Doncs curiosa. Era conscient que passaria, perquè creuava el pas fronterer amb Andorra i ja m’havien parat una altra vegada per portar el cat a la matrícula. Aquesta vegada no va ser diferent, sembla ser, segons el policia, que anava cridant l’atenció per portar la banda de llibertat presos polítics a la part davantera i el cat a la matrícula. Reconeixen molt alegrament que exerceixen la seva feina segons criteris ideològics. Quan em van demanar el dni ja vaig saber que em detindrien perquè els hi apareixeria que estava en cerca i captura, així que vaig aprofitar per avisar de que em detenien, ja que després no podria.
Es van atabalar una mica, perquè en un intent d’aparcar bé el cotxe es van pensar que em volia donar a la fuga i això va tensar una mica la situació. Tot i així, el que em va escorcollar i que em tenia controlat, després d’explicar-li que sabia que em detindrien, el motiu pel qual estava en cerca i captura i que no tenia cap intenció ni de fugir ni presentar resistència; es va calmar i fins i tot em va confessar que li agradaven les cançons del Hasel i el Valtonyc i que no li semblava lògic que estigués a la presó (en el cas del Hasel).
Regirat el cotxe, el van aparcar per allà a prop, em van emmanillar per l’esquena i em van traslladar a la comissaria de la Seu. No em van llegir els drets en cap moment.
El tracte va ser correcte, fins i tot a que m’expressés en català, a excepció d’una exmossa que es negava a fer-me cas si li parlava en català, és obvi que l’entenia. A diferència de les detencions amb els Mossos, els dos agents que processaven la meva detenció no estaven massa acostumats a fer-ho. No seguien un protocol ben definit ni estructurat. Em va costar que em deixessin trucar per informar d’on era i tot plegat; per l’hora que m’havien detingut ja deduïa que passaria la nit a comissaria. Em van donar llargues i després d’una bona estona esperant a la cel·la vaig poder fer la trucada.
Amb la lectura de drets va passar una mica igual, no va ser fins l’endemà, quan ja em portaven al jutjat, que no em van lliurar el full on constaven els meus drets i que havia de signar. Eren dos fulls, al que no em van ensenyar constava que se m’havien llegit abans de privar-me de llibertat.
Penso que la meva valoració no serà gaire diferent del de la majoria de gent. Estem en un moment de frustració i de desànim generalitzat. No som capaces de trobar una sortida de l’atzucac on nosaltres mateixes ens hem situat. Ningú, ni els partits ni el teixit social d’aquest país. Ens hem situat en l’espai còmode de culpar a la resta de tots els mals i de repartir carnets de bons independentistes; en comptes d’intentar sortir d’aquesta situació tots plegats, perquè agradi més o menys, la majoria independentista existeix si hi som totes; sinó, no anem enlloc.
Amb això no vull dir que sigui acrític, sinó que la crítica s’ha de basar en propostes reals i factibles. Jo no sé com podem avançar, ni he vist cap proposta que ens permeti fer-ho, per tant, no em veig legitimat per criticar a qui no ens fa avançar. Ens centrem més en buscar culpables que no pas solucions.
Malgrat tot, no considero que el moment sigui dolent. Estem molt millor que fa 10 anys, de fet, on som era impensable llavors. A més, tenim un munt de represaliades que garanteixen que -de moment- la normalitat no és possible malgrat els intents dels diferents agents polítics.
Ens pot la frustració i la sensació de derrota i no som capaces de veure més enllà i valorar els èxits que hem aconseguit. L’Estat si que ho té present i per això continua amb l’ofensiva. No hem guanyat, això és evident, i cal continuar tenint molt clar qui és el qui ens nega la llibertat com a poble i classe.
Al Pablo Hasel, clarament: disculpes. Com amb la resta de presos polítics, hem acabat assumint una situació injusta; en part per incapacitat de saber què fer per treure’l de la presó; de com aprofitar la seva actitud ferma d’evidenciar l’Estat. Ell ha assumit la presó com a eina de lluita i de denúncia, nosaltres no ho hem aprofitat per desgastar l’Estat, fins i tot des d’una òptica independentista. No som capaces de considerar a les represaliades com a oportunitats i eines per continuar la lluita; en fem una lectura tràgica i ho hem de canviar, perquè la repressió és inevitable. És marcià pensar que un procés d’independència no comportarà repressió i que cal condicionar la lluita per evitar-la.
A les diputades no enviaria cap missatge, no crec que ho hagi de fer ni tampoc considero que cap solució passi per elles. En cap moment el Parlament de Catalunya ha anat per davant de la societat organitzada. Quan el carrer torni a estar organitzat, fort i preparat, el Parlament s’alinearà perquè no li quedarà altra si volen continuar mantenint les butaques. Mentrestant, hem de tenir clar on hem de fer la feina.
