Adoni González Mateos: ’’Em van detenir set vegades i vaig estar a la presó tres anys’’
Va ser treballador del metall i sindicalista i va començar a treballar a Pegaso l'any 1954, on l'acomiadaren en ser detingut el 1961 per la seva militància al PSUC. Impulsor de les CCOO originàries, raó per la qual va ser empresonat a la Model el 1969.
-Quan va néixer?
Em pots tutejar! Vaig néixer el 15 de juny del ‘38.
-Quan vas començar la teva militància?
L’anyl ‘54, que vaig conèixer al Jordi Borja, en Vázquez Montalbán, en Joaquim Sempere, la Maria Rosa Borràs, en José Fariñas, bé, tot una sèrie de gent que venia pel cineclub a donar xerrades.I és quan vaig començar a militar amb ells.
-Què feien exactament en el cineclub?
Quan fèiem una presentació d’una pel·lícula. A vegades fèiem coses que no tenien res a veure amb el cine. Ells venien i feien la xerrada.
-I dedueixo que tot girava al voltant de l’antifranquisme.
Tot, tot, en aquell temps tot.
-Tenies algun familiar que hagués militat o que t’hagués influït?
La mare era republicana. El pare va ser represaliat, va estar en camps de concentració i es va exiliar a França. Va poder tornar perquè la família eren tots franquistes.
-I tu vas militar al PSUC.
Sí, era el partido, el partit. Quan la gent parlava del partit era el PSUC. D’altra banda, casualment, vaig tenir una doble militància. Jo treballava a l’antiga Pegaso. Estava dividida en departaments i els treballadors no podíem sortir dels nostres departaments. Si ho feies venien els vigilants de la fàbrica, que semblaven de les SS, amb la gorra i tot. Com que els aprenents podíem córrer per tota la fàbrica, em donaven notes i missatges per a que els passés a les altres naus i departaments. Feia de correu.
-I què era tot aquest correu?
Per exemple, portar el Treball o el Mundo Obrero d’una secció a una altra, portar una nota on posava que tenien reunió tal dia i tal hora. Coses d’aquestes. Però jo no obria els sobres, això ho sé ara.
-Tenies 16 anys?
Sí, sí, va ser tot al mateix temps. El partit no sabia què feia a la fàbrica i els de la fàbrica no sabien que jo era del partit. Aquí vaig aprendre una consigna que sempre he posat en pràctica: Mai expliquis el que els demés no han de saber i mai preguntis el que a tu no t’importa.
El partit no sabia què feia a la fàbrica i els de la fàbrica no sabien que jo era del partit.
-És una molt bona consigna.
El que no saps no ho podràs explicar. Et podran machacar però no ho podràs explicar.
-Parles de les detencions
Sí. La meva primera caiguda va ser terrible, va ser terrible. Em van tenir a Sants, en una comissaria, aïllat, sol, per a que no pogués parlar amb els altres. Hi havia més presos dels que les comissaries podien aguantar. Però jo estava sol, en un calabós. Em van ensenyar unes fotografies, jo coneixia a quasi tots; en Borja, en Vázquez Montalbán, la Borràs, i algú més. Jo vaig fer com que mostrava interès, em vaig mirar les fotos, i vaig dir que no coneixia a ningú.
-I no et van torturar?
Em van pegat molt, moltíssim. Escopia sang. Una tortura és molt pitjor que una pallissa. El meu cunyat el van detenir i el van tenir vàries hores penjat del sostre.Recordo una anècdota a comissaria. El policia em va preguntar sobre el partido, i jo li vaig contestar que no seguia el futbol. Em va donar amb tota la força! (Riu).
Una tortura és molt pitjor que una pallissa
-Els provocaves expressament?
Sí, sí, expressament!
-No et feia por, provocar-los?
És el camí més recte per demostrar que estàs disposat a rebre i a no dir res. Perquè t’acabaran pegant. Recordo una anècdota amb el Juan Creix (comissari de la Brigada Político-Social). Em deia: -Te tendré que pegar! -Pues pégueme! -Es que no te quiero pegar! -Pues no me pegue! Moltes vegades no sabia què em preguntaven, o els deia mentides o no els deia res, és que no sabia res.
-Et va ser útil la consigna.
Sí.
-I quan sí sabies el que t’estaven preguntant?
A la policia era millor no dir mentides. Si t’enganxaven amb la mentida... A més, podrien treure’t coses. Una vegada em van preguntar per una persona que m’acompanyava. Jo no anava a dir res, el coneixia. No sé per qui em pregunten, no sé de qui parlen, conec a molta gent, acompanyo a molta gent... Els deia coses així. A mi em van classificar com elemento peligroso, cuyo cinismo llega a negar lo evidente. (Riu). Encara conservo l’informe aquest!
-Déu n’hi do!
En aquells temps vaig arribar a saber-me més de 40 telèfons i direccions de memòria! A casa meva no podrien trobar res mai, perquè no tenia res.
-Molt intel·ligent!
Recordo una nit, eren les dues de la matinada o més, que em vaig creuar amb dos de la secreta. Em van parar i jo anava carregat. Qué llevas ahí, em van dir. Y quiénes son ustedes para preguntarme eso. Duia llibres i els vaig dir que estava passejant.
Em van parar i jo anava carregat
-I d’on venies realment?
Suposo que d’alguna reunió.
-Quant de temps vas estar a la presó?
La primera vegada el ‘67, un any i mig. A mi m’han detingut set vegades i a la presó he estat cinc vegades, l’última l’any 1973. En total, dos o tres anys a la presó. Aquesta última vegada vaig arribar a pesar 37 kilos!
-37 kilos!
Sí... No podia menjar, treia sang per tot arreu! Encara tinc problemes respiratoris.
-Déu meu!
Em van fotre aquella pallissa, a dins la catedral!
-Dins la catedral, de Barcelona!
Sí, dins la catedral de Barcelona. Havien mort un treballador de Sant Adrià, i aleshores hi havia manifestacions per tot Catalunya, d’estudiants, treballadors... I van registrar un estudiant que duia una nota d’una trobada clandestina. A la trobada van detenir més gent. Allà jo havia d’esperar a la gent per dir-los on seria la reunió.
-Només ho sabies tu?
Sí. I em van detenir. I em van donar la pallissa aquella que t’explicava.
-Tu vas estar a les Comissions de Solidaritat de Catalunya. És un tema bastant desconegut, per desgràcia
Doncs sí, és bastant desconegut. Sempre he reivindicat la importància de les Comissions de Solidaritat.
-Fèieu una feina molt important d’ajuda als represaliats
La solidaritat amb els represaliats sempre va existir, però calia coordinar-la. Perquè a vegades et trobaves amb un senyor molt famós, que rebia molta ajuda, i un altre que no era tan famós i no rebia ajuda.
-Com hi vas entrar, a les Comissions?
Sí, jo vaig sortir de la presó l’octubre o novembre del ‘68 i pocs dies després em ve el Miguel Núñez González i em diu que s’estaven posant en marxa les Comissions de Solidaritat. I vaig començar a participar-hi. A les reunions venia l’Alfons Comín i la primera reunió conjunta la vam fer a casa del Frederic Rahola.
A les reunions venia l’Alfons Comín i la primera reunió conjunta la vam fer a casa del Frederic Rahola.
-Quina era la teva feina a les Comissions?
En una reunió, a casa de l’Isidor Boix, el Comín va dir que jo fés de contacte amb els intel·lectuals. M’encarregava de portar artistes, poetes, cantants als actes per recaptar diners per als presos polítics i les famílies. En l’últim concert de Canet, que ara s’ha recuperat, vam recollir més de 600.000 pessetes!
-Pels presos i per les famílies.
Sí, per pagar fiances o per ajudar les famílies que perdien la feina per tenir un familiar pres. La gent es posava en contacte amb nosaltres, sobretot, a les parròquies. Fins i tot demanàvem que no es paguéssin les quotes de les escoles. També teníem equips de metges per als que deixaven d’estar a la seguretat social i farmàcies que donaven medicaments.
-Recordes algun acte de les Comissions en especial?
Recordo un que vam recaptar mig milió de pessetes!
-Mig milió de pessetes!
I era l’any ‘73! Era moltíssim! Per pagar la fiança d’un pres van venir molts cantants com la Maria del Mar, en Ramon Muntaner i el Lluís Llach. Es va fer a la Faràndula de Sabadell. El Lluís Llach tenia prohibit cantar, però va sortir a l’escenari i va dir: -No puc cantar perquè m’ho han prohibit, no obstant tocaré. I va tocar L’Estaca. No va cantar, només va tocar la cançó. Tothom la va cantar! (Riu).
Per pagar la fiança d’un pres van venir molts cantants com la Maria del Mar, en Ramon Muntaner i el Lluís Llach
-Tenia prohibit cantar, però no actuar!
Clar! (Riu). També vam tenir problemes, algunes vegades no podíem ajudar per falta de diners. Això va passar sobretot l’any 68, quan va haver moltes detencions.
-El Maig del ‘68...
Es parla molt del Maig francès, però poc es parla del nostre Maig del ‘68.
-He llegit que et vas reunir amb ETA
Sí, a Donostia, amb uns companys de les Comissions de Solidaritat. Vam començar la reunió a les 3 o a les 4 de la tarda. Vam acabar l’endemà, que ja sortia el sol.
Tota la tarda i tota la nit!
Sí, sí. Gent de Canàries que va venir amb nosaltres va perdre el vol de tornada.
-Pobres!
Nosaltres reconeixíem el dret a l’autodeterminació dels pobles. Ells demanaven el reconeixement de la independència. Nosaltres no podíem reconèixer la independència d’Euskal Herria, però sí que reclamàvem el seu dret a l’autodeterminació. No vam arribar a cap acord.
Nosaltres reconeixíem el dret a l’autodeterminació dels pobles. Ells demanaven el reconeixement de la independència
-I durant la Transició...
La Transacció! (Riu) La democràcia entre cometes...
-Has continuat militant?
-Sí, sí, contra l’OTAN, les guerres, les retallades... I encara milito, a Comunistes de Catalunya. Un mariner comunista em va dir que es guiava per l’estrella polar, però que de vegades feien un altre camí pels vents i les tempestes, perquè anant recte s’enfonsarien. Però sempre seguint l’estrella polar. I això és el que ha de fer el comunisme. El marxisme s’ha d’adaptar a la realitat.
