Fa vora set anys i mig d'aquesta fotografia, la vaig fer el vespre del 18 de març de 2009. El moviment estudiantil feia mesos que treballava per intentar aturar el procés de Bolonya. Aquell mateix matí, el rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, ordenà el desallotjament de l'edifici històric de la UB, després de quatre mesos d'ocupació dels estudiants. El desallotjament va ser terriblement violent. Encara fan posar els pèls de punta els vídeos dels agents de la Brigada Mòbil dels Mossos atonyinant estudiants al mig de la plaça de la Universitat. Aquell vespre, una manifestació va recórrer el centre de la ciutat per protestar pels fets del matí. La marxa va acabar, de nou, amb ball de bastons. Les càrregues van ser d'una gran violència. Jo mateix vaig ser colpejat gratuïtament pels antiavalots i vaig acabar la nit acompanyant el meu germà a l'hospital, ferit de més gravetat. Tots dos cobríem la manifestació pels respectius mitjans on treballàvem. L'actuació policial es va saldar amb 81 ferits, 30 dels quals érem professionals de la premsa.
Aquell llunyà 2009, la policia catalana era comandada pel conseller ecosocialista Joan Saura. El secretari general de la Conselleria d'Interior era Joan Boada, també d'ICV. Cap dels dos va dimitir després d'aquell episodi. Sí que ho va fer Rafael Olmos, director general de la Policia, forçat a plegar per aquells fets, tot i que el Tripartit el va acabar recol·locant sigil·losament només dos mesos després al capdavant de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya.
D'aquell cadàver a l'armari ja només en queda el record enregistrat en vídeo i els milers de fotografies que van recollir aquells fets. La vergonya d'aquella intervenció policial se la va emportar el vent només dos anys després, el 27 de maig de 2011. L'actuació, novament violenta a càrrec dels antiavalots dels Mossos comandats aleshores per Felip Puig, va deixar 121 persones ferides durant el desallotjament dels indignats de la plaça de Catalunya. Aquell dia també em va tocar rebre i vaig acabar a l'hospital de Sant Pau per les lesions sofertes mentre treballava i que es van traduir amb més de 20 dies de baixa laboral. La direcció d'ICV no va trigar a demanar la dimissió del conseller d'Interior, Felip Puig, per aquella brutal actuació dels Mossos. Raons no en faltaven, però el paper galdós d'ICV-EUiA durant les càrregues del procés de Bolonya li restaven tota mena d'autoritat moral per exigir un cessament que el seu partit va ser incapaç de fer en unes circumstàncies similars només dos anys abans.
Més de set anys després dels fets del procés de Bolonya, ICV-EUiA ja no governa la Generalitat sota el paraigua del Tripartit. Els ecosocialistes es troben submergits a l'aiguabarreig de CSQEP, ECP o entre la sopa de lletres de les confluències municipals. Des de l'eclosió de Podem per una banda i els comuns per l'altra, ICV-EUiA ha quedat rovellada i no ha tingut altra sortida que dissoldre's per procurar sobreviure. Cap crítica per això, renovar-se o morir, és llei de vida. Ara bé, sembla que el tràngol del traspàs no l'acaben de dur tan bé com aparentment podria semblar.
Aquest estiu hem tingut un exemple rere l'altre de les sortides de to des de les seves files. La polèmica del Born va venir servida en plena canícula i l'exdirigent d'ICV Jordi Guillot no en va poder estar al marge, despatxant via Twitter, la seva declaració de principis sobre el tema: "El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota". Ras i curt, memòria selectiva per soterrar encara més, el genocidi borbònic contra els ciutadans de la Barcelona del segle XVIII. Pocs dies després, a remolc de la pornogràfica foto de Pilar Rahola i els seus convidats a la seva casa de Cadaqués, el militant d'EUiA i diputat d'ECP al Congrés espanyol, Joan Mena, criticava les vacances d'altri apel·lant a l'obrerisme de Badia del Vallès mentre ell gaudia de la seva pausa estival i piulava amb la geolocalització apuntant a Croàcia.
La setmana passada, Joan Boada, ja retirat de la política activa, escrivia un vergonyant article a les pàgines d'El País on vinculava independentisme i totalitarisme: "Mai havia vist al meu país les actituds supremacistes, sectàries i xenòfobes executades per un govern, per la seva televisió pública, per la seva premsa amiga i per entitats privades, com l'ANC" deia en Boada. L'última boutade roig-verd-violeta, l'hem viscut fa pocs dies. Marta Ribas, coordinadora nacional d'ICV, denunciava "agressivitat extrema" per part de dirigents d'ERC contra els comuns i "les confluències" arran del procés sobiranista. Tot plegat per acabar-ho de rematar amb la polèmica de vol gallinaci sobre els trols a internet, encetada a partir d'una piulada insultant a la mateixa Marta Ribas, feta des d'un compte anònim que en el moment dels fets tenia 29 seguidors, la majoria dels quals, per cert, de l'extrema dreta espanyolista.
A l'estiu fa calor, a la tardor hi ha bolets i a internet i ha trols de tots colors. No és un fenomen nou, malgrat que l'eclosió de noves xarxes socials a estat un caldo de cultiu ideal per al proliferació dels anomenats trols. Fa pocs dies, el Time, en feia un interessant reportatge. De trols, desgraciadament, n'hi ha arreu i no es pot responsabilitzar un moviment com l'independentista —ni tampoc cap altra opció política, lògicament— de tenir insultadors professionals. En tenim els independentistes, n'hi ha a casa dels comuns, a la del PSC i també en tenen els unionistes de PP i Ciutadans. Ningú se'n salva, tots tenim la nostra Marina Pibernat, així de senzill. El tema es pot resoldre bloquejant o ignorant els trols o per contra, decidir fer bandera del victimisme per mirar de treure'n partit, tot utilitzant-ho com a cortina de fum. Els ecosocialistes han optat per la segona opció per algun motiu. I és aquí on vaig.
ICV-EUiA és una coalició que, com la vella Convergència, està desapareixent del mapa polític català, tot i procurar prendre noves formes per garantir la supervivència. Els ecosocialistes també són vella política. Van repartir estopa quan comandaven Interior i estaven al poder quan van començar les primeres retallades amb l'últim govern tripartit. Han estat víctimes de les seves pròpies contradiccions, de la seva hipocresia i de la incapacitat d'entendre el moment polític que viu el país. ICV-EUiA té, des de l'inici del procés, una enorme patata calenta amb la qual ja no sap què fer: Decidir quina posició pren quan arribi el moment del trencament amb l'Estat espanyol. I potser és això el que els fa perdre els nervis i que qualsevol excusa sigui bona per espolsar-se les puces de sobre. Talment com a la pròrroga d'un partit de futbol, quan hi ha un equip que, sabent-se entre l'espasa i la paret, es passa els últims minuts del joc clavant coces al contrincant. A aquestes alçades del partit, quan tot apunta que aquest curs polític serà clau per l'esdevenir del país, ja no s'hi val el sí però no, el depèn o el potser. Ja ha arribat l'hora d'escollir entre república catalana o monarquia espanyola. Tan difícil com això, tan necessari com dir, d'una vegada per totes, sí o no.
