nous representats de La Intersindical que van ser escollits, 70 eren del sector industrial.
Per tant, estem avançant i s’ha de continuar fent camí per esdevenir en una força decisiva. Això es fa defensant i formant els treballadors a cada centre laboral amb les eines que tenim, que és la pedagogia, l’acció sindical, la mobilització i la negociació. El model de pèrdua de drets actua com l’oxidació. És lenta i a vegades sembla imperceptible. Però ha estat continuada. Enfortir La Intersindical és entendre que guanyar drets, i no acabar més rovellats, es pot fer amb un sindicat més gran i organitzat a tants centres laborals com sigui possible.
En aquest procés hi intervenen diversos factors, especialment la voluntat política i el model econòmic i productiu, que de fet es retroalimenten tant a escala global com local. El país ha anat sucumbint al rendisme, molt vinculat al sector immobiliari i l’especulació front a la producció.
Un país que, a més, no disposa d’un marc polític favorable per implementar una governança que permeti fer canvis estructurals o que sovint acaba posant-ho més fàcil a models que perpetuen una economia amb poc valor afegit, salaris baixos i precarietat.
A escala global la dependència dels combustibles fòssils, i el poder dels lobbies que hi ha darrere, no permet fer una transició industrial amb més celeritat i des d’una perspectiva més ecosocial. A part de les resistències de les grans corporacions energètiques per dur a terme aquesta transició, cal entendre que no tot es resoldrà amb energies netes i renovables. Cal que hi hagi un canvi substancial de model que tingui en compte els benestar de la majoria de la gent i la supervivència del planeta en sí mateix.
Tots hem sentit a parlar de la quantitat de materials no renovables que cal per als aparells i bateries del segle XXI. Ja no és qüestió només de denunciar el greenwashing que veiem cada dia, és que una transició industrial està totalment vinculada a estendre uns mínims de dignitat i benestar arreu del món. Cal posar en valor les economies locals, limitant al màxim l’especulació i els fons d’inversió globals, invertint en serveis públics i assistència sociosanitària i sortint d’una dinàmica bèl·lica que a més de generar fam i mort, impedeix dirigir els esforços en la indústria civil, útil i sostenible. El sindicalisme té un paper important en aquest procés. Primer perquè esdevé de contrapès dels interessos privats que només cerquen el benefici per sobre de l’interès col·lectiu. I segon perquè permet crear vincles, aplegar gent i promoure els valors col·lectius davant de l’individualisme i l’aïllament social.
Per això és important que els sindicats transformadors tinguem la força social suficient per incidir realment en el rumb de les polítiques públiques i dels interessos privats de les elits.
Les vagues d’aquests dos sectors responen al fort malestar d’una part important dels treballadors i treballadores de la sanitat i l’educació públiques. Les polítiques neoliberals, que promouen les retallades dels serveis públics en la perspectiva de reduir a la mínima expressió els sistemes de protecció social, no es produeixen per cap fenomen econòmic natural. Hi ha una voluntat al darrere i no és cap altra que transferir la riquesa col·lectiva a cada cop menys mans.
A més, els importants canvis demogràfics dels darrers 15 anys no ha estat coberts amb la inversió pública suficient, sigui per manca de voluntat, sigui per no disposar d’eines d’Estat per dur a terme polítiques públiques d’inversió social.
I això en un context on l’educació i la sanitat del nostre país arrossegava retallades, per mitjà de l’infrafinançament i la promoció de la sanitat privada, les privatitzacions encobertes amb l’externalització de molts serveis, les erràtiques polítiques educatives o la manca de docents.
Les vagues d’educació i sanitat, més enllà de les millores sociolaborals, serveixen per fer emergir tot aquest context, i això és molt important perquè posa en valor els serveis públics a la nostra societat i la necessitat d’organitzar-nos per poder plantar batalla davant les injustícies. Res no canvia si no hi ha moviment.
La Diada de les Dones Treballadores ha anat sortint de l’imaginari com una data més del calendari, mig festiva, per fer passes per convertir-se en una jornada més reivindicativa i de lluita. L’assumpció que el feminisme no és un ‘ista’ més sinó que és una part intrínseca del procés de transformació social d’una societat desigual, on la precarietat i la bretxa salarial la pateixen principalment les dones, permet posar en valor, al mateix nivell que el 1r de maig o l’11 de setembre, el 8 de març.
És evident que el seguiment de la jornada de vaga és baix i que plantejar-la el 8 de març cal entendre-ho com un procés progressiu de dignificació i presa de consciència, tant al carrer com als centres laboral, de la centralitat del feminisme.
Primer de tot cal dir que a la funció pública del nostre país, com a la resta de l’Estat, hi ha una presència molt més gran de sindicats corporatius que a les empreses privades. N’hi ha que estan realment consolidats. Sense anar més lluny, al País Basc, els dos sindicats majoritaris independentistes (ELA i LAB) no ho són a l’educació, on un sindicat corporatiu guanya les eleccions de fa anys.
Dit això nosaltres hem de fer valer i explicar el projecte de sindicat nacional i de classe a tots els sectors productius, també a l’educació. Com a sindicat de classe considerem que la força d’un projecte sindical global, amb estratègies compartides, és molt més efectiu per la millora de les condicions laborals i per bastir un pol social transformador. La Intersindical creiem que aquest país li cal un sindicat que confronti les pèrdues de drets, faci pedagogia amb un model sindical de dignitat i acompanyi aquest país amb propostes sociolaborals el camí cap a la República Catalana.
Els sindicats transformadors com La Intersindical tenim un paper cabdal als centres laborals, i també al carrer, al costat del moviment per un habitatge i unes pensions dignes, al costat del moviment ecologista i per un altre model productiu que no ho fiï tot als macroprojectes especulatius, al costat del moviment antifeixista davant l’auge de l’extrema dreta arreu i al costat de les organitzacions que són en primera línia defensant la llengua catalana. La Intersindical hem participat i acompanyat diverses d’aquestes lluites aquests darrers anys i, tal i com vam aprovar al darrer congrés, hi continuarem apostant. Els canvis que li calen al país passen per una aliança àmplia del moviment social i civil.
A nivell sindical, La Intersindical valorem positivament la feina que du a terme la Intersindical Valenciana, l’STEI-Illes o la UOB. Coincidim en moltíssimes coses, des del model sindical per guanyar drets fins a la visió de país.
Per tant, La Intersindical veiem molt interessant establir complicitats i llaços més estrets amb tots ells.
Sí, és clar. Ja ho dèiem abans. Cal una aliança de diversos actors civils i socials davant un context de pèrdua drets, com la reforma laboral, la reforma de les pensions, la gentrificació i els desorbitats preus de l’habitatge, la preocupant situació del català o l’auge del feixisme. En aquest escenari els sindicats transformadors hi tenim un paper important i, per tant, ens cal molta més força, molta més afiliació, moltes més seccions sindicals per empènyer en aquestes lluites i reivindicacions.
Creiem que aquests pressupostos no abanderen mesures innovadores de canvi social, no aprofiten les limitades competències en la fiscalitat per millorar en la redistribució de recursos i no tiben les escletxes existents per dotar-nos d'eines per avançar cap a un marc laboral propi. A més ens preocupa molt el suport als projectes del Hard Rock, el Quart Cinturó i l'ampliació de l'aeroport o que hagi deixat sense efectivitat el pla pilot de la Renda Bàsica Universal.
Així mateix considerem que hem d’analitzar i avaluar qualsevol llei, com les de pressupostos o les que afecten les relacions laborals o el sistema de seguretat i protecció social amb rigor. No ens agrada quedar-nos en l’eslògan perquè sinó no tindríem la credibilitat per criticar amb fermesa la reforma laboral, la reforma de les pensions -on ens hem quedat pràcticament sols amb la CIG i ELA- i els macroprojectes que perpetuen la precarietat i van en la direcció contrària d’un model productiu sostenible. Només així és quan podem ser creïbles per fer propostes viables que millorin les nostres condicions de vida a curt, mitjà i llarg termini.
Els macroprojectes com la promoció de grans esdeveniments estacionals són la punta de l’iceberg d’un model econòmic que només promou els interessos d’unes elits minoritàries, generen precarietat, sobrecarreguen els sistema de protecció social, gentrifiquen i són un perill per un medi ambient que es troba en situació d’emergència. Aquest model només cerca el benefici a qualsevol preu, sense importar-li ni el benestar de les majories treballadores ni el futur dels ecosistemes. Els és igual com poden augmentar el compte de resultats. Si cal fer-ho mal pagant treballadors en bicicleta per dur menjar domicili, amb treballadores explotades que tenen cura de la gent gran, tancant la fàbrica per invertir-ho en pisos o expulsant la gent de casa seva per mitjà de lloguers inassumibles, ho faran.
Tot això té un gran impacte en una nació sense estat com la nostra sotmesa a la legislació espanyola que imposa el relat desigual del bilingüisme d’una llengua de 500 milions de parlants per mirar de folcloritzar-ne una que amb prou feines arriba als 5 milions. El mercat laboral de la precarietat també ho és de la precarietat de llengua. Si el català no es troba al mateix nivell d’obligatorietat prioritària que es troba el castellà, acabarà sent innecessari. Des de l’àmbit autonòmic tampoc s’ha actuat amb la suficient fermesa dins les escletxes que tenim per fer polítiques públiques positives i efectives per la vehicularitat.
El fet de fer emergir la situació actual de la llengua i les vinculacions que té amb els drets sociolaborals i model productiu té la funció d’encabir els drets econòmics, socials, culturals i ambientals al mateix nivell i no subsidiàriament com es prova de fer contínuament amb la llengua.
