En l’enfrontament contra l’opressió, tant de l’Estat espanyol i francès com de la burgesia, errem si pensem assolir l’alliberament nacional i de classe a través del municipalisme de “sobiranies”, en la mateixa mesura que errem si esperem que el sol fet de tenir un Estat propi serà la solució a tots els nostres mals i necessitats. Ambdues perspectives, és a dir, tant la que es mostra escèptica envers la funció i poder de l’Estat, així com la que desprèn una perspectiva finalista i estatalista, les he anomenat, respectivament, fòbia i fetitxisme de l’Estat.
Comencem pel final: hem d’identificar l’Estat com una eina que, en la seva major expressió democràtica, té com a objectiu de garantir el control i el poder a la classe treballadora, en la transició cap al socialisme, mai com un objectiu en si mateix. Aquest control tindrà dues línies d’acció, a saber, de construcció i de defensa. Per una banda, ha de servir per aplicar les mesures socials que beneficiïn a les classes populars segons les seues necessitats i les seues possibilitats. Podem comprovar empíricament que per democratitzar l’economia i disposar-la al servei de la majoria de la població necessitem una estructura que controli els mercats i planifiqui l’economia amb l’objectiu de pal·liar les necessitats de la població, en comptes de buscar maximitzar el benefici de les empreses privades
Per altra banda, l’Estat democràtic i popular ha d’impossibilitar que els agents de l’antic règim tornen a imposar la seua opressió a la classe treballadora. Que quan hi ha una ruptura amb l’antic sistema i se’n crea un de nou, les forces desposseïdes dels seus privilegis intenten recuperar-los per tots els mitjans, no només és una constatació històrica, sinó una dinàmica completament vigent, tal i com ho evidencien els casos de Cuba o Veneçuela, per posar només dos exemples. Per tant, l’Estat ha de servir per controlar el territori i defensar-lo, frenar la invasió tant militar com econòmica dels poders fàctics, de potències imperialistes que intentaran asfixiar qualsevol alternativa a la barbàrie, defensant d’aquesta manera les conquestes revolucionàries.
Tanmateix, la classe obrera no pot fer servir la mateixa eina que ha servit per a reprimir-la per alliberar-se, sinó que ha de capgirar l’antiga màquina d’opressió i construir una eina d’alliberament, enllestir les mesures de control popular per a impossibilitar la creació d’una nova elit que utilitzi l’Estat en benefici propi i no de les classes populars. Aquest idea va estar plantejada per Marx en l’estudi del procés de la Comuna de París[1]: “La Comuna va haver de reconèixer des del primer moment que la classe obrera, en arribar al poder, no pot seguir governant amb la vella maquinària de l'Estat que, per no perdre de nou la seva dominació recentment conquistada, la classe obrera, d'una banda, ha escombrar tota la vella màquina repressiva utilitzada fins llavors contra ella i, d'altra banda, protegir-se contra els seus propis diputats, declarant-los a tots, sense excepció, revocables a qualsevol moment”.
Per tant, l’Estat democràtic i popular, és a dir, aquell que està al servei dels interessos del poble i no del capital, no pot ser un mimetisme de l’Estat burgès, ja que aquest és abolit en el moment que els treballadors se’l fan seu. Això, però, no significa, tal i com indicava Engels, que l’Estat desaparegui, sinó que passa a servir els interessos de la majoria i, en la mesura que s’aprofundeix en el control del sistema polític i econòmic per part de la gent, l’Estat s’anirà fent progressivament més innecessari. Aquest procés històric és el que Lenin anomenarà l’extinció de l’Estat, entès com la progressiva desaparició dels mitjans repressius i burocràtics, en la mesura que s’eradica el conflicte socioeconòmic, en la construcció del socialisme i la superació de la lluita de classes.
En la construcció del nou Estat, doncs, s’han de fonamentar com més aviat millor les característiques més avançades; és a dir, cal aconseguir que la República Catalana sigui el màxim de democràtica possible, tant des del punt de vista del control polític per part de la població, com en relació a l’orientació de la vida econòmica cap als interessos i necessitats materials de la majoria de catalans i catalanes. Per això, mitjançant un Procés Constituent popular i horitzontal, la classe treballadora organitzada haurà d’exercir d’avantguarda de les classes populars, conscienciant-les i apoderant-les, per assolir els objectius compartits.
En la construcció del socialisme, aquesta funció d’avantguarda és impossible de realitzar des del sectarisme, utilitzant el dogmatisme sense dialogar amb el poble, sense conèixer les seues necessitats. Entenem que la por a la llibertat del poble (amb termes d’Erich Fromm) en pot portar a sectors que s’anomenen avantguarda a tenir uns comportaments sectaris que afavoreixen als poders reaccionaris que lluiten per no perdre els privilegis.
Per detectar aquest sectarisme fem nostra l’anàlisi del professor Paulo Freire: "el sectarisme té una matriu preponderantment emocional i acrítica, és arrogant, antidialogal i per això mateix anticomunicativa. És reaccionària, tant si és assumida per un dretà com per un esquerrà. El sectari no crea res perquè no estima. No respecta l'opció dels altres. Pretén imposar la seva -que no és opció sinó fanatisme- a tothom. Per això se sent inclinat a l'activisme, que és l'acció sense el control de la reflexió. Per això li agraden els eslògans que difícilment ultrapassen l'esfera dels mites i que, per això mateix, moren en les seves mateixes veritats, es nodreixen d'allò que és purament relatiu al que atribueixen valors absoluts. (...) Per al sectari, el poble no compta ni té cap pes, si no és com a suport dels seus objectius"[2] Els sectors sectaris i oportunistes si aconsegueixen quotes de poder en l’Estat poden invalidar les seves funcions convertint-lo en una maquinària burocràtica inservible i facilitant la reconstrucció de l’antic règim.
L’Estat ha de ser, doncs, una eina per exercir i defensar la sobirania per part de les classes populars i treballadores, no una superestructura burocràtica al servei d’una minoria privilegiada per a enquistar-se al poder. L’Estat, en la lluita de classes, si no el fem servir i el transformem com a classe treballadora, fent-lo veritablement democràtic i disposant-lo com baluard al nostre servei, el seguiran utilitzant en contra nostre per a reprimir-nos i perpetuar l'explotació. Com deia Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.
(la fòbia a l’Estat en el proper article)
[1] Aquest estudi el realitza Marx en el seu llibre de 1871 “La Guerra Civil a França”. Analitza com la Comuna de París com una estructura d’autogestió i control obrer a la recerca de l'emancipació de classe.
[2] Paulo Freire a "L'educació com a pràctica de llibertat"
Juanjo Giner del Secretariat Nacional de Poble Lliure.
