O abaixem el cap o ens enfrontem a l'estat per fer una política d'acumulació de forces transversal

Doncs perquè són activitats complementaries i no contradictòries que operen normalment a diferents nivells socials i amb diferents nivells de compromís. A més a més el grau de la meva participació és molt diferent en cadascuna. El meu cas tampoc no és ni molt menys excepcional i respon al perfil de la gent que ens agrada participar de la vida col·lectiva i no ser mers espectadors del que passa.

A nivell popular fer fora el PP s’ha viscut amb molta intensitat i joia. Molta gent fins i tot hi tenia dubtes que fora possible fer-ho. Aquesta alegria ha continuat amb les primeres mesures preses pels nous equips de govern que han obert les portes i finestres en una espècie d’higienització democràtica. A nivell polític crec que estem davant un procés de normalització que genera moltes expectatives i també possibilitats. Des de la PDaD tot i compartir l’alegria general, creguem que hem de mantenir una certa cautela perquè tot i la importància del canvi de governs el marc jurídic i polític continua sent el mateix i dissortadament pensem que pot actuar com a una cotilla contra les aspiracions i les necessitats populars. Tampoc ha canviat el marc conceptual d’alguns dels partits que participen del canvi. No volem que la gent es desil•lusioni perquè caldrà espentar de valent.

L’inici del canvi s’ha produït des del nostre punt de vista per tres factors determinants. El primer el nivell de deteriorament de les condicions de vida i treball de la majoria del nostre poble. L’atur, la precarització permanent de les condicions laborals, el deteriorament de la salut individual i col•lectiva, els problemes relatius a l’habitatge i el sistema educatiu, l’increment de la violència masclista, les agressions al medi i un llarguíssim etcètera en la mateixa direcció. El segon factor important ha segut el tema de la corrupció. La generalització del fenomen al País Valencià ha tingut un efecte rebot en molta gent, més enllà de la seva adscripció política, que veia com la pèrdua de credibilitat a nivell de País, tenia també un efecte perniciós sobre les persones, les institucions i les empreses. Paral•lelament a la política clientelar, el teixit econòmic i productiu anava fent-se més i més feble.

El tercer factor ha segut el creixement del vot en clau nacional o de PV . Un vot per la dignitat de la nostra llengua i cultura, de la nostra història; de resistència contra l’espanyolisme més furibund i groller. Contra el tancament de RTVV i la desconnexió de TV3. Un vot contra l’espoliació permanent, la manca d’inversions i l’empobriment col•lectiu. Un vot també pensant en el futur i mirant amb estima creixent el que passa amb el procés independentista a Catalunya. Aquest tercer factor ha segut determinant per a molta gent i també un factor coadjuvant i transversal per a la gent que prioritzava els dos primers factors. Hi ha gent que nega la importància d’aquest tercer factor però ho fa sobre tot per interesses partidaris i mirant a Madrid.

A una part sí, però a altres previsiblement no. És evident que davant el tema de la corrupció i l’asfixia antidemocràtica a les institucions es millorarà molt. Ara per ara el tarannà de la majoria de les persones que ara ocupen càrrecs de responsabilitat és diametralment diferent als Zaplana, Camps, Fabra, Blasco, Rus, Cotino, Rita, Castedo i un llarguíssim etc. Creguem que també es millorarà molt en el clima polític propiciant un major debat sobre els temes de gestió i administració dels afers públics. Tenim però molt dubtes i algunes certeses sobre altres temes de gran calat. El tema de RTVV és un. Hi ha moltes dubtes sobre si el nou Govern i la majoria parlamentaria pensa respectar els drets laborals de la plantilla. Més enllà d’aprofitar l’avinentesa per a fer fora definitivament el cos d’endollats i comissaris polítics del PP (i els que quedaven de l’època del PSOE), no és pot acceptar la lògica neoliberal que hi havia al darrere del tancament de Canal9. Respectar els drets laborals no impedeix fer una RTVV eficaç, amb perspectives de futur i rejovenint a curt i mitjà termini la plantilla.

La imposició del calendari per part de Podemos, amb els vist i plau de sectors dels altres dos partits, té molt a veure amb la seva visió espanyolista i de preferència per les TV d’àmbit estatal on els seus líders tenen una important quota de pantalla, que no la incògnita d’una nova RTVV i uns lideratges poc coneguts. A més a hores d’ara ningú no ha explicat els veritables motius de perquè no podem veure ja la TV3 i l’IB3. No hi ha cap raó mínimament sòlida que ho justifique més enllà de retardar en allò possible el “contagi del procés del nord”. El tema de la reciprocitat amb l’actual composició dels Parlaments de Catalunya i el País Valencià i una reapertura de RTVV sense data, sembla una broma de mal gust.

Però on sense cap dubte tindran un escull molt important serà en els temes de reversió de l’espoliació permanent a la que estem sotmesos com a País, i també amb tot allò relatiu a la reversió de les polítiques privatitzadores i desreguladores de l’anterior etapa. Tal i com van afirmar els tres partits que sostenen el Govern al pacte del Botànic, el seu programa de govern era molt socialdemòcrata. Amb això tot i la previsible millora de la gestió i la transparència no podran resoldre els dèficits que suportem tant a nivell individual com a nivell col•lectiu.

Doncs amb molta joia i il•lusió compartida. Nosaltres vam estar convidats per l’ANC i Òmnium amb un dels trams dedicats als PPCC (no hem d’oblidar que l’11 al PV és un dia feiner i que la participació havia de ser proporcionalment modesta) i on vam coincidir amb molta gent de l’entramat associatiu del PV i amb molta gent també de les Illes i la Catalunya Nord. Una delegació de la PDaD va estar convidada a la capçalera de la Via Lliure 2015 i vam aprofitar per a xerrar i enfortir lligants amb entitats de tots els PPCC. Voldria fer una especial menció a la gent de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que juntament amb l’OCB i el Grup Blanquerna, ens vam convidar a participar del seu acte del dia 9 a Palma i que després va participar també l’11 a la Diada. La gent del PV i les Illes tenim ara més motius que mai per caminar de la mà en tot allò que puguem. Ja diu la dita que la solidaritat és la tendresa dels pobles.

Molt positivament. Com ja he dit en algun lloc, quan a partir dels anys 2006/7 comença a esclatar de manera massiva el moviment independentista al Principat, i al contrari que l’independentisme històric, semblava una mica d’esquenes al conjunt de la nació. Al principi el pragmatisme semblava aconsellar centrar els esforços en la massa crítica que estava constituint-se al Principat i deixar de banda la resta dels Països Catalans que érem incapaços de fer el mateix o al menys de fer-ho al mateix ritme. Així van aparèixer entitats independentistes que no contemplaven l’àmbit de tota la nació. El “ara no toca” queia de nou com una pesada llosa contra la gent que no renunciava als PPCC.

La realitat però, és més tossuda que algunes voluntats. I la realitat va fer que el poble català inicies una revolució democràtica. Una revolució que va fer que milions de persones deixaren de sentir-se espanyoles per sentir-se només catalanes. Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític. Aquest esperit crític va ser el que va desbordar els pragmatisme de curta volada. La gran cadena humana del 2013 que va desbordar els límits del Principat unint Vinaròs al PV amb El Pertús a la Catalunya Nord i amb una nodrida representacions d’Illencs va ser un gran exemple. Malgrat tot els Països Catalans soterrats una i mil vegades estaven més vius que mai¡¡¡

Al PV les primeres reaccions van ser molt poc dialèctiques políticament parlant, ja que davant els diferents ritmes s’arribava a demanar a la gent del Principat que no marxaren fins que ho poguérem fer tots/es plegats. Cal dir que eren posicions honestes i basades també en experiències històriques que vindrien a avalar aquestes postures com el cas d’Irlanda. Però la realitat és la que és i de seguida va haver un procés de ràpida maduració que es pot sintetitzar amb un “marxeu quan abans millor que nosaltres anirem després”. Així la complexitat de les nostres realitats deixen de ser una rèmora per a convertir-se en un motor de solidaritat multidireccional.

Amb renovades energies i alegries, observant com es reposiciona tot el teixit polític, sindical i social del País Valencià en aquesta nova etapa. Amb certa preocupació perquè no passe el que va ocórrer al 1979 quan les noves institucions polítiques van buidar primer i desmantellar desprès tot l’entramat associatiu que va lluitar contra el franquisme. Sabem que és ara quan comença el ball de debò, quan una vegada fet net sobre la corrupció aparega el problema més important que és la dominació econòmica, política i jurídica de l’estat espanyol sobre nosaltres. Quan eixes cotilles impedisquen fer polítiques redistributives i nacionalment centrades al PV, per molt suaus que aquestes siguen i quan una part important dels polítics que semblen que formen part del canvi comencen a justificar allò injustificable per la seva visió i dependència conceptual i partidària d’estructures espanyoles... Aquest 9 d’octubre serà molt de tanteig. La comissió 9 d’Octubre segurament farà seva (amb matisos) les reivindicacions del Govern de cara a Madrid... però la resposta de Madrid serà semblant a la de sempre perquè l’estat espanyol és dependent de l’espoliació que ens aplica als PPCC i no pot canviar gaire sense posar en dubte la seva pròpia supervivència. I com ha passat a Catalunya, tindrem dues grans opcions molt clares: O abaixem el cap i fem una política botiflera amb totes les justificacions que s'aprenen en els cursos de gestió i direcció política tan de moda, o ens enfrontem a l'estat en una política d'acumulació de forces molt transversal, que sigui capaç d'oferir una alternativa al conjunt del País. Aquí és on tota la tasca que hem fet i farem per socialitzar el concepte del Dret a Decidir apareixerà amb tota la força.

Una primera etapa de normalitat democràtica. De poder respirar com a persones i com a poble. Una etapa que serà històricament molt curta i que haurà de donar passos en la direcció que apuntava fa un moment. Crec que no és difícil preveure una agudització de les contradiccions internes entre les forces que conformen l’actual majoria i sobre tot amb l’estat espanyol i amb les polítiques de tall neoliberal tan a l’ús, i el Dret a Decidir que tenim con a persones, com a col•lectivitats i sobre tot com a Poble. Segurament la realitat política i partidària que ara coneguem anirà canviant a gran velocitat. El repte que hi tenim al davant és si en eixa conjuntura tindrem les estructures d’enquadrament de la gent que com a poble necessitarem per a poder canalitzar els processos en una línia d’empoderament popular i de País, o si per contra amb una visió de panxacontents no ajudem i deixem passar el tren de la història. Cal dir que nosaltres som optimistes des del treball del dia a dia i la confiança amb en el nostre Poble. Reixirem¡¡¡