Cal apuntar que el TTIP no és un simple tractat de comerç. L’objectiu de les negociacions entre el govern nord-americà i la Comissió Europea és constituir una nova organització internacional, l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions, que obtindria determinades competències en detriment de la sobirania dels països membres. Aquesta és la finalitat del tractat: traspassar la possibilitat de regular certs aspectes de l’activitat econòmica dels estats a una nova entitat.
No es pot fer una lectura nacional ni estatal del tractat. Qui en són, els beneficiaris? Bàsicament, els sectors més benestants de la societat: l’u per cent o, fins i tot, l’u per mil de la població. Aquest efecte ja l’havien tingut acords transatlàntics anteriors, que aprofundien el procés de la globalització; és a dir, la imposició de determinades normes de “comerç internacional” per igualar legislacions estatals diferents.
La tendència de tot això és l’empitjorament de les condicions de vida i treball de les classes populars i mitjanes. Qui realment es beneficia de la globalització i de tractats com el TTIP, que volen liberalitzar el comerç al mateix temps que redueixen els drets socials, laborals i ambientals, són les grans fortunes que conformen la plutocràcia global.
La Unió Europea diu que el procés de negociació és absolutament transparent i que se’n coneixen tots els detalls. Hi ha un dispositiu propagandístic posat en marxa a la pàgina web de la UE sobre el tractat. Això ja es va preveure en l’inici de les negociacions per replicar les organitzacions que no acceptem aquesta manera de fer les coses. La UE diu que és transparent i que dóna informació, quan en realitat fa propaganda del TTIP.
S’han fet consultes a les parts negociadores del tractat per intentar obtenir informació. Un percentatge aclaparador d’aquetes consultes les fan representants dels grans grups inversors. Generalment, només s’atenen les seves demandes: un representant d’un sindicat rebrà un agraïment protocol·lari i no se li dirà res més; en canvi, al representant d’una gran transnacional se li acceptaran els suggeriments a l’hora de fer les negociacions.
L’harmonització d’estàndards respon a la voluntat d’afavorir l’exportació. En termes generals, la Unió Europea ofereix més garanties en qüestions relacionades amb el consum que els Estats Units, perquè té uns estàndards de fabricació molt més exigents. Això posa traves a la comercialització de productes d’empreses nord-americanes a Europa. Amb l’harmonització es busca equiparar les legislacions pel que fa al control dels productes, cosa que suposa una rebaixa de les normes europees respecte a les dels EUA.
Quan es vol posar un bé de consum al mercat, a la UE s’activa un mecanisme de precaució. L’empresa ha de passar prèviament una sèrie de proves per acreditar que el seu producte no produirà danys. Als EUA, el control previ és molt més feble. Es posa lliurement qualsevol producte al mercat, i si el seu consum provoca prejudicis s’ha de reclamar una indemnització per via judicial. L’eliminació del principi de precaució seria molt perjudicial per als consumidors europeus.
L’ISDS és un mecanisme d’arbitratge privat que soluciona els possibles conflictes entre estats i inversors. És molt curiós: els propis estats resoldran els seus conflictes amb els inversors –ja siguin transnacionals, fons d’inversió o particulars– per la via privada, sense fer servir els mecanismes judicials públics. Els magistrats se’n fan creus. Els inversors podran demandar qualsevol nivell de l’administració, des de l’estatal al municipal.
Per exemple: un inversor considera que una ordenança municipal perjudica la seva possibilitat d’obtenir beneficis. Pot recórrer prèviament als tribunals de l’estat o dirigir-se directament a l’ISDS. Llavors es constitueix aquest tribunal, format per tres jutges privats especialistes en dret comercial internacional, i la seva resolució és inapel·lable. A més, no és un mecanisme bilateral: els inversors poden posar en marxa aquest tribunal, però les administracions no. El mecanisme serveix només els interessos dels inversors, i desarma l’estat en matèria de dret econòmic. A la llarga, per evitar litigis, els estats acabaran legislant a favor de les grans multinacionals.
La campanya, formada per un gran nombre d’entitats i col·lectius, s’inicia l’estiu de l’any passat arreu de la Unió Europea. Però tot just ara tenim prou coneixements com per poder arribar a l’opinió pública. És evident que, malgrat l’enorme transcendència de les negociacions del TTIP, els grans mitjans fan una cobertura nul·la o molt escassa sobre aquesta qüestió.
La campanya començarà a prendre velocitat a partir d’ara. Els resultats a Catalunya són fluixos, de moment. Fora d’aquí, la campanya ha sigut més exitosa. Pensem que Barcelona és l’única ciutat important de la UE on no s’ha fet cap manifestació contra el TTIP. L’onze d’octubre es van fer a Barcelona les Jornades Internacionals "Sobirania segrestada, drets en perill”, enlloc d’apostar per una mobilització potent com es va fer arreu d’Europa i als Estats Units. En la qüestió del TTIP anem endarrerits.
Cal que la campanya arribi a la gran majoria de la població, i no només a aquella gent que ja està informada, perquè hi hagi una mobilització important. Si això es produeix, el resultat segur que és òptim, com s’ha demostrat altres vegades. Per exemple, el 1998 es va tirar enrere l’Acord Multilateral d’Inversions quan s’estava a punt de signar. Aquell acord contenia moltes mesures que ara el TTIP vol intentar imposar de nou. Gràcies a la gran mobilització ciutadana que hi ha haver a diversos països, els països de l’OCDE es van retirar de l’acord, que no es va formalitzar. Si hi ha una mobilització molt important, basada en el convenciment de l’opinió pública dels efectes perniciosos del tractat, és obvi que el TTIP no tirarà endavant.
Si hem d’esperar que siguin els partits els que s’oposin al tractat, ho tenim cru. Les formacions que ocupen els governs als estats de la Unió Europea, siguin liberals, conservadors o socialdemòcrates, formen part de la xarxa d’institucions que ens volen imposar acords com el TTIP. Cal que el ciutadà tingui informació clara i entenedora per poder aturar l’avanç del tractat. Espero que tot això no arribi a bon port i que puguem no només parar el TTIP, sinó revertir totes les normatives que han amargat la vida de la gran majoria de classes treballadores i mitjanes.
