En els propers mesos tornarem a parlar, i molt, de la relació de l'esquerra amb la lluita per la independència. És bo de recordar que en els anys més durs del postfranquisme, l'únic independentisme que s'expressava políticament era d'esquerres. Va ser l'esquerra qui va sostenir la flama que ens ha permès revifar el foc del procés actual.
Aquell moviment, que va arribar al seu auge fa uns trenta anys mal comptats amb l'articulació de l'MDT, va posar en circulació una proposta que avui ressona en el debat polític de l'esquerra: la unitat popular. Va ser l'independentisme, doncs, qui va aportar aquesta línia política que implicava la confluència de reivindicacions en un programa i una estratègia coherents. Es feia evident la influència del model basc, ja que Herri Batasuna no vol dir altra cosa que unitat popular. Però no per pur mimetisme, sinó per atendre una realitat pròpia del conjunt del sud d'Europa. La reconversió industrial fragmentava la classe treballadora i allò que havia estat la seva principal eina: els grans partits (socialistes i comunistes) i sindicats. I calia articular la unitat de reivindicacions populars identificant la lluita de classes en aquells combats i plataformes sectorials que emergien. Sense perdre de vista la importància dels centres de treball, calia connectar amb la lluita feminista, veïnal, pels drets socials, pels serveis públics o en defensa del territori.
La unitat popular necessitava una organització de referència, que enfortís aquestes lluites tot aportant-hi un enfocament coherent i lligant-ho amb un objectiu estratègic: la independència. I que alhora que treballava al carrer per una hegemonia social, anés guanyant lloc a les institucions, començant pels ajuntaments, i d'aquí va néixer la CUP. Avui dia la CUP és la primera que vol aclarir que la unitat popular no és únicament allò que hi ha dins seu, sinó que és la línia política per la qual treballa, eixamplant aquesta unitat a sectors que potser, fins llavors, no s'han identificat amb l'horitzó independentista ni amb cap dels partits que hi donen suport. Aquest plantejament té plena vigència en els debats actuals. Les darreres eleccions municipals posen en relleu com la necessitat de canvi, que expressa majoritàriament el vot jove i de classe treballadora, es fa donant suport a formacions d'esquerres, compromeses amb els interessos i reivindicacions populars. I alhora l'independentisme no és altra cosa que una voluntat de canvi contra un sistema de poder injust.
La unitat popular també ens recorda que qualsevol canvi que es vulgui impulsar des de les institucions ha d'anar precedit per un avenç dels plantejaments polítics des de la perspectiva de l'hegemonia social, allò que simplificadament se'n diu l'opinió pública. Per exemple, si els nous ajuntaments d'esquerres aconsegueixen enfrontar-se a la banca i eliminar els desnonaments, serà per l'hegemonia guanyada en la lluita per l'habitatge dels darrers vuit anys.
Tornarem a parlar d'unitat popular de la mateixa manera que tornarem a parlar de fronts d'esquerres per a fer fora la dreta. Però aquí convé aportar el bagatge històric de l'esquerra independentista. No podem posar com a prioritat simplista fer fora la dreta, si darrere no hi ha l'ambició de construir una nova alternativa estratègica. Aquest objectiu ha de ser una ruptura amb l'Estat espanyol que desemboqui en un procés constituent popular. I no es pot ignorar que una part d'aquesta dreta està, fins ara i a la seva manera, implicada amb aquesta ruptura. I davant d'aquesta complexitat, la unitat popular ha d'actuar amb claredat estratègica i capacitat tàctica. O tal com ja ho va resumir David Fernàndez: mà estesa en tot allò que impliqui avançar en la ruptura; puny tancat en tot allò que impliqui defensa dels drets socials.
