L’exvicepresident del Govern, expresident del Fons Monetari Internacional i expresident de Bankia, Rodrigo Rato, està sent investigat per blanqueig de capitals, delictes de frau i alçament de béns. Símbol de la caiguda en desgràcia del que fins ara era catalogat com l’home que va obrar “el miracle econòmic espanyol”. Ahir, però, va ser detingut unes hores durant el registre de casa seva al barri de Salamanca de Madrid. Tot això es va començar a investigar arran d’acollir-se el 2012 a l’aministia fiscal ideada pel seu antic deixeble al Ministeri d’Economia de l’època aznarista, Cristóbal Montoro. Aquesta és la biografia no autoritzada de Rodrigo Rato.
Familia franquista
El seu pare Ramón Rato, jurista i escriptor, va ser, segons una biografia elaborada pel Cidob, “un ferm partidari del règim dictatorial de Francisco Franco”. El 1947 va posar en marxa la Cadena Rato, un dels més importants grups privats de la ràdio espanyola sota la dictadura. El seu avi, del Partit Conservador, va arribar a ser diputat, ministre i alcalde de Madrid a finals del segle XIX.
El seu pare ja va evadir a Suïssa
Els diners que Rodrigo Rato va regularitzar a l’amnistia fiscal de 2012 procedien, suposadament, d’una herència familiar. Tot i això, el pare de Rato també va tenir problemes amb la Justícia ja que el 1966 va ser detingut per evadir diners a Suïssa i la Justícia franquista el va condemnar a tres anys de presó. El Banco de Siero, propietat de la família i que hauria servit de tapadora per a les transferències il·legals, va ser intervingut pel Banc d’Espanya. També va estar a la presó el seu germà que va arribar a dirigir més de cinquanta empreses familiars.
Breu carrera empresarial
Rato, que va acabar els estudis a Berkeley l’any 1974, va tornar a Espanya l’any de la mort del dictador. Aleshores va començar una primera etapa com a directiu d’empreses vinculades a la família. La seva primera feina va ser com a conseller delegat d’Aguas de Fuensanta, una empresa asturiana. Un dels seus primers grans negocis arriba quan a principis dels anys 90 el seu pare va vendre la majoria d’emissores de la Cadena Rato -on Rodrigo ja tenia un important paquet d’accions- a l’ONCE per uns 5.000 milions de pessetes d’aquella època. Així va néixer Onda Cero.
Es fa d'Alianza Popular el 1977
Va ser diputat d’Alianza Popular i del Partit Popular al Congrés entre 1982 i 2012. Va ingressar al partit a través de Manuel Fraga, amic del seu pare, i va iniciar de seguida la seva trajectòria política. Amb només 30 anys va aconseguir entrar a l’executiva d’AP. Va guanyar el seu primer escó de diputat al 82 presentant-se a la província de Cadis tot i que no hi tenia cap relació. Segons la biografia del Cidob, “la seva proximitat a Aznar, aleshores president de la Junta de Castella i Lleó, va garantir Rato la trajectòria ascendent en el partit”.
Privatitzacions entre amics
Ministre d’Economia entre 1996 i 2004. L’anomenaven el gestor del “miracle espanyol” pel creixement econòmic i la reducció de l’atur durant el seu mandat. Tanmateix va ser l’impulsor de la major onada de privatitzacions d’empreses públiques espanyoles de la història. Algunes d’elles, tot i el seu suposat liberalisme, van caure en mans d’amics o gent molt propera al PP com César Alierta o Alfonso Cortina. Va vendre’s les joies de la corona Endesa, Tabacalera (ara dins Altadis), Repsol, Telefònica, Argentaria o Gas Natural. En total es privatitzen unes 50 empreses, que deixen uns ingressos de 30.000 milions d’euros. Aznar va aconseguir després feina a Endesa i Rato va ser fitxat per Telefònica quan ja estava imputat pel cas Bankia.
La seva política econòmica, marcada per l’ortodoxia liberal i els superàvits fiscals, va aplicar un dur pla de reforma estructural, desregulació normativa -la llei del sòl és obra del seu govern-, la flexibilització del mercat laboral i l’empetitiment del pes de l’Estat en l’economia. A més, com a ministre, es va permetre el luxe d’atacar el frau fiscal.
Barreja de política i negocis
A principis dels 2000, el PSOE va llançar una dura campanya contra Rato per vulnerar la Llei d’incompatibilitats d’alts càrrecs per posseir més del 10% del capital d’Muinmo, una societat limitada que rebia contractes de de l’Estat. Al llarg de 2001 i 2002, la premsa va divulgar informacions sobre concessions pel Ministeri d’Economia de subvencions a empreses vinculades en major o menor grau als Rato. Per últim, Muinmo i altres empreses participades dels Rato van rebre també substanciosos crèdits de l’entitat semipública Argentaria.
Cap de l'FMI sense preveure la crisi
El 28 de juny de 2007 va deixar “per motius personals” la direcció del Fons Monetari Internacional després de només tres anys de mandat. Aquell estiu esclata amb virulència la crisi de les hipoteques subprime que venia donant senyals des de 2006. Ningú a l’FMI va veure venir res del que estava per venir. Un informe elaborat per l’auditor de l’organisme financer va fer al 2011 una duríssima crítica a l’actuació de l’FMI entre 2004 i 2007: “Deficiències organitzatives, batalles internes, falta de comunicació, biaixos analítics, pressions polítiques, autocensura, i falta de supervisió i control per part de la direcció”, és a dir, de Rato.
El lobby Pont Aeri
Rodrigo Rato formava part del selecte club d’empresaris de Madrid i Barcelona que organitza sopars de luxe amb polítics de primera fila. Els empresaris, entre els quals hi ha els màxims directius de CaixaBank, Bankia, Repsol, Abertis, Banc Sabadell, Agbar, Endesa, Planeta, Iberia, ACS i Mutua Madrileña, conviden a sopar cada tres mesos polítics com Rajoy, Mas, Rubalcaba o la majoria de ministres. En una ocasió el convidat va ser l’actual rei Felip a casa del comte Javier Godó -editor de La Vanguardia- a la ciutat de Barcelona. Rato no s’ho va perdre.
Bankia, un forat de 20.000 milions d'euros
Rato va arribar a Bankia com el gran salvador al gener de 2010. El seu sou ja ho deixava clar: 10,1 milions d’euros a l’any. Dos anys després dimitia després de patir el major rescat bancari de la història d’Espanya. A més, està acusat d’arribar a maquillar els comptes de l’entitat en la seva sortida a borsa i, per tant, d’una possible estafa als accionistes.
Abans, entre 2008 i 2009, també va ser assessor del Banc Santander.
Targetes blcak per alcohol i festes
Rato també està imputat per l’ús de les conegudes com a targetes black. Va arribar a gastar 40.000 euros en suposades despeses de representació. Segons detalla amb tot luxe de detalls un article d’Eldiario.es, el càrrec més voluminós és de 3.547 euros, el 27 de març del 2011 amb el concepte “Venda begudes alcohòliques”. La següent despesa de major import són gairebé 2.500 euros en una botiga “Bazar” l’11 de desembre de 2010, dies després de la creació de Bankia. O una despesa de 2.276 euros sota l’epígraf “Club, Salas, Fiesta, Pub, Discoteca”. Però Rato no escatimava quan trobava un caixer de Bankia: treia diners de 1.000 euros en 1.000 euros. El pitjor del cas és que l’últim cop que va treure 1.000 euros va ser el 5 de maig de 2012, dos dies abans de dimitir com a president de Bankia.
Caixa B del PP
Luis Bárcenas va lliurar un full manuscrit de la seva comptabilitat en la que reflecteix pagaments a líders del PP, com Rato, Arenas Álvarez Cascos o Jaime Mayor Oreja, quan eren ministres a finals dels anys 90. En el cas de l’exdirector de Caja Madrid els pagaments haurien sigut suposadament de 7,56 i 4,5 milions de pessetes. A més, aquesta setmana s’ha filtrat que l’empresari Javier De la Rosa, en una conversa gravada amb El Pequeño Nicolás, denuncia que hi havia una trama de finançament del PP en els temps d’Aznar i Rato. “Del Partido Popular se llevaban el dinero Aznar y Rato de aquí, de la sucursal del Seguribank, y me hicieron hacer vídeos de esos… porque no se lo creían. Iban a las ocho y media de la mañana Rato, su hermano, Aznar a coger maletas con efectivo”, assegura la conversa reproduida al diari El Mundo.
Ajudeta de La Caixa i Telefònica en el pitjor moment
La carrera empresarial de Rato no es va acabar malgrat la desfeta de Bankia. El gener de 2013, Telefónica fitxa Rato pels seus consells assessors de Llatinoamèrica i Europa, i al març de 2014 va entrar com a conseller de Servihabitat, controlada en un 49% per Caixabank. Tot i això va acabar dimitint de les dues companyies després dels escàndols judicials tot i que amb la promesa nomenat assessor internacional de la divisió de crèdit del fons Texas Pacific Group (TPG).
